15 anys de... l'Esperó Central al Cogulló del Turp.

L'altiu Cogulló del Turp desprèn sol.litud i tranquilitat i, al ben mig de la paret, l'Esperó Central, talment com si d'una directíssima es tractés, ens condueix al vèrtex geodèsic del cim o el que en queda, jeje! He de confesar que la via m'intimidava una mica vist l'envergadura dels oberturistes però no podia deixar passar l'oportunitat de fer-ne (possiblement) la primera repetició en solitari.

Escalada molt interessant amb trams prou verticals i una panxeta rabiosa al L2. Per mi, la millor de la paret i absolutament perduda en el temps... una autèntica pena. Originariament només demanava dur tascons, però de ben segur que uns friends i Aliens us poden anar d'allò més bé.

Apa! Fins aviat i roca bastant bona però a estudiar en qualsevol cas... per evitar espants, ja sabeu, jeje!!

La Independència a la Paret de les Gralles.

Estiuet d'Octubre en que ja ni recordo les darreres pluges i, a l'ombra de la Paret de les Gralles a la Serra Carbonera no em passat mica de fred, més aviat tot el contrari, tibant per les fisures de la via Independència: ben dreta i atlètica.

Via semiequipada on els parabolts us marcaran d'una manera inequívoca els passos més difícils. Tres llargs ben interessants, atlètics i amb ambient. Coincideixo amb la poca informació disponible a la xarxa que el L1 és una plus més difícil que els altres. Sortida al cim bonica i aèria.

Cal dur friends fins C3 i Aliens (els tascons i el C4 ho hem passejat tot i que poden posar-se). Roca sanejada, bona en general i menys unes llastres sonores a l'inici del L2. Accés recomanat des del cim amb dos rapels fàcils d'agafar (35+55).

Apa! Fins aviat i... poca herba tot i l'aparença.

15 anys de... la Teresa Romero a Busa.

La Teresa Romero al Cingle de la Creu de Busa (aquest és el seu nom real) mai vaig saber ubicar-la fins que un bon dia s'em va apareixer per art de màgia... com podia ser que aquella panxa tant marcada de la part inferior no l'hagués sabut identificar abans? Així que un cop situada només calia trobar el dia per repetir-la com va ser avui farà 15 anys.

En guardo un bon record i els 55m del L2 eren tot un repte anant en solitari. Tot va sortir bé i, fins i tot, em vaig permetre el luxe de fer alguns A0's en lliure (cordades posteriors l'han alliberat completament). Part final ben aèria i vertical (llàstima que l'últim llarg s'obrís per dalt). Possible variant d'entrada per l'esquerra.

Apa! Fins aviat i els parabolts del L1 els va afegir en Xuxe anys després de l'obertura... en la meva repetició encara no hi havia res de res.

Petit Xamàn a l'Agulla Smeagol.

La constatació més gran que la sequera continua és aquesta munió d'alzines moribundes que hi ha per les solanes i carenes dels contraforts prepirinecs de ponent. St Honorat no sé n'escapa i ha estat la cara amarga de la bonica jornada de tardor que hem tingut avui repetint la Petit Xamàn a l'Agulla Smeagol.

Una via on l'entorn ho és gairebé tot i l'escalada gairebé res. I és una llàstima perquè només que la roca dongués una mica més de confiança seria una via ben interessant, una mostra d'això és el bonic i mantingut L3, el millor sense dubte, però que no eclipsa suficientment la part inferior amb massa crosta i còdol dubtosos. Mecatxís!!!

Per fer la via cal dur unes 18 cintes + R. i els estreps o similar. Està molt ben assegurada amb parabolts i el descens recomanable és fent els dos rapels equipats des de l'R4 i l'R2. Bonica excursió d'aproximació.

Apa! Fins aviat i cara est... sol al matí i tranquilitat tot el dia.

Atacs Iroquesos al Roc de Rumbau.

Mentre feia l'aproximació al Roc de Rumbau aprop d'Oliana, feia memòria i em donava compte que l'Atacs Iroquesos seria la primera via que faria a la paret. Fa molt anys vaig fer-hi un intent (en una altra via) però en vaig marxar amb la cua entre cames: les poques assegurances i roca plena de crostes i llastres gegants no era la combinació ideal.

Per contra, la d'avui ha estat tot el contrari: molt equipada i molt sanejada de dalt a baix fan que sigui una molt bona opció per no patir gens. Via que va agafant verticalitat progressivament essent lúltim llarg atlètic i amb ambient. Feta tota en lliure amb grau màxim de 6c com a molt moltíssim.

Dur un bon grapat de cintes, unes 18 ben bé, i poca cosa més. Roca sanejada bona en general però on encara tibareu de crostes o còdols dubtosos. Reunions equipades per rapelar menys la segona i quarta però el descens caminant pel darrera és prou agradable tot i algun tram embrossat i algun altre una mica perdedor.

Apa! Fins aviat i grau original excessivament regalat... l'he ajustat una mica segons apreciacions personals, jeje!!

Dies de Tormentes a l'Agulla de La Dama.

 Sí sí, a l'Agulla de La Dama a la Móra Comdal ja hi havia pujat fa un munt d'anys (suposo que algun dia o altre li tocarà el torn en els '15 anys de...' però de moment encara no) i avui amb aquest dia de tardor tant bonic em anat a fer la Dies de Tormentes oberta la passada primavera.

Vieta molt fàcil i ràpida. Una autèntica aresta Brucs ben lluny de Montserrat i amb una roca conglomerada igual però diferent a la vegada, sense ser dolenta tampoc podem dir que sigui bona del tot. Cim ben curiós amb una corona partida de calcari única en la seva espècie.

Apa! Fins aviat i només cal dur un grapadet de cintes i poca cosa més.

15 anys de... la Via de les Gralles a Busa.

El vessant nord de Busa és una extensa cinglera fracturada per algunes canals més o menys transitables i també per algunes profundes xemeneies. La Via de les Gralles, feta fa 15 anys, recorre una d'aquestes xemeneies amb un ambient fosc, interior i tètric.

Recordo que els primers metres del L1 eren estrets i amb roca pulida per l'acció de l'aigua. També recordo que a l'R2 sabia de vigilar molt a no tirar res avall perque anaven directes al company. I ja està... ja no recordo res més, suposo que no es deu haver repetit gaire (per variar a la comarca, jeje!) així que aventura garantida.

Apa! Fins aviat i per l'accés cal remontar unes decenes de metres la canal del mateix nom... sento no poder precisar més.