Comencem la temporada pirinenca a la racòndita i bonica Vall de Molières. I possiblement és perquè estic en baixa forma, però els 90min que diuen que hi ha d'aproximació fins el Contrafort del Feixan se m'han fet llargs de veritat (el corriol dels fons de vall és bastant irregular i trencacames... avisats esteu).
Barreja d'excursió escalada avui a Font Ferrera. Podia haver anat a correr, o fer una mica de bici, però he preferit sortir a escalar encara que fos amb el fuet al cul per ser a migdia a casa. I ben bé he estat més estona caminant que fent la Tòtem d'Ànima Desperta a la Paret del Silenci.
Aquest matí de camí cap a St. Honorat anava veien els melanomes dels incendis en el territori i pensava en l'enorme feina feta i la sort (també) d'haver pogut salvat llocs tant bonics com St. Honorat, avui observats amb un ulls de tendresa infinita. Tristesa per Rumbau i alegria per St. Honorat on la vida continua com si res hagués passat..
Tot i que al seu oberturista no li agrada, per mi sempre serà la via de l'Axel, però ell, amb la seva modèstia, va preferir batejar aquesta via de la part més oriental de Canalda com l'Esperonet sense Nom i repetida avui fa 15 anys.
Aquets darrers dies han estat com un Dejà Vu de fa 26 anys. Llavors va transcorrer dins l'etapa final de l'adolescència (com la que he vist en colletes de nois i noies aquests dies) amb la il.lusió d'ajudar amb el que fos.
Ara ha estat totalment diferent ja en edat adulta però amb una frase demolidora, dimecres al vespre, per la meva dona: -Marxo. No sé quan tornaré-. Dies difícils en tots els sentits, portant el cos al límit del defalliment, destrucció total acumulada. La meva cara devia ser la mateixa que la vista en molts companys i amics. Ha estat, certament, brutal.
Moltíssimes gràcies per les mostres d'ànims que he rebut, contestades en petits moments de respir. Gratitud eterna a la familia pel patiment i angoixa en molts moments. El millor regal ha estat l'abraçada dels meus dos herois en arribar a casa i la del pal de paller de la meva existència (mil gràcies bonica).
Apa! Fins aviat i tot i algunes declaracions que hagueu pogut escoltar per la radio: hi erem, hi som i hi serem.
Tal dia com avui de fa 15 anys, la pluja ens va foragitar d'Ordesa i vam acabar a Riglos (primera vegada però no l'única). Davant la fustració pel canvi d'expectatives, vam treure'ns l'espineta amb una de les clàssiques del Pisón, la popularment coneguda Murciana (tot i que els seus oberturistes la van batejar com Alberto Rabadá).
.jpg)
Sí sí, estem al Juny, però amb aquest temps podríem estar perfectament al Juliol i, potser ho preferiria perque així faltaria menys perque s'acabes l'estiu. Resignació i a passar-ho com bonament poguem. Per això nosaltres hem anat al Pedraforca, concretament a la Canas i Espits de la Dent de Cabirols.
Ombreta matinal a El Cèrvol Salvatge de l'Elefant de la Móra Comdal, ideal per aquest estiu instaurat en tota regla. Tot i que el més preocupant és la sequera brutal acumulada (ai ai aquest estiu... tots els del gremi estem en '6b expo').
Vieta de consum sense pretencions i molt més fàcil del que m'esperava menys un passet del L2. Agradable, disfrutona i cantelluda amb forats amagats i sanejats. Realment poquetes coses a destacar.
Practicament equipada on només ens caldrà (si voleu) algun friend pel darrer llarg (C1 i Alien vermell). Roca bona en general en la línia de la via però amb crostetes i algun bolo pels voltants que ens farà vigilar en els rapels.
Apa! Fins aviat i sobretot NO jugueu amb foc.
L'encaració sudoest dels contraforts de la Llosa del Cavall permet escalar a l'ombra si ens llevem ben d'hora. Així que, dit i fet, sortida del cau a punta de dia per tornar-hi quan la calor ja comença apretar. Avui la ben oberta i ben resolta Carboners .
Al Serrat del Moro de Montserrat hi ha un munt de vies però només unes poques són repetides amb certa freqüència. A l'altre extrem, n'hi ha algunes practicament perdudes en la memòria col.lectiva i algunes altres que naveguen entre aquestes dues tendències. L'Eva Petrel, feta avui fa 15 anys, està com a mínim en aquest últim grup.
Doncs sí, Amagatall de Fantasia per poder escalar a l'ombra que no vol dir escalar a la fresca amb aquesta calor de ple estiu i en un lloc com el Doll. Aquesta via és una clara mostra de xemeneia en tres dimensions on els conceptes dreta esquerra i davant darrera prenen tot el seu significat.
La via és ben interessant a excepció del L2 (original) i un tram amb merda del L3 (original). La xemeneia al ser tant gran pot portar a confusió de si seguir subdiedres interiors, de si passar per sobre o per sota de diversos blocs encastats però en general si anem buscant lo més fàcil és va seguint prou bé. Nosaltres l'hem fet amb tres llargs i encara ens n'hem sortit sense massa fregament (L1+L2, L3+L4 i L5).
L'eloqüent esperó de l'Orient Mitjà a Canalda clamava al cel per ser obert i la seva bellesa és inversament proporcional a la seva longitud, però tot i així, mereixia donar-li una oportunitat. Vieta oberta avui fa 15 anys amb un parell de llargs prou contundents, 100% canalderos i amb una roca molt bona.
Ideal per allargar la jornada o en aquells dies que arribes a la paret i tot està moll. Almenys, no cal marxar amb les mans buides sinó es vol. Poc després d'obrir-la vaig fer-li una repetició (Oct-07), possiblement l'única que té i sempre he pensat en obrir-li una entrada directa però mira... encara estar pendent.
Apa! Fins aviat i ressenya original sobre fotografia... mai m'ha acabat de convèncer això de les foto-ressenyes.
L'estiu ja és aquí amb tota la seva contundència (i estem al Maig). És evident que encara tindrà (espero) les seves refrescades i les seves pluges però vaja... la búsqueda de l'ombra o del ventet ja serà una constant. Avui, nosaltres ho hem fet a la Peter Pan a la Roca d'en Guillot de Montserrat.
Fa un parell o tres de mesos vaig sentir veus que havien desequipat aquest parell de (pseudo) vies d'escalada al Racó d'en Guillem camí del Santuari de Lord. I com que avui tenia poc temps he pensat d'anar-hi a treure el cap per veure-ho de primera mà.
Molts dies sense trepitjar montserrat i la sensació de no trobar res on agafar-se s'ha fet palesa repetint la (no sé si) clàssica Aresta Integral Fredi picazo a la llunyana Roca dels Aurons. Bonic dia d'excursió i escalada amb una temperatura més que acceptable tot i escalar més al sol que a l'ombra.
Amb aquesta caloreta toca buscar l'ombra i ja sé sap que la Paret de Catalunya de Montrebei és un destí més que aconsellable. Avui l'Escorrialles, un nom que no fa justícia a la via, tot i que aquest sector de paret té poc de l'ambient montrebià que tant caracteritza el lloc.
Ahir, el sol implacable de Maig va fer de les seves i avui no volia tornar a quedar rostit a la Móra Comdal, però ves per on, el sol d'aquest matí no era tant radiant i m'he descarregat la ressenya de l'Ottawa Path al Molló Esmolat que no era, ni de bon tros, el pla inicial (ventatges de tenir cobertura de dades).
Torno anar en aquest tranquil raconet de comarca on sembla que ja ens hem fet amics amb el cabirol que hi viu (tot i que ell sempre marxa saltant). Avui la via més evident de totes, la bonica Pal de Paller.
Sortir de casa amb pluja, arribar a lloc amb pluja, fer un parell de vietes SENSE pluja i tornar a casa plovent un altre cop, és del tot inusual (almenys per mi). Mai m'havia passat. I ben bé he sortit a provar sort en aquest parell de vies de recent obertura al Roc de Rumbau a Peramola.
I l'endemà, estavem de nou en marxa per trobar correctament l'inici de la Feixa dels Espàrrecs que ens conduiria fins la majestuosa Pilastra dels Voltors amb la clàssica via omònima. I ja veieu, que abans no sabies com havien quedat les fotografies fins que revelaves el carret (poques fotos i encara dolentes, snif snif).
La paret d'Aragó sempre havia (en passat, havia) estat envoltada d'una aureola de llunyania, difícultat i d'encigalades a l'hora de baixar que disparava l'horari. A mi, sempre m'havia transmès un gran sentiment de por i prudència, però estava clar que algun dia o altre havia d'anar-hi. Així, avui fa 15 anys, vaig fer-hi una visita, la meva primera visita.
Bonic dia de primavera avui al Montsec i , per ser entre setmana, déu ni do del munt de cordades que també l'han gaudit. Nosaltres hem repetir l'última via oberta al Cap del Ras: Me quedao Frousen (sense comentaris amb el nom) amb l'espai justet justet i aprofitant llargs i reunions de la Máquina Total.
