Clàssica del congost de Collegats i del Pallars en general. La Perfomance de les Moles del Pessó reuneix moltes qualitats que l'han fet pujar en aquest estatus: roca bona, ben assegurada, entorn tranquil, longitud raonable i dificultat baixa excepte l'últim llarg que prou us l'haureu de mirar dues vegades.
Tenia aquesta via en cartera des de que la van obrir i l'oblit d'un friend per un amic m'ha donat l'empenta definitiva per anar-la a repetir. Tot i així, encara no estan les temperatures com per anar a buscar el sol i sort que he fet mitja via a l'ombra.
Segueix la calor i segueix la búsqueda de l'ombra. Avui hem anat a Roca Narieda a fer un parell de vies del vessant oest, primer la Ja et val (feta fa just 9 anys... ja es casualitat) i després la recentment oberta Via de la Brownie: vieta que espera unes abundants pluges per treure tota la terra sobrera (que és molta).
Juntament amb la Necronomicón, la Camel de la Roca dels Arcs potser és la via més popular d'aquest sector de paret. Jo vaig fer la meva repetició avui farà 15 anys i en guardo un bon record.
Marxem de Dolomites en busca de temps estable i solet, i les Gourges du Verdon ens reben amb el que nosaltres buscàvem. Territori espectacular que fa tragar saliva quan treus el cap en algun dels nombrosos belvédères que hi ha.
Amb tot per fer, repetim la que ens ha vingut més de gust: ni massa curta ni massa llarga, ni massa fàcil ni massa difícil. Pour une Poignée de Gros Lards (busqueu la traducció que és prou simpàtica) a complert sobradament les expectatives.
Així, via molt xula, vertical, atlètica i ben assegurada (només una decena de cintes més reunió). Roca molt bona, cantelluda (en general) i un xic gastada (més com més difícil).
Apa! Fins aviat i accés rapelant ...naturalment.
Ja feia temps que ansiava un viatge a Dolomites i, finalment, gairebé tots els astres s'han alineat per seguir les passes dels grans a traves del que en diuen la ruta dolomítica, que ben bé podria assemblar-se a la mítica ruta 66 estadaunidenca.
Així, començant a les populars Torres del Sella i acabant a les massificades Tres Cime de Lavaredo, em fet molts quilòmetres jugant amb una meteo del tot incerta que ens ha condicionat una activitat del tot prudencial.
Primer contacte dolomític a la via Kasnapoff a la segona Torre del Sella, amb boira per començar i pluja per acabar. Bonica via amb diverses variants possibles i que no sé ben bé si vam endevinar el camí correcte.
L'Spigollo Giallo a la Cima Piccola del gran Comici (si us plau, una reverència), va ser la nostra activitat estrella sota una boira que venia més que anava i que ens va fer escalar amb l'ai al cor (vist el dia abans). Al final, disfrutada màxima per una via atlètica, amb ambient i molt pitonada en els trams difícils.
I ja per despedir-nos, abans de l'arribada del diluvi universal, la Torre Gran de Falzarego ens va regalar una jornada de solet preciós tot repetint la clàssica i freqüentada Dibona (reverència altre cop, si us plau). Bonica, fàcil i amb un final espectacular.
Bonic i curt viatge a l'essència més pura de l'escalada tot repetint aquestes tres vies centenàries. Moltes vies imprescindibles guarda aquest impresionant (i massificat) indret. Tot i la llunyania i una meteo sempre capritxosa, espero i desitjo poder-hi tornar.
Apa! Fins aviat i seguim.
Amb un ull posat al cel, m'he acostat a St. Honorat per fer les dues vies que em faltaven al vessant nord de la Roca de l'Ermita, ara que el sol ja va més baix en l'horitzó. La Rampa i La Senzilla completen la trilogia de vies fàcils d'aquest costat de la roca juntament amb la ja popular Diagonal del Corb.
