Adictes al Disolvent a la Dent d'en Rossell.

No n'estava convençut del tot avui de poder escalar a la Dent d'en Rossell a la Vall de Núria, les boires ho envaïen tot i no deixaven veure res, però s'havia d'intentar ni que fos amb una via ràpida i fàcil com l'última oberta al lloc, sort que recordava el camí des de la darrera visita.

L'Adictes al Disolvent és una vieta comercial molt repetida amb trams ben bonics i ben trobats. Està clar que no són les vies que més m'agraden ni amb les que més disfruto però no està gens malament.

Parabolts a dojo (no sempre ben ubicats) on només haurem de dur 12 cintes +R. amb algunes de llargues per evitar fregament. Roca molt bona en general però amb liquen i terra que la fa poc recomanable després de pluges.

Apa! Fins aviat i per cert, els llargs són curtets i es poden empalmar a discresió... però si porteu alguna cinta més.

Cotaca i La Xorrera a les Plaques de Cal Barricó.

Les valls del Ripollès a la tardor són un contrast de colors que dificilment puc trobar a casa meva, i és que cada cop m'agrada més escalar envoltat del grocs i ocres d'aquestes dates. Avui les Plaques de Cal Barricó més sol que la una.

He fet dues vies. Primer la Cotaca, la clàssica del lloc i més guapa com més amunt.  I després La Xorrera amb un L1 brutal per una xorrera desplomada que sembla impossible que només sigui 7a (llàstima que en solitari no l'hagi pogut encadenar).

Vies perfectament equipades (amb 11 o 12 cintes +R. i alguna baga ja fareu), reunions rapelables. Roca excel.lent amb cantos increïbles i alguna herba. Bonica excursioneta vall amunt fins les ruïnes de la casa i després localitzar un corriolet fitat 20 metres per sobre del de  les marques vermelles, total 45min.

Apa! Fins aviat i segur que hi tornarem que el lloc val la pena.

La Història Inacabable a la Dent d¡en Rossell.

A la vall de Núria sempre passen coses (o gairebé sempre), i nosaltres com espectadors de luxe des de les altures de la Dent d'en Rossell mentre repetiem l'agradable Història Inacabable (rodolí, jeje!!), vieta equipada per no patir gens i disfrutar d'allò més.

Tot i així voldria mencionar un parell de cosetes. La primera: compte amb el primer i últim pas de via, l'un per falta d'un parabolt a l'R0 (ja no venia d'un, caram) i l'altre per finet i difícil. I la segona fa referència a la ressenya original on marca tirades molt curtes però que amb alguna cinta de més (i que sigui llarga) es poden empalmar tal i com hem fet nosaltres. Menció especial a l'R3 (R6 original) que queda amagada darrera el diedre.

Mínim dur unes 13 cintes variades +R. i unes 20 si es vol empalmar. Roca molt bona amb algun bloc a controlar i una mica de líquen aquí i allà. Sol fins a migdia.

Apa! Fins aviat i descens còmode, ràpid, ben marcat i dret pel corriolet de la dreta de la paret... primer cal pujar uns cinc minuts per trobar-lo.

La Tardor d'en Nebjeperura a la Dent del Rossell.

Ni un núvol hi havia avui per les muntanyes de Núria, així que el sol ens ha escalfat de valent a la Dent d'en Rossell mentre feiem la ja clàssica Tardor d'en Nebjeperura. Com que la via comença a la part alta de la paret hi hem anat des de Fontalba i la veritat és que va molt bé (si no us fa por els 10km de pista de terra).

Via bonica, variada i sempre amb bon canto. Tot i que des de lluny és veu força caòtic, quan t'hi fiques segueix uns lògics sistemes de fisures i diedres amb trams atlètics i espectaculars. Els dos primers llargs són bastant llargs i cal vigilar el fregament. Personalment, el llarg que m'ha costat més a estat el tercer amb una roca calenta i que perdia tota la seva adherència tant de mans com de peus.

Tot i que està bastant assegurada cal dur els friends fins C3 i els Aliens. Restaurada i amb reunions equipades (i també per rapelar menys la cimera). Roca molt bona, jardí inevitable a l'R2 i clau amb baga a l'inici.

Apa! Fins aviat i bona revetlla.

Kuru a la Dent d'en Rossell.

Amb la bonica jornada que ha fet, molt personal hi havia avui per la Vall de Núria. A part dels senderistes habituals la majoria han decidit  donar-se una bona remullada baixant pel barranc: com si s'haguessin posat d'acord. I nosaltres nedant a contracorrent a dalt a la Dent d'en Rossell.

Hem fet la bonica Kuru, o més ben dit, la molt bonica Kuru. Grata sorpresa positiva la d'aquesta via. Només dos llargs (L7 i L8) són lletjos, la resta no tenen desperdici. L'única pega (per trobar-ne una) és l'excessiu abús que han fet del parabolt. Així doncs prepareu-vos per disfrutar i no patir gens. A més a més, el grau que proposen els oberturistes està regalat (a la ressenya que us penjo poso el que a mi m'ha semblat).

Així doncs: un bon grapat de cintes, roca molt bona, poca herba, reunions còmodes, la càmara a punt per algunes fotos ben xules i la crema solar (agraïreu l'ombreta de l'arbre, ja veureu) i gaaaaaaas!!!!

Apa! Fins aviat i per cert, en ha sortit tota en lliure, màxim 6c... com més alt millor.

Laia a la Dent d'en Rossell.

Cap a llevant no tinc tirada anar-hi però aquest cop la metereologia era massa benigna per deixar-la escapar. Al Ripollès hi ha una paret que em faltava escalar, la Dent d'en Rossell, i després de dubtar de si una via o l'altra, ens hem descidit per la Laia.

Potser no hem fet la millor elecció però per coneixer l'entorn ja ens ha servit. La via no l'he trobat ni maca ni lletja, variable: trams verticals i bonics, trams ajaguts i herbosos, alguna fissura per aquí, desplomet per allà, feixa, placa, parabolt, arbre i anar fent ...això si, un anar fent rapid i àgil en general, amb tirades llargues i empalmant tot el que es podia empalmar.

Amb un joc discret de tascons, els friends (fins C2), aliens i bagues per arbres en tindreu de sobres. Potser els trams més interesants són el primer i el darrer mur, la part intermitja es resumeix en anar superant resalts units per feixes inclinades (la segona amb possible escapament). Les reunions estàn montades o en arbres (l'R5 s'ha de reforçar).

L'aproximació molt còmoda pel Camí de Núria pel Roc dels Duis (45min) i descens seguint les fites cap a l'esquerra de la paret, primer remontant la canal somital i després carenejant cap a l'esquerra fins baixar altre cop cap a peu de paret i tartera avall fins el camí d'aproximació (90min per camp obert).

Apa! Fins aviat i ...compte amb la calor que tot i ser Pirineu, la cota és bastant baixa i el sol apreta de valent (1600/1900m).