En aquest bonic dia primaveral torno a baixar a les profunditats de Vilamala a fer l'última via que tenia pendent a la Paret de la Batalla: l'Aigua de Déu (que prou falta fa) és una via que ja sospitava que seria exigent i l'olfacte no ha fallat (fer-la en solitari suposo que també l'hi ha afegit un plus).
Sinuosa, exigent i bastant bastant obligada, sobretot l'inici del L3 on un còdol a mode d'escambell m'ha ajudat a arribar a la presa salvadora. També destacar la continuitat del L2, on a primer cop d'ull sembla que no hi hagi d'haver res, però mica en mica va sortint.
La ressenya original demana bastant material però jo, certament, no he sabut veure on colocar-lo (només els Aliens poden fer falta per trampejar el pas comentat). Roca bona i en general presa roma. Possible descens en rapel amb doble corda (R4 a R3, R3 a R1 i R1 a terra).
Apa! Fins aviat i, descaradament, la més difícil de Vilamala... de moment.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada