Sol i Neu als Esqueps d'Odèn.

Avui teniem una jornada boníssima per fer una llarga sessió d'escalada però les activitats escolars del petit de la casa m'obligava a poder-la gaudir només a mitges. La seva felicitat està per sobre de qualsevol via., per això, ens em hagut de conformar en una ràpida matinal als Esquerps d'Odèn.

He repetit la Sol i Neu (nom perfectament acord amb el dia), vieta curta, boniqueta i semiequipada amb alguns ponts de roca. Menció especial a la reunió cimera, amb una sabina petita però prou sòlida. Dur Aliens i un variat de cordinos. Roca bona en general i terra en els replans.

Apa! Fins aviat i ... compte a seguir-la correctament que els relleus de la paret són poc marcats.

L'aigua és vida.

Natura exuberant per tot arreu amb aquest Març tant fantàsticament plujós d'enguany. L'aigua és vida i la verdor del sembrat i les rases brollant com feia anys que no veia, així ho denoten.

Tantmateix, ara ja toca una miqueta de sol per eixugar les roques i poder la fotosíntesi.

Apa! Fins aviat i només el més locals coneixeu aquest salt d'aigua, oi?

Via de l'Amadeu a la Paret del Pont.

Molts dies feia de l'última escalada i és que entre la pluja, la família i la feina això ha estat el llindar de la catàstrofe. Amb mal temps a muntanya, m'he decidit provar sort a la paret del Pont de Sant Llorenç de Montgai que encara no havia escalat mai i potser estaria (mig) eixuta.

He repetit la Via de l'Amadeu com podia haver estat qualsevol altra, i ben bé no sé quina idea treure'n: si aquesta ha de ser l'evolució de l'escalada, estem ben arreglats. Potser quan tingui més cabells blancs, veure les coses d'una altra manera però, ara com ara, no m'agrada aquesta evolució. Sigui el que sigui, almenys estava lo suficientment seca per poder-la escalar i fer-nos passar el cuquet.

Prepareu un grapat de cintes amb alguna de llarga. Compteu amb roca bona en els trams escalables, molts replans i poc ambient de paret.

Apa! Fins aviat i... seguim.

15 anys de... l'Esperó del Silenci al Roc del Migdia.

La bonica vall en forma de ferradura de la Valldan, a prop d'Oliana però pertanyent al Solsonès, sempre m'ha quedat a desmà. Suposo que per això (i per la mala fama de la roca) l'ha tinc molt poc trepitjada (només hi he fet la Via de l'Aplegarocs i la Coronaindi). Avui fa 15 anys, vaig fer-hi l'Esperó del Silenci, la que hauria de ser la clàssica del lloc.

Però, certament, en guardo un record no massa bo. Tot i el generós semiequipament, la roca és la que és i li treu gairebé tota l'elegància i bellesa al traçat. Una autèntica pena. Tot i així, la via mereix una oportunitat, si més no, per l'atractiva part superior.

Apa! Fins aviat i potser amb els anys i les repeticions la cosa a millorat... vés a saber.

15 anys de... la Bolos Mágicos a l'Agulla Carrusel i la Normal a l'Agulla de la Dama.

Fa 15 anys, la Móra Comdal era, per mi, una absoluta desconeguda i amb prou feines sabia l'ubicació. Però tard o d'hora havia d'anar-hi i va ser tal dia com avui del 2010. Les úniques agulles que vaig reconeixer d'una manera feafent eren l'Agulla Carrusel i l'Agulla de la Dama, així que l'objectiu ja estava marcat. 

La Bolos Mágicos és l'única via de l'Agulla Carrusel i ascendeix d'una manera ben elegant i encertada el que seria l'Aresta Brucs de l'agulla amb el seu característic cinturo de calcari.

Per contra, l'Agulla de la Dama ja té diversos itineraris que l'ascendeixen: Dies de Tormentes i Joc de Trons, per exemple, i alguna més que encara ha de veure la llum. La Normal ho fa per un diedre canal, bastant vegetal, en el vessant oest amb un interès molt relatiu.

Apa! Fins aviat i bonic dia d'exploració el de fa 15 anys.

15 anys de... La Virgen del Pilar a la Paret del Pessó.

Poquetes coses recordo de La Virgen del Pilar de Collegats repetida avui fa 15 anys. Recordo que la part inferior era bastant húmida i que la part superior era bastant més maca. Tot i així, no la recordo com una via especialment xula. Llarga sí, xula psha.

Recordo treure la corda només a l'últim llarg, el més vertical de tots. I la resta era anar d'aquí cap allà amb uns flanquejos ben generosos. Possibilitat d'escapar-se per les feixes tot i la tupida vegetació.

Apa! Fins aviat i trobareu més informació per la xarxa..

15 anys de... l'Isaac Grabriel a la Paret de l'Ós.

La Isaac Gabriel a la Paret de l'Ós sempre ha estat una gran clàssica de Sant Llorenç de Montgai juntament amb la Jordi Andreu o la Directa al Cilindre, entre altres. Jo vaig fer-hi la meva repetició avui farà 15 anys i, certament, la via ha canviat força des d'aleshores.

Quan jo la vaig repetir, la via estava equipada i només calia dur les cintetes i la corda friky. Però l'any 2023 van treure tots els parabolts afegits i la van deixar en un estat molt semblant a l'original. Així, actualment cal dur flotants per fer-la.

Apa! Fins aviat i insisteixo... contrasteu la informació que trobeu per la xarxa.

15 anys de... l'Àpia a la Paret de Gramuntill.

 Recordo que tal dia com avui de fa 15 anys va caure una tardana nevada al Pallars. Entre la neu i el fred, no sabia ben bé on anar i, finalment vaig decidir-me per l'Àpia a la Paret de Gramuntill de Collegats.

Apa! Fins aviat  i per variar, no recordo res de la via, així que poc puc aportar.

Nova via. El Gran Colorado a la Paret Formiguera.

I molt possiblement serà la via més llarga de la Paret Formiguera, aprofitant tot el desnivell, des de baix al camí de la ferrata fins a dalt el carener. Feia setmanes que m'he l'ha mirava i aquests darrers dies li he donat forma.

El Gran Colorado és una via difícil de qualificar: no és una via guapa però tampoc és lletja, no és una via complicada però tampoc és fàcil, no és una via vertical però tampoc és ajaguda i, sobretot sobretot, no és una via amb roca bona però tampoc és dolenta (li cal una bona pròxima pluja per rentar la terra dels trams sanejats).

Semiequipada amb les reunions montades, cal dur els Aliens i un grapadet de cintes variades. Oberta amb menys parabolts i reforçada en alguns punts per treure-li exposició.  La roca ja comentada i el tram d'enllaç a mitja via ens pot servir d'escapatòria.  Inici en el mateix camí de la ferrata, en el punt més estret del 'gran canyon' de Sant Llorenç de Montgai, jeje!!

Apa! Fins aviat i vigileu a no tirar pedres als ferrateros... o no... vosaltres mateixos, jeje!!

Carnaval.

Entre els núvols i la pluja. Entre la incertesa i els nervis. Entre la festa i el dormir poc. I entre el bufi i el ball de gegants...

Sempre hi ha temps per una escaladeta, i si és obrint via, millor que millor. Un tastet per si us pica la curiositat: el Gran Colorado començarà així, tot i que em falta fer-hi un parell de retocs importants.

Apa! Fins aviat i demà la traca final... mai més ben dit.

15 anys de... El Tap de Xampany i El Sentinella a la Paret del Falcó.

Vietes curtes i romàntiques damunt la carretera vella repetides avui fa 15 anys. No en guardo absolutament cap record i no en tinc ni una sola fotografia. Així que la ressenya que us he fet és moooolt orientativa.

Apa1 Fins aviat i quedi el post com anotació d'aquesta curioses formacions a l'entrada del congost de Collegats.