15 anys de... la Safari Calcari a la Serra de Sant Joan.

La Serra de Sant Joan durant la primera dècada del 2000 era un constant de noves obertures, algunes ben afortunades i d'altres no tant. La Safari Calcari feta fa 15 anys era una d'aquestes no tant afortunades i és que el nom ja ho diu tot.

Excepte el L2 que era prou bonic i l'últim llarg ben interessant, la resta era bastant salvatge en tots els sentits. No crec que tingui gaires repeticions. Així que ja ho sabeu: escalada romàntica on segur no trobareu cua.

Apa! Fins aviat i descens cap a l'esquerra per una canal on s'havia de fer algun rapel... crec recordar.

Calma Total al Peladet Oriental.

Dies anticiclònics en tota regla i dies fantàstics per exprimir el Montsec. Avui, i amb el sentit més ampli de les paraules, la Calma Total a Rúbies. Quin goig de sol, tranquilitat i silenci... genial!!

Vieta ben trobada i disfrutona, amb una xemeneia impròpia del lloc i una part superior prou bonica i atlètica. L'R3 és fa en un ampli nínxol del tot acollidor i còmode (el nínxol de la serpent). De la xemeneia comentar que hi ha un parell de trams estrets però en general es passa prou bé.

Semiequipada amb totes les reunions de parabolts on només cal dur els friends fins C2 i els Aliens. Roca variable amb trams molt bons (L5 i gran part de L1 i L6) i trams a vigilar (inici del L2 i final del L3).

Apa! Fins aviat i ombra gairebé assegurada fins l'R3.

15 anys de... la Santa Espina al Serrat de les Garrigoses.

No sé massa bé com vam anar a parar en aquesta via, suposo que la baga penjant d'un espit en el pas més díficil de la via alimentava el desig d'afrontar-lo. Sigui com sigui, avui fa 15 anys vaig repetir la Santa Espina del Serrat de les Garrigoses de Montserrat.

De la via recordo poquetes coses: recordo que el L2 era bastant trencat i que la part de dalt era una mica indefinida amb tirades molt llargues. Jo diria que actualment no cal fer sencer l'últim llarg fins la Via de l'Aranya, ja que trobareu instal.lacions de rapel abans (Via del Xavi). En tot cas és una aresta fàcil.

Apa! Fins aviat i ... el L1 és clarament el més xulo.

15 anys de... la Caprichos de Invierno a la Roca Gris.

La Roca Gris i la seva prolongació cap a la dreta (els anomenats Plecs de la VinyaNova) són una font esgotable de vies i la Caprichos de Invierno feta fa 15 anys era unes de les primeres en explorar les columnes amagades de la contrada. Avui dia, hem sembla que les tinc totes fetes...

De la via només recordo una apretada que sabia de fer a la part alta quan ja semblava que ho tenies tot fet i que de segon (com em va tocar) no li vaig donar la més mínima importància. Llegint per internet la consideren una mica exposada però com que tampoc m'en recordo no ho puc ni afirmar ni desmentir.

Apa! Fins aviat i aquí queda la piada com a constància que la vaig repetir.

Via del Markitos a la Paret d'Aragó.

Jornada bipolar espectacular a Montrebei. A baix: boira, fred, excursionistes i soroll. A dalt: solet, caloreta, escaladors i tranquilitat. Oh! Quin encant de dia! i més després de tants dies de no anar-hi i a la Paret d'Aragó encara més... ben mirat des del 'cumplevias'.

Hem fet la repetida Via del Markitos (anava a posar fàcil però potser algú sé m'enfada). Sigui com sigui, la via és bonica i el L3 espectacularment espectacular, de lo millor que he escalat a Montrebei i de lo millor que he escalat mai... només per aquest llarg ja val la pena. La resta amb trams interessant i trams no tant però en general bé.

Semiequipada amb les reunions montades o en sabines. Demanen molt material però amb friends fins C3 i Aliens n'hi ha de sobres (com a molt repetir algun Alien). Roca molt bona amb pedra solta als replans (sobretot a la part final).

Apa! Fins aviat i el grau l'he trobat benèvol... per això lo de fàcil.

Estel de l'Alba a la Paret dels Sostres.

Bona jornada d'escalada avui a la Paret dels Sostres del Montroig. Ens hem decidit anar-hi per por a la boira de la plana però al final res de res. I la via escollida l'Estel de l'Alba, una altra de la llista que no acabava mai de ser protagonista.

I la veritat és que, exceptuant els dos primers llargs, la resta és super xula i he disfrutat moltíssim de l'escalada: de fisures verticals i atlètiques gairebé sempre però amb alguna placa o desplom per canviar el xip. Grata sorpresa en positiu i res a veure amb la seva veïna.

Poc equipada i on algunes reunions caldrà reforçar o montar amb facilitat. Roca molt bona i millorant notablement amb l'alçada (precaució amb les crostes, llastres i blocs del L1). L2 molt herbós i desagradable i, líquen emprenyador a l'inici del L3. La resta a disfrutar amb companyia dels tascons (alguns de petits), friends fins C4, Aliens i bagues i cordinos.

Apa! Fins aviat i ...entrada exigent a l'R4, alerta.

15 anys de... l'Anglada Guillamón al Cavall Bernat.

A finals de Novembre, el dia no dóna per encantar-se massa i, a la clàssica Anglada Guillamón del Cavall Bernat potser ens la vam agafar amb massa calma i per poc que no s'ens fa de nit. Recordo que vam arribar al cotxe que practicament no si veia, jeje!!!

De la via... doncs bastant artificial i bon ambient. Sobretot recordo l'últim llarg: en lliure molt bonic i sobre una roca fantàstica. Ah! I també recordo que les xapes dels parabolts tenien rebava de tants mosquetons que les havien xapat.

Apa! Fins aviat i... en aquesta via vaig entendre per que les xapes en els artificials acaben tant fetes malbé.