Primera via pirinenca de l'estiu, primer contacte amb el granit de la temporada i primera picada de cresta. Potser no ha estat una bona idea començar amb les adherències extremes sense contacte previ però la calorada de la setmana passada m'ha fet buscar la fresca, i el Pic d'Esquella ha estat una més que bona opció.
Quan baixes per la vall del Segre, a l'alçada d'Organyà, la mirada queda atrapada, irremeïablement, amb la gran placa de la cara nord de Roca Narieda, i en el seu perfil dret l'estètic Esperó Xelo Bam. Jo des d'un inici coneixia l'existència de la via, però com que gairebé no hi havia equipament feia una mica de respecte fer-la. Quan la van retroequipar el 2007, la via va canviar com un mitjó i, va passar de ser una via oblidada per tothom a estar super freqüentada. Ara diria que la cosa s'ha estavilitzat una mica essent una clàssica del lloc.
Avui farà 15 anys, també vaig contribuir en aquesta freqüentació i, certament, la via és ben xula, llarga i assequible menys el L9 (l'Ae o 7a) que prou et demana una bona apretada. Recordo que ens hi vam posar molt d'hora per no pillar el sol de tarda (alerta si hi aneu a l'estiu... la cubeta d'Organyà és un autèntic forn) però la cosa va anar molt fluida i bé.
La Móra Comdal encara ofereix moltes agulles salvatges i en el calorós dia d'avui he anar al vessant oest de la vall buscant una mica d'ombra i una fresca inexistent. He fet la Via de la Fisura a la Roca del Coscoller després d'una pujada que m'ha deixat les cames ben emrampades.
La Paret de Benavent, a Comiols, ja us l'he presentat en diverses ocasions, i avui fa 15 anys vam fer la més repetida de tota la contrada: la Chiricahua Roc. Ben mirat, és ben normal veïen les altres vies de la contrada (com aquesta i aquesta altra).
 |
El Pirineu ofereix mil possibilitats per escalar i jo en coneixia ben poques, tret dels indrets més coneguts i populars. Fa 15 anys, el Pic d'Esquella no tenia ni idea d'on era però una ressenya de La Morgan i les Marmotes va despertar la meva curiositat. Com m'ha passat en altres ocasions, el pitjor va ser l'aproximació (la línia recta no sempre és la millor) i el més fàcil la via (tot i que tampoc ho és tant).
Bona matinada avui per no pillar el sol d'estiu, però el dia ennuvolat em ha brindat un jornada perfecta per fer aquesta bonica via a la Roca Gran de Ferrús després de uns quants anyets de no anar-hi. L'enhorabona a l'oberturista, és convertirà en clàssica segur.
La Pròtesi ofereix una part inferior realment molt xula i mantinguda, almenys els meus bracets prou ho han percebut així. Amb l'alçada, el tema afluixa una miqueta (en tot els sentits) però sempre manté la qualitat. He sucumbit ha dos passos d'A0 en el L5 però en lliure deu rondar el 6c com a molt.
La via està practicament equipada amb burils i reunions de parabolts. Cal dur unes 16 cintes variades, algun Alien (nosaltres n'em col.locat un parell totalment prescindibles) i un estrep o antena si fa el cas. Roca molt bona a la part inferior i amb més variable a la superior.
Apa! Fins aviat i possible descens rapelant per la via aprofitant els cordinos existents... recomanable aportar-hi uns maillons.
Aprofitant les llargues tardes d'aquesta època de l'any i la poca fresca que fa en les mateixes, hem decidit provar sort en aquesta nova via de Vilamala anomenada Senglar de Mar. Lo curiós ha estat que avui erem nosaltres els que perseguiem l'ombra paret amunt, per comptes del que passa moltes vegades a l'hivern quan és ella la que et persegueix, jeje!
