Coronaindi a la Paret del Formigó.

Possiblement, la zona de la Valldan, a prop d'Oliana, és el lloc de la comarca que tinc més abandonat, però de vies prou n'hi ha i no marxaran pas. Avui, començant amb un bon sol i acabant amb una bonica plugeta, hem repetit la Coronaindi a la paret del Formigó.

Via molt assegurada, sanejada i de traçat inteligent ens ha brindat una bona escalada. M'ha sorprès gratament la qualitat i quantitat de canto que hi ha (pensava que seria molt més monolític) i això ens ha permès fer-la gairebé tota en lliure menys una part del L3.

Dur 15 cintes + R. amb alguna de llarga. Llargs curts i R3 penjada. Roca molt bona en general i menys un tram del L2. Nosaltres hem baixat rapelant per la mateixa via aprofitant les anelles d'algunes reunions.

Apa! Fins aviat i així anem...

Petita Àneu al Sòcol del Montroig.

Després de la necessària i sempre minsa pluja d'ahir, busquem el sol i la roca seca a la bonica Petita Àneu al sòcol del Montroig. Aquest com sí, en un dia ben assoleïat, lluminós i fent cas a les recomanacions del personal.

Clàssica ja del lloc amb molts trams bonics i pocs de lletjos, entre ells les dues inevitables feixes característiques de la paret. Jo destacaria l'últim llarg, potser un 'plus' més difícil que els altres. Trobareu informació suficient per la xarxa.

Dur friends fins C3, Aliens complert i algunes bagues i cordinos. Roca molt bona menys un bloc del L2 que s'ha de tibar amb amor i  poca cosa més a destacar.

Apa! Fins aviat i només voldria donar el meu pèsam als familiars, amics, amigues i tothom qui coneixia al company traspassat en l'accident d'aquest cap de setmana a Vilamala. Vaig quedar profundament trasbalsat. Una abraçada sincera.

La Pluja d'Idees i la Directa a La Cajoleta.

En allunyem de les multituds i ens endinsem pel, cada dia més trillat, Camí dels Francesos fins al cor de Montserrat per fer un parell de boniques vies a La Cajoleta: primer l'amable Pluja d'Idees i després la més picant Directa.

La Pluja d'Idees és ja una clàssica moderna del lloc i el rastre de magnesi que hi hem trobat així ho assenyala. Només un parell de panxes destacables i la resta a disfrutar. Equipada i ben assegurada.

En canvi la Directa ja és una altra història. L'entrada ja et posa les orelles en alerta (estem parlant tranquilament de 20m) i és ben recomanable dur Aliens per reforçar la jugada. A partir d'aquí, ja amb les assegurances més properes però les justes en qualsevol cas.

Dur una dotzena de cintes amb alguna de llarga, les reunions i els Aliens comentats (si voleu). Roca molt bona i poc sol en aquesta època de l'any. Descens en rapel que segons les cordes que porteu seran dos o tres (possible amb una sola de 70m).

Apa! Fins aviat i a disfrutar-les que valen la pena.

Esperó Crust a la Vinya del Solà de l'Ànima.

Més enllà de l'esportiva, Coll de Nargó encara té roca per aborrir. Avui, tot i el dia amenaçador, em decidir descobrir un nou sector que feia anys que em mirava però sempre quedava per un altre dia: sector la Vinya del Solà de l'Ànima.

L'Esperó Crust és una interessant via que puja a l'esquerra del marcat diedre (descompost) de la imatge. Bones plaques perfectament assegurades amb un L2 de continuitat com el més destacat (16 cintes + R.). Roca bona i descens en rapel. Ràpida i tranquila (lluny de les aglomeracions de Coll Piquer).

Apa! Fins aviat i aproximació bastant còmoda en 25min des de Coll Piquer: primer direcció Montanisell per trencar al cap de 200m a la dreta per una antiga pista que es transforma en corriol (fites i marques grogues).

15 anys de... El Cap i el Passarell amb els Ous al Clatell a la Serra de Carreu.

Durant uns quants anys, les parets de Montanisell i Carreu van viure una explosió d'itineraris de tot tipus. Avui fa 15 anys, vaig repetir un dels fàcil i assequibles del repertori: El Cap i el Passarell amb els Ous al Clatell (no confondre amb altres de nom similar que també estan per la zona).

El record global que guardo de la via és d'una escalada de resalts amb poc ambient de paret i algun tram interessant. L'únic que val la pena és la tranquilitat de l'entorn i l'altiu ambient de la cresta.

Apa! Fins aviat i alerta que en aquestes parets assoleïades i pot fer molt fred a l'hivern degut a l'altitud (cim a 1800m).

Què bé que em vas a la Punta Sorpresa.

Hi ha dies en que les coses surten al revés, i avui a Camarasa ha estat un d'aquests dies. El pla inicial no l'he vist del tot clar i em improvitzat sobre la marxa escalant aquesta vieta oberta de fa pocs mesos (i pensant-me que estava en una altra). Així que, nom premonitori per salvar la jornada: Què bé que em vas.

Vieta interessant on només desmereix la part final del L2 i la resta per bones fisures o plaques 'gruyere' tant característiques de la zona. L'R1 l'he trobat a mitges, faltant una xapa en aquest parabolt (n'hi ha un altre) i la part final del L3 podeu triar la fisura que més us vingui de gust (a la imatge).

Dur friends fins C3, Aliens i alguna baga. Roca molt bona en general i descens en rapel amb aterratge a la selva camarasenca (25m+50m). Ombra al matí.

Apa! Fins aviat i ah... porteu una xapa pel bolt sinó haureu de reforçar la reunió amb algun flotant.

La Ventafocs a la Roca de Ponent.

Des de poc abans de la pandèmia que no anava per la zona dels Pollegons de Montserrat. Avui, amb aquest molest dia de vent, una de la llista que un bon amic m'ha fet recuperar de l'oblit: la Ventafocs a la Roca de Ponent, una molt bonica via i ja clàssica amb cert prestigi de la zona.

La via la podem dividir en dues definides meitats. La inferior per plaques fines gairebé equipades i, la superior per una arrogant, atlètica i gairebé desequipada fisura. Tota ella, dreta com una mala cosa i on el famós 'off witch' del L4 és el que menys m'ha costat. Per mi, el L3 és on es talla el bacallà.

Cal dur un bon joc d'Aliens i els friends fins el C4 (repetir al gust). Roca molt bona menys el final del L3. Les assegurances són espits amb xapa de buril (no estaria de més començar a pensar en una semirestauració en els punts clau i especialment la reunió cimera que només n'hi ha dos). Recomanable fer l'R2 i l'Rcim a la veïna Tierra i Libertad.

Apa! Fins aviat i per cert, l'aproximació en aquesta paret està reventada tant per un costat com per l'altre ...i no crec que sigui per culpa dels escaladors...

Nova via. La Castanyada a Busa.

Després d'uns quants anys aturada, li dono l'impuls definitiu en aquesta via de la cara sud de Busa abans no entri la moratòria el mes vinent. Tot i que encara falta fer-hi alguns retocs i confirmar el grau en un parell de seccions, pot repetir-se amb suficients garanties.

L1 molt molt xulo per un mur lleugerament desplomat de pura pila (30m). L2 amb un inici enverinat obert amb molta sang freda i la resta més benèvol però on no val a badar (45m). I L3 fàcil i ajagut sense problemes si s'ha sigut capaç de fer lo d'abans (45m). Dur friends fins C2, Aliens, algun tascó i algunes bagues. Roca molt bona al L1 i bona a la resta amb algun còdol a controlar. Reunions a reforçar.

Apa! Fins aviat i haurem de fer esportiva per poder encadenar aquest L1... llavors farem la ressenya oficial, jeje!!

15 anys de... l'Escuraxemeneies a la Paret de Baix.

No recordo massa bé com vam anar a petar aquí, a la Paret de Baix de la Llosa del Cavall, però la intenció era clara: obrir una nova via per un sistema de fisures desplomades ben arrogants i intimidatòries. Escuraxemeneies és el nom més escaïent que li podíem posar i de ben segur es poden contar les repeticions amb els dits d'una mà.

Recordo que, tot i les fisures, s'escalava bastant per placa i sempre buscant els punts més dèbils. Recordo que vam deixar-hi un tascó al L1 per lo ben atasconat que va quedar. I a la sortida de la xemeneia del L2, la roca desmereixia bastant i vam posar-hi un parell de parabolts per fer-ho menys exposat (col.locats després mentre rapelàvem).

L'accés el podeu fer per dalt, des de la presa de la Llosa, caminant fins el marcat canvi d'orientació de la paret i rapelar. O des de baix, seguint una pista forestal que travessa el riu i s'enfila per l'altra vessant (agafar el primer trencall que surt al pas després del riu).

Apa! Fins aviat i recomanable 4x4 ...o similar 

Tàtars de Crimea a Busa.

Repetim avui, amb una bona calor abans del canvi de temps, aquesta darrera via oberta a la cara sud de Busa: Tàtars de Crimea. I en surto amb un sentiment de desconcert vers la ressenya original ja que els graus em ballen una (bona) mica.

Penjat uns metres amunt ens trobem el senyal inequívoc de que estem a la via i, a partir d'aquí festival d'assegurances, verticalitat i mal de ronyons en els dos primers llargs. El L1 em dóna un mastegot amb la mà ben ampla que em deixa ben descentrat (la graduació original de 6b m'ha semblat estratosfèrica, i que comparat amb el L3 no tenen res a veure). En canvi el L5 surt a vista i sense patir en excés.... així que no sé... a la ressenya us poso la graduació que a mi m'ha semblat, ja direu quina es la més escaïent.

La via està perfectament assegurada i només cal dur una dotzena de cintes + R., guindola (important) i alguna baga. Roca bona en general amb un L1 on cal vigilar i una mica de brutícia (final L3) que la pluja acabarà de netejar (si es decideix a fer algun dia).

Apa! Fins aviat i ... en general la via millora amb l'alçada.

Esperó Voll Damm a la Meda Gran.

Tranquilitat absoluta avui a la Móra Comdal tot gaudint d'aquest estiuet de tardor a l'ombra de la cara oest de la Meda Gran. Sembla mentida que aquestes alçades d'any encara estiguem escalant amb màniga curta, a l'ombra i sense passar gens ni mica de fred.

Hem repetit l'arrogant, estètic, vertical i perfectament assegurat Esperó Voll Damm. El L1 i L2 no valen un duro, sobretot el primer, però a partir d'aquí, la via es torna ben xula, i el L4 m'ha semblat boníssim. Alguns trams d'Ae m'han sortit en lliure (que no vol dir encadenats) i a la ressenya us poso el que m'ha semblat entre parèntesi.

Dur 14 cintes + R. amb alguna llarga. Reunions penjades i incòmodes. Roca variable i millorant amb l'alçada. Descens recomanable per la pròpia via amb tres rapels equipats. També es pot baixar amb un rapel de 35m pe la cara est i després per l'empinada canal nord (amb una desgrimpada de IIIº i un tram d'esbarzers), gens agradable.

Apa! Fins aviat i insiteixo... canal nord millor evitar-la.
 

Tharsis a l'Ag. Salvat Papasseit.

Quan escrius una via al buscador i no en surt cap informació es desperten dos sentiments: l'un de -S'hi ha d'anar- i l'altre de -Segur que hi ha 'ratamorta'-. Doncs efectivament, hi hem anat i... 'ratamorta' i ben morta que l'hem trobat. Així que, de la ressenya original de la Tharsis a l'Agulla Salvat Papasseit de Montserrat, ni cas i, la de la guia de Frares encara menys. Jo encara estic buscant els quarts.

Via més difícil del que aparenta i amb un L2 rabiós i mantingut (que hi faltin la meitat dels claus tampoc ajuda massa). La resta és més portable però amb una graduació vuitantera ben ajustada. Jo que pensava que seria una via de passar-ho bé i, a fe de déu, he apretat com una bèstia per no encadenar res.

Semiequipada amb assegurances justes, cal dur tascons petits, friends fins C3, Aliens i alguna baga (per sabina i per escanyar claus). Roca bona sense arribar a molt bona. R2 penjada. Inici just damunt la font de l'Esllavissada.

Apa! Fins aviat i descens caminant per la canal oest.

15 anys de... l'Eva Baeza a la Paret de les Bagasses.

La part occidental de la paret de les Bagasses de Terradets encara hi ha molta roca per descobrir però, malauradament, ja no te la qualitat de la part central o oriental. L'Eva Baeza, repetida avui fa 15 anys, serpenteja per uns murs i desploms buscant el millor camí.

De la via, tot i que no en guardo un record especialment xulo, tampoc la recordo lletja del tot. L'equipament bo fa de contrapes a la roca, justeta en bastants trams sobretot de la part superior. Recordo que la part inferior era bastant de placa i la part superior més atlètic i de continuitat... però vaja, tampoc en feu massa cas.

Apa! Fins aviat i us deixo amb la ressenya que he fet i sinó... a buscar per la xarxa.

15 anys de... la Fanal Nocturn al Cap del Ras.

La Fanal Nocturn al Cap del Ras del Montsec d'Ares és una bonica, agradable i repetida via. Ingredients imprescindibles per ser una clàssica. Jo vaig fer la meva repetició avui farà 15 anys, uns mesos després que la pluja ens foragites en el primer intent (Feb-07).

De la via només recordo el pas d'entrada que en fred i finet com és, prou et fa apretar. De la resta només recordo que era ben xula amb una nota bastant alta a la llibreta. Trobareu informació extensa per la xarxa i millor portar un pla B per si de cas (us serà fàcil amb el repertori existent).

Apa! Fins aviat i possiblement tingui trams comuns amb la pionera Cerverins... i compte amb la Burundanga que també puja per la vora.

La Bages a la Paret de la Batalla.

Avui ja ens hem hagut de mirar la 'meteo' amb una mica de cautela: cel tapat, pluges pel sud... mmmmmhh!!! Aguantarà per fer una vieta a Vilamala? Doncs anem-hi i ho sabrem. La via escollida: la Bages, de les últimes que hem falten i una altra 'loveclimb' per anar de cara a l'idea.

De la via poc a destacar (feta una fetes totes), estil igual a les seves veïnes (l'una, l'altra i la de més enllà). Dir que ens ha sortit tota en lliure (màx 6b) i que el dos primers llargs es poden empalmar i que en el darrer val la pena allargar-lo fins a la reunió de la Badalona per ja sortir als camps de pedres del cim.

Apa! Fins aviat i... amb una dotzena de cintes i diversos mosquetons per deixar a la baixada (que recuperareu a la pujada), ja en tindreu prou.

15 anys de... la Pell del Dimoni a la Paret de Riu Lacó.

La Paret de Riu Lacó és com un micro Montrebei amb aquest relleu tant característic de dues parets rocoses que es precipiten en un estret gorg. La banda esquerra piada al blog en moltíssimes ocasions i, la banda dreta amb només una única i solitària via: la Pell de Dimoni, feta avui fa 15 anys.

Vieta curta però amb caràcter. Algun tram d'articial per equipar i prou acrobàtic crec recordar. Roca bona en general i poca herba. L'accés es fa en baixada des de la carretera de Coll de Jou a Cambrils i la tornada en una curta pujada fins tornar a trobar la carretera (màxim 10min).

Apa! Fins aviat i combineu-la amb alguna altra de la zona.

Llum de Lluna a Busa.

Feia dies que no escalàvem per Busa i això es nota en la falta de confiança en aquesta roca tant inquieta, tot i així, magnífica jornada la d'avui escalant la bonica i arrogant Llum de Lluna al sector del Mirador.

La via comença escalant aquesta alzina de bones proporcions fins un bon tros amunt (m'ha recordat de quan era petit), i després, comença el festival del còdol, l'atletisme i la continuitat en els dos següents llargs, uf uf!! ja no tinc els braços per tanta pila (per nosaltres L2 6c i L3 6c+). 

Dur friends fins C1 i Aliens però no posareu gran cosa perque està bastant semiequipada. Roca molt bona en general i menys el final del L1 i el final del L3. Si queden forces pot combinar-se amb altres del sector (accés molt còmode).

Apa! Fins aviat i ...ah! afegiu mosquetons petits que alguns claus costen de xapar.

La Pat Garrett i la Quique Garreta a la Paret del Dispensari.

Encara no m'atreveixo a buscar el sol i per això hem anat a l'ombra de la paret del Dispensari de Camarasa. Des de que han tancat l'accés pels cotxes, i reina una eixordadora tranquilitat només truncada per la molesta remor del riu. Avui, hem fet dues vies: primer la Pat Garrett i després la Quique Garreta. 

De la primera dir que és ben bonica, atlètica, vertical i variada. Ben assegurada amb parabolts i rapelable tota ella amb material no estandar i que potser convindria estandaritzar.

De la segona, (potser) no tant bonica però amb una linia més estètica i un final de festa molt difícil en lliure on he sucumbit amb tres passos d'A0 a la fisura obliqua de sortida. Grrrr!!

Dur només unes 13 cintes variades + R. La Quique Garreta està restaurada (per dir-ho d'alguna manera i on encara podreu observar les assegurances antigues). Roca bona amb alguna herba als forats (que denota una justa freqüentació) i una mica de líquen en algun punt. Descens rapelant (precaució a les possibles enganxades).

Apa! Fins aviat i ombra fins les 14h assegurada.

L'Aresta Bruta i A l'Ombra del Cavall a l'Agulla Inclinada.

Avui, com, ahir, escalada matinal a corre cuita a aquest parell de curtes vies de l'Agulla Inclinada de la Móra Comdal. Ja ni les pujo de segon: quan arribo a dalt, rapel i, a per l'altra. Tot i així, prou m'he endut algun esglai pels còdols voladors.

I és que la roca a l'Aresta Bruta és molt dolenta (menys els darrers 15m.) i dóna la sensació que tot s'hagi d'esmicolar. Algun A0 prou a caigut, una autèntica llàstima per que la vieta és ben elegant. I l'altra, A l'Ombra del Cavall també justeja la roca en el tram d'artificial però després té un canvi radical i és super bona, permetent una escalada lliure ben atlètica i disfrutona.

Apa! Fins aviat i agafeu un bon grapat de cintes... unes 15 com a mínim i fins a 20 màxim.