15 anys de... l'Heroina a la Paret de la Cascada.

La meva tercera visita a Ordesa i la primera via a la Paret de la Cascada. Fa 15 anys, vam repetir l'Heroina, via amb segell d'autor que et deixa un gust de boca ben intens. Podriem dir que per elegància i estètica de traçat, dificultat raonable en lliure o trampejable en artificial i qualitat de roca, entra en el segon paquet de vies clàssiques de la vall.

Jo en guardo un bon record, especialment del gran diedre central i el llarg de flanqueig del sostre (el que em va costar més de tots). Part inferior indefinida (compte amb les embarcades) i part superior amb bon ambient com en gairebé totes les vies del lloc.

Apa! Fins aviat i ...recomanable portar pla B.

15 anys de... la Rabadá Navarro del Gallinero.

La Rabadá Navarro de l'Esperó del Gallinero va ser la meva segona visita a Ordesa, i mirat amb 15 anys de perpectiva vam estar de molta sort en diferents aspectes. El primer d'ells és que no ens fessin fora, durant la nit, mentre feiem bivac al pàrking de la 'Pradera' (ni se us passi pel cap ara!!!). El segon va ser no trobar ningú a la via: al ser una clàssica pot ser un fet bastant habitual trobar-hi cordades més matineres. I el tercer va ser no tenir cap contratemps durant la jornada: no és una via difícil però tampoc la recordo fàcil.

I sí, certament, el que més recordo és això, sense cap contratemps: no ens vam perdre, els llargs anaven sortint, potser els tres que més van costar van ser el d'abans del sostre, el del sostre i el primer després del jardí, però la resta super bé i anar fent. Anava una mica espantat per les històries que havia escoltat de la travessia però al final va ser més una mitificació feta amb els anys que no pas el que va ser en realitat. Us penjo la ressenya que vaig fer en el seu dia... potser amb massa lletra, jejeje!!

Apa! Fins aviat i us animo a aconseguir aquest objectiu... sort.

L'Anthropos al Tozal de Mallo.

El millor lloc del Pirineu? Aquesta és la pregunta que em feia el company des del cim del Tozal de Mallo després d'haver escalat la bonica (i desitjada) Anthropos. I certament, no vaig saber que respondre. El que si sabia és que estava rebentat de tibar en una via que si no hagués estat ell no hauria fet ni de broma (gràcies crack).

De les poques vies que he repetit a Ordesa és de les més tècniques que he fet: sense perdre l'essència atlètica, té diversos trams nyaperos i peus minúsculs que li donen un toc diferent. Bonica, aèria i atrevida, et deixa un bon gust de boca i ni molt menys els llargs inferior originals li fan perdre encant (almenys per mi), tot i que gairebé tothom entra pel contrafort de la Ravier .

Els llargs centrals estan semiequipats i els llargs inicials i finals estan desequipats. De material cal com a mínim: tascons (discret), friends fins C3, Aliens complert (parxís diuen) i unes 16 cintes variades, podeu repetir el que vulgueu segons nivell de la cordada però recomanaria anar sobradets: hi ha algun llarg on s'ha d'apretar fort sobre claus una mica atrotinats. Roca en general bona però amb diversos blocs dubtosos o tramets delicats sobretot a l'inici i final.

Apa! Fins aviat i reunions còmodes o molt còmodes i atenció... algunes amb expansions!!

La Géminis a la Paret de la Cascada.

Jornada tòrrida avui a Ordesa, no només pel sol i la calor, sinó també per la via: la Géminis, tota una senyora via d'una lògica absoluta que en més d'un tram m'ha deixat amb la gola seca i torticolis al coll.

Clàssica de nivell i molt bona tota ella. La part inferior segueix el gran diedre desplomat i atlètic a l'esquerra de tot de la Paret de la Cascada. I la part superior evita el gran sostre somital per la dreta amb un desplom final inhumà. I entre mig el jardí per si la voleu combinar amb la part de dalt de l'Edelweiss. La via té tres punts realment a destacar: l'offwitch del L3 (desplomat i llis), l'inici del L6 (més espectacular que difícil amb bon canto per la dreta), i el desplom comentat del L10 (nosaltres l'hem trobat una mica moll). La resta tot i no regalar res és més digerible.

La via està molt poc equipada i en general s'equipa molt bé podent trampejar molts passos difícils en artificial, tot i així, és més que recomanable no anar justos de grau. Cal dur tascons, friends fins C4 i repetir fins C3, Aliens i alguna baga. Roca molt bona menys alguns trams del L1, L8 i els dos últims.

Apa! Fins aviat i ara ja em pujat un esglaó més en les vies oredesianes... vejam si ho podem mantenir, jeje!!

Sistitrato al LibroAbierto.

Després d'una setmana horrible on les senyals han tornat apareixer (tres dies de malalts per casa, jo inclòs, i avaria del cotxe que m'ha deixat tirat), no em puc creure que hagi escalat la Sistitrato al LibroAbierto. Cordada de tres a Ordesa no mola però la oferta que  m'han fet els dos companys de cordada era impossible de refusar. Moltíssimes gràcies!!!

Gran i molt bonica via. Audaç, atrevida, atlètica, aèria i difícil fins l'últim sospir de paret. Tota ella despren maestria i el bon saber fer dels seus oberturistes (quins cracks!! Chapeau!!). Com que era el dolent de la cordada m'he autoadjudicat els primers llargs i la resta ho he pujat de segon tant dignament com he pogut, però estic super content perque fins i tot m'ha sortit en lliure, al límit però tota en lliure.

Cosetes a destacar. Inici per l'Anglada Cerdà. Compte amb la xemeneia del L2 és més difícil del que sembla. L5 difícil d'assegurar. L6 molt ben resolt, més fàcil del que sembla excepte el desplomet inicial. L7 dífícil i obligat. L8 extraodinari, desplomat i molt molt atlètic, sort que hi ha algun repòs per recuperar l'al.lè. I no baixar la guàrdia en el L9 perque també té la seva gràcia.

 

La via està poc equipada en general i les reunions s'han de reforçar o montar totes. Cal molt material i segons el nivell podeu afegir quelcom més al detall següent: tascons, friends fins C4 repetir fins C2, Aliens complert i repetir semàfor, alguna baga i cordino. Millor anar una mica bé de grau per disfrutar-la i tenir bona lectura de paret.

Apa! Fins aviat i els companys encara deuen riure ara amb la cara de pànic en el L8 ...uf uf!! (verda a tope, verda a tope, verda a tope, VERDA A TOPEEE!!)

Diedro de los Vascos al Trident.

Sempre que vaig a Ordesa em quedo com encantat, la verdor del bosc amb el gris de la roca m'atrapa sense remei. L'any passat vaig quedar-me amb les ganes i aquest any volia anar-hi si o si. Finalment a sortit l'oportunitat ni que sigui fent una solitària (gràcies als companys de viatge per deixar-me acoplar).

Com que no volia problemes he escollit una via fàcil, he escollit el Diedro de los Vascos al Trident (Gallinero). Via amb dues parts clarament diferenciades i oposades: la part inferior lletja i herbosa que dóna accés a les pendents intermitges (més que recomanable anar encordat i assegurar-se convenientment). I la part superior, la que realment és la via i la que realment val la pena. Bonica i vertical, amb bon ambient i trams atlètics.

Recorregut evident i practicament desequipat (només algun clau a les reunions i poca cosa més). Roca molt bona i cantelluda. Pot fer-se en tres llargues tirades si és vigila molt amb el fregament (sobretot als últims llargs). Tascons, Friends (fins C4), Aliens i bagues (en principi no cal repetir res si gestionem bé el material).

Apa! Fins aviat i ... sol només una estoneta a migdia.

15 anys de... la Ravier al Tozal de Mallo.

Ja des de les primeres escalades que vaig fer, sentia parlar d'una vall pirinenca feta per escalar, amb unes parets que desafiaven la gravetat d'una forma sorprenent. Escalada vertical, atlètica, amb un ambient que tallava la respiració. Només de pensar-hi se m'eriçaven els pèls i calia anar-hi, calia anar a Ordesa.

Vam escollir la via més clàssica de totes: la Ravier del Tozal de Mallo. Recordo que al plantar-me al peu de paret vaig flipar del que els meus ulls veien i de seguida van identificar la característica (i difícil) xemeneia del L5. La jornada va transcorrer sense incidències però deu ni do del que ens va costar.

Res a afegir que no pogueu trobar per la xarxa: via semiequipada, els flotants de sempre i bagues llargues, escalada atlètica i vertical a la part central. Tot i ser clàssica i molt freqüentada, no l'infravaloreu, hi ha trams en que s'ha d'apretar.

Apa! Fins aviat i ...amb el Marià i amb aquesta via vaig descobrir les escalades pirinenques: moltíssimes gràcies des d'allà on siguis per fer-ho possible.

Ordesa. En una temporada tardana.

Després d'una hivern amb unes acumulacions de neu tant bèsties com les que hem tingut, a arribat la caloreta i tot això s'ha fos (i de quina manera!!). A Ordesa es tradueix en cascades per tot arreu i parets molles. Finalment però, la temporada ordesiana a començat amb les marmotes i nosaltres apretant a fondo.

Ahir, per celebrar el 50è aniversari  vam repetir la Brujas (just en els mateixos dies sense voler-ho). Via molt guapa, sobretot la part inferior però que la superior tampoc es queda curta i, molt contents per que ens va sortir tota en lliure. Via amb dues parts molt diferenciades: la inferior, mega repetida i gairebé equipada amb pitons i la superior molt més desequipada i de buscar-se la vida. Roca en general molt bona amb algun bloc que fa por.

I avui hem repetit la Despiau sortint per la variant i continuant per la GómezKahn. Suposo que l'esforç d'ahir s'ha notat per que avui he patit bastant més (el mateix que em va passar el jun-08 quan la vam intentar i ens vam baixar), per tant, millor NO agafar-se la Despiau com una via de relax per que s'ha d'apretar bastant (6b's duríssims, sobretot el primer). Hem tingut alguna petita navegada per allà al mig (la nostra R4 l'hem improvitzat) però al final ens n'hem sortit. El llarg de la variant molt guapo. I la GómezKahn més maca del que em pensava amb algun pas atlètic de collons.

De material nosaltres duiem molts trastos i alguns no els hem fet servir (NO portàvem claus). Jo recomanaria dur flotants fins C3, repetint el C.75, C1 i C2, joc discret de tascons (més aviat petits), algun cordino fi per algun clau i pont de roca i una xapa recuperable.

Apa! Fins aviat i ...cal fer això?

La FrancoEspanyola al Tozal de Mallo.

Avui hem tingut el despertador més desesperant que un escalador pot tenir, ruixadet a les sis del matí (ens voliem llevar a un quart de set). I això, a Ordesa, et fa posar els pèls de punta. Així que després de recollir-ho tot a corre cuita i fer els últims quilometres fins el prat/pàrking, hem esmorzat amb la calma per veure com evolucionava la cosa. Per sort, s'ha anat aclarint de mica en mica fins quedar un dia radiant.

Feia temps que no anava al Tozal de Mallo i entre les vies que no tinc nivell per fer (moltes), les que he fet (poques), les que ha fet el company (bastantes) i les que tinc emparaulades (més de les que voldria), poca cosa quedava per triar, així que ens hem aventurat per la clàssica FrancoEspanyola.

Via amb dues parts molt diferenciades: part inferior semiequipada, sinuosa i buscant les debilitats de la paret i, part superior gairebé equipada amb pitons, directa, atlètica i vertical. Roca en general bona però amb nombrosos blocs i preses dubtoses (tant a baix com a dalt), trams de roca gastada en la part superior (la combinació amb la Brujas fa molt mal). Destacar l'R11, assentat sobre un bloc puntiagut i amb un pati considerable.

Apa! Fins aviat i... després de gairebé 30.000 mil fotos la càmera va dir prou a peu de paret (snif, snif!!!), haurem d'esperar les del company.

Anglada Cerdà al LibroAbierto

No sé com començar aquest post, tinc el cos aquí però el cap allà, a Ordesa, deixant viatjar la ment per la bellíssima vall, passant una i altra vegada aquelles fotografies mentals que guardaré en el record i que hem traslladen a un estat d'encantament.

La paret del Libro Abierto s'enlaira damunt la vall com si t'hagués de caure al damunt. Totes les vies són difícils, totes les vies són compromeses, totes les vies són atlètiques... totes les vies? No, totes les vies no. N'hi ha una que es pot fer però calia trobar una bona ressenya i aquest any a aparegut (mil gràcies crack!), així que, ja no teníem excusa per anar a l'Anglada Cerdà.

Tot i que la via no és molt maca, el dia que ens ha fet i l'entorn ja ho compencen amb diferència. En general, és una via d'autoassegurar-se bastant i segons el nivell posarem més o menys trastos. Les reunions s'han de reforçar totes per això va bé portar material repetit. Els claus no fan falta. I en general la via es va seguin bastant bé, només l'inici és una mica indefinit. Hem de començar a la dreta d'una xemeneia negra molt visible.

El més maco de tot és poder veure cosetes com aquesta. La Flor de Neu... ara ja sé com és.

Apa! Fins aviat i... a cuidar-ho que prou s'ho val.