15 anys de... Les Enfants de la Dalle a la Dent d'Orlú.

1000m! Quina via podia tenir 1000m? Les Enfants de la Dalle a la Dent d'Orlú va convertir-se en un objectiu preuat i s'havia d'escalar sí o sí. Fa 15 anys vam creuar la frontera per empatxar-nos de roca, però en realitat, del que vam acabar empatxats va ser de la llarga caminada vers la cabana d'en Beys i el bosc homònim en el descens.

Pel que fa a la via, doncs això, centenars i centenars de metres de placa tombada amb alguna fisura abans de conectar amb l'Aresta Est. I d'aquí, encara més metres, cada vegada més fàcils fins el cim. En total perds la noció de la distància escalada però mínim uns 1000m, segurs. La nostra estratègia va ser entrar ben d'hora per aprofitar al màxim la fresca i l'ombra matinal, i que el sol i la calor ens agafes a una alçada raonable.

Recordo que escalàvem a l'ensamble fins que s'acabaven les cintes o el fregament era excessiu amb una escalada ràpida i àgil. Amb tot, la part més feixuga va ser la part de l'Aresta Est on ja tenia ganes d'arribar a dalt, però certament, per feixuc, el que ens havia de venir: el descens... quin descens més encabronat, redéu!

Apa! Fins aviat i amb una logística de dos cotxes la cosa pot millorar sensiblement.

15 anys de... la Mousquere i L'Aouelho Morto a Le Pujol.

A la vall d'Orlú, la Dent del mateix nom, és el destí estrella de moltes escalades, però els contraforts d'aquest imponent pic de l'Arieja amaga sectorets ben interessants i bonics per escalfar motors. Amb aquesta idea, fa 15 anys, vam acostar-nos al sector Le Pujol per amortitzar la tarda d'arribada al lloc.

Vam fer dues vies: primer La Mousquere i després L'Aouelho Morto. No recordo res d'especial en les vies, només aquell grau ajustat típic de les escalades franceses i aquella distància gens menyspreable entre assegurances. Per la resta, vies fetes amb el mateix motllo.

Apa! Fins aviat i aproximació còmoda, ràpida i un xic perdedora per la falta de traça.

Le Lezard a la Dent d'Orlú.

La informació que hi ha per la xarxa (i fora d'ella) de Le Lezard a la Dent d'Orlú divergeix una miqueta amb les sensacions que he tingut avui escalant-la, potser el sol i la calor (en certs moments) no han acabat d'ajudar, però l'he trobat una via piquent i enverinada. En algun lloc he llegit desfasada, un adjectiu, també, prou encertat.

En general és una via ben bona però amb unes quantes sortides de reunió en factor 2 de mirar-s'ho bé . Potser el tram més passat de voltes i absurd és el L9 (el de 6a+++) massa aleatori, molt dur i amb una caiguda lletja. Per l'esperó de la dreta podria obrir-se una variant molt més fàcil i homogènia amb la resta de via.

Restaurada amb asegurances mooolt justes (5 o 6 xapes per llarg), recomanable dur Aliens, friends fins C1 i algun tascó petit per aquest L9. Roca molt bona en general (poc adherent a l'inici) i alguns trams d'herba tracció perillosos i desagradables a la part mitja, precaució. Grau apretat en general i descens rapelant.

Apa! Fins aviat i amb cordes de 60 poden empalmar-se diversos llargs ...amb tot el que comporta.

L'Esperó del Centenari a la Punta de la Vinyola.

Gràcies a internet vas recollint informació de les activitats d'altres cordades de vies que saps que existeixen però la informació que tens és molt antiga i dolenta. Això justament és el que m'ha passat amb l'Esperó del Centenari de la Punta de la Vinyola aprop del coll del Pimorens. Molt bona via que no desmereix en res a les altres tres que hi he fet al costat (una, dos i tres).

Certament pot convertir-se en clàssica (si no ho és ja) amb un grau fàcil, una escalada franca i un assegurament mínim però suficient. Recorregut elegant, aeri en ocasions i amb molt bones vistes al ser un esperó. Jo he disfrutat moltíssim. El L1 és una mica indefinit, amb un peu de via on cal cercar unes lletres vermelles illegibles. L'últim llarg pot fer-se per diversos llocs i en funció de les forces que quedin o la presa que tingueu podreu escollir.

Totes les reunions (menys la cimera) hi ha un Long Life (que dóna seguretat) i als llargs alguna esquitxada de claus (alguns ben amagats). Cal dur alguns tascons, friends fins C3 i Aliens (sense repetir res) i alguns cordinos o bagues per llaçar algun merlet. Roca molt bona en general amb algun bloc sospitós.

Apa! Fins aviat i descens per l'esquerra... per la canal amb el Pic de la Valleta.

15 anys de... l'Esperó N.E. al Pic de la Valleta.

La primera vegada que vaig passar pel Coll del Pimorens va ser per motius laborals i vaig pensar: -Quin lloc més bonic, llàstima d'aquest hotel ruinós d'aquí al costat-. Poc temps després aquell hotel hem servia d'aixopluc en la nit de tempesta posterior a la repetició de l'Esperó N.E. al Pic de la Valleta, avui farà 15 anys.

En guardo un bon record de la via i això que trobar-la ens va costar una mica ja que no teniem ni idea de quin era el Pic de la Valleta i sort d'uns que estaven per allà fent no sé què, que ens van dir quin era. La resta ja va ser pa sucat amb oli (fins la nit, grrrrr!!!).

Apa! Fins aviat i trobareu informació extensa per la xarxa... per part meva res més.

Dent d'Orlú. Clima atlàntic.

Amb la refrescada d'aquests darrers dies em aparcat les escalades a les cotes altes del Pirineu i em aprofitat aquells llocs més càlids i, la Dent d'Orlú és un bon indret. El que no pensava és que la refrescada fos tant gran i que passessim tant fred. Teniem una alineació d'astres perfecta per fer-hi una activitat d'envengadura però el clima atlàntic a estat un factor massa determinant per tirar-la endevant.

El dia d'arribada vam fer I Cal Ana a la cara sudest (sota un vent terrible). Via molt molt xula amb llargs guapíssims. Molt ben xapada, reunions perfectes i roca genial (espineta treta d'un dia que ens va agafar la pluja). Descens en rapel on cal fer-los tots.

I l'endemà (entre boires molt amenacedores que han anat marxant) em repetit la Zinkéria a la cara est. Via amb fama merescuda i on s'ha d'escalar tranquil i concentrat. Tot un viot molt guapo també. Restaurada amb totes les reunions rapelables, assegurances molt justes i en algun tram molt difícil de reforçar. Roca perfecta però amb alguna xorrera que pot fer la guitza, precaució!!

Per la primera només cal dur una dotzena de cintes i les reunions i, per la segona cal dur friends fins C2, Aliens i una til.la (pel de primer, doble). Recomanable fer un centenar de metres encordat per l'Aresta Est per evitar algun ensurt en sortir de la Zinkéria.

Apa! Fins aviat i el botí ha estat prou bo, no?

L'Itinérance Orlusienne a la Dent d'Orlú.

Una curiosa alineació d'astres ha fet que tornés a la Dent d'Orlú però aquest cop per la seva cara est que feia un munt d'anys que no visitava. Jornada fantàstica i molt ben aprofitada a l'Itinérance Orlusienne, via equipada típica del lloc de xapes i plaques.

Tot i així, les xapes no sobren gens ni mica (amb alguna excursió esporàdica) i algun diedre, fissura i desplom per trencar la monotonia de les plaques. Bonica i llarga via amb el peatge de la sortida per l'Aresta Est que es fa una mica pesada quan ja tens ganes de posar-te les bambes.

Dur 12 cintes variades (només pel llarg que conecta amb l'Aresta, la mitjana és de 8 o 9) i algun Alien opcional per la citada. Reunions totes amb anelles (menys una). Roca molt bona amb alguna crosta o bloc molt puntual i inici a 50m després del rapel (punt vermell i nom practicament il.legibles).

Apa! Fins aviat i molta precaució per la baixada normal de la Dent que està molt rebentada amb pedres, fang i graons de bones dimensions.

Maximitzant el temps.

Primera sortideta pirinenca de la temporada amb una previsió metereològica dolenta al vessant sud i del tot incerta al vessant nord, finalment ens hem decidit per la verdor de la bonica vall d'Orlú.

Així doncs calia aprofitar al màxim el temps metereològic i el temps temporal fent tres vies amb una tarda i un matí a la cara sudest de la Dent d'Orlú (el retorn a casa a estat com l'entrada a Mordor, uf uf!!).

Vam començar ahir per l'Assurance tout Spits i avui la Terre Courage i La Petiote. Vies totes elles de placa, fàcils, ben assegurades (tot i alguna excursioneta sense importància) i totalment equipades i preparades per rapelar.

Roca molt bona excepte una llastra precària al L4 de la Terre Courage (precaució), alguna herba sobretot en els replans i alguna reunió incòmoda. Descens en rapel i segons la longitud de cordes i la gestió que en feu podreu empalmar-ne algun o no.

Apa! Fins aviat i ...encara que sembli increïble, això és una enganxada de corda quan ja corria sola (tibavem el cap de la dreta).

15 anys de... la Superse a la Dent d'Orlú.

Fa 15 anys, després d'una parada de tres mesos en les meves escalades, les ganes van tornar aflorar i amb el Marià vam fer una visita a la gran Dent d'Orlú, la meva primera visita. I fer-la en ple més d'Agost no va ser el més escaïent. Quina calor que vam passar, redéu!!!

La Superse és una clàssica del lloc. Fàcil, equipada i assegurada a l'estil francès, on el més difícil és trobar el peu de via (almenys aquest és el record que en tinc) potser ara hi ha el nom escrit. Bona roca, bones adherències, algun diedre, algun desplomet i anar fent que és prou llarga. Més informació a la xarxa.

Apa! Fins aviat i recordo que al cim hi havia una gentada de por ...i una de mosques que també feia por, jeje!!

El Gran Diedre del Pic de la Valleta (versió estiuenca).

S'ha de fugir com sigui d'aquesta calor. Mare de Déu senyor!!! Crec que feia anys que no en feia tanta i tants dies seguits. Avui, fins hi tot a les cotes altes del Pirineu apretava, almenys al Pic de la Valleta.

Hem anat a fer el Gran Diedre. Via fàcil i d'una lògica absoluta. Com que fa dies que no plou l'hem trobat en perfectes condicions, només la congesta de neu de peu de via ens a molestat un xic i hem entrat una miqueta per l'esquerra (res important). Per la resta, amb cinc llargues tirades i una de curta per arribar a dalt n'hem tingut prou (possibles reunions intermitges).

Semiequipada amb pitons (més com més amunt) i reunions a reforçar. De material: els flotants habituals sense repetir res i recomanable dur un martellet per repicar els claus (nosaltres n'em tret dos amb els dits). Roca bona (bastant pulida per l'aigua i el glaç) i amb pedres soltes i inestables en els replans.

Apa! Fins aviat i si teniu cordades al davant... millor que canvieu d'objectiu.

L'Alabets a la Dent d'Orlú.

Com que sembla que el fred no es decideix a venir, hem fet la quilometrada fins a la bonica vall d'Orlú, a punt a punt d'esclatar amb els colors de tardor, per escalar l'Alabets de la cara sud-est de la Dent.

La via no té massa història (xapa i continua) essent bonica i variada (amb domini clar de les plaques) ara bé, hi ha algunes cosetes que no m'han agradat: alguns parabolts dels llargs difícils els he trobat mal ubicats forçant massa el recorregut per les plaques, les reunions estan massa baixes resultant incòmodes, però sobretot sobretot el que més toca la moral és la longitud dels llargs, massa curts per anar ràpid i massa llargs per poder-los empalmar, a l'hora de rapelar et trobes amb el mateix, són aquells 35/ 40 metres que t'obliguen a fer-los tots o gairebé tots.

Amb 12 cintes (alguna de llarga) i reunions ja fareu. Ben assegurada amb un L2 obligat i llarg clau de la via. Grau original apretat (l'he pujat una mica en alguns llargs a la ressenya que us he fet) i poc més a destacar. Inici uns metres per sobre el camí d'accés (R0).

Apa! Fins aviat i ...ara em sembla que sí donaré per finalitzada la temporada pirinenca, jeje!!

Una. Almenys una. I només una.

Aquest carai d'estiu està essent de tot menys tranquil, i jo només demanava poder fer una sortida pirinenca. Així que més amb el cor que amb el cap he passat un parell de dies per l'Arieja. El primer ben aprofitat i el segon passat per aigua.

Ahir vam repetir l'Esperó Nord del Pic de la Valleta (no confondre amb el clàssic Esperó Nord-Est). Via molt més difícil i xula del que m'esperava. Un desconegut viot super estètic i molt poc repetit per la manca d'informació. No us vull explicar gran cosa per no desvetllar els seus secrets, millor que els descobriu vosaltres mateixos amb un bon plat de mongetes a la panxa, jeje!! Només una coseta: obriu bé els ulls en el L4, llarg clau de la via.

Via semiequipada només amb claus, reunions a reforçar. Calen els tascons, els friends fins C2 (C3 opcional) els aliens i bagues ben llargues per merlets. Roca molt bona en general (precaució a l'inici del L4) però força bruta de líquen. Aproximació recomanable per la dreta de la vall.

I avui hem volgut escalar a la Dent d'Orlú però la pluja nocturna ens ha deixat la paret sud-est practicament inescalable. Tot i així hem anat pujant fins que una gotellada ens ha deixat definitivament fora de combat. Llàstima!!!

Apa! Fins aviat i ...vejam si podem repetir la sortida amb més bon temps, cracks!!