15 anys de... La Feria de las Vanidades a Canalda.

De vegades, hi ha vies que et veus amb cor de repetir fent les mil i una trampes però esperes una miqueta per estar més fort i poder-les disfrutar més i escalar-les amb la dignitat que es mereixen. Això és el que em va passar amb aquesta bonica via de la Paret de Canalda.

La Feria de las Vanidades és una molt bona via quan ja has superat la primera etapa de vies canalderes. Pel seu grau és una via difícil però el seu relativament generós equipament és una via assequible (sense oblidar que estem a Canalda, eh?). Jo sempre l'he considerat una clàssica de dificultat de la paret que curiosament no he repetit (un dia va sortir l'oportunitat però altres casualitats es van creuar).

Així doncs, carregueu el tascons, friends, aliens, cintes ben llargues i un bon parell de bíceps i disfruteu de la via sempre i quan els diedres superiors estiguin secs.

Apa! Fins aviat i ... si sou baixets, NO és la vostra via.

Peña Montañesa. L'última frontera.

Definir l'última frontera és força complicat i suposo que cadascú la posarà en un lloc diferent. Jo, avui per avui, la poso a la Peña Montañesa (si Montrebei és pels superhomes, la Montañesa és pels herois). Vies difícils, aproximacions llargues i descensos complicats, tot vestit una catifa de verd mediterrani preciós i que amaga garrotxes (quan n'hi ha) tortuoses, dolentes i pedregoses.

Ahir vam fer el Diedre d'Oncins, via dura, llarga i difícil en tots els sentits, potser és que ja no hi estic acostumat, potser és que em faig vell, potser és que ja no em van aquest tipus de vies però la veritat és que vaig arribar al cotxe fet calderilla.

La via està semiequipada i l'han fet sense claus i en lliure (menys dos passos d'Ae i sort d'alguns espits en llocs clau), nosaltres ni una cosa ni l'altra. Tot i així tampoc hem clavat massa (només una V) i només hem fet artificial en alguns trams dels L3 (A0), L4 i L7, a la resta hem apretat de valent que el grau tampoc el regalen.

Destacar la bellesa del L3, el difícil i entretingut del L4 (sense clavar s'ha de ganxejar dos cops seguits o sortideta tensa en lliure) i la bonica sortida de l'R7. Portavem 4 claus variats (només n'hem usat un), Tascons, Friends (fins C3), Aliens (complert i repetit) i bagues. Roca molt bona amb algun tram herbós sobretot el L2 i la Faja Kuskurra.

 I avui hem repetit la Primera Línea a l'Espluga de la Golondrinas. Una altra paret amb la seva hora de caminar i la pedrera mòbil trenca turnells de rigor. Per anar-hi, seguir des de San Victorián el camí de la ErmitaCueva de la Espelunga i un cop arribats a l'Ermita de San Anton, pujar al coll de l'esquerra i al peu de paret (camí desdibuixat amb fites),

Via més curta i benèvola però tampoc et despistis. Molt bonica, sobretot el L1 (brutal), però empitjorant amb l'alçada, l'últim llarg millor no fer-lo sobretot pel rappel que es fa de dos ponts de roca i amb marcada diagonal, la resta d'ells de parabolts de 8 (preveure bagues en qualsevol cas), l'últim és de 55m volats.

Tascons, friends (fins C3) i bagues. Roca molt bona en general (increïble en la primera meitat del L1) i empitjorant progresivament i a trams amb l'alçada, també, com més amunt més passos herbosos.

Apa! Fins aviat i prepareu unes bones espardenyes.

15 anys de... el Diedre Gris a la Paret de Catalunya.

Segons l'activitat que un vol fer i la disponibilitat horària de que es disposa, hom ha d'aprofitar fins i tot els divendres al vespre per desplaçar-se al lloc i poder tenir l'endemà la jornada complerta, això és el que ens va passar en aquesta via. Vam posar-nos a dormir a les tantes de la nit del divendres per poder fer la via el dissabte, en una època de l'any en que la nit dura el mateix que el dia.

 

El Diedre Gris de Montrebei (originariament s'anomena Gritos y Susurros) és una via fantàstica de diedres i fissures. Molt vertical, aèria i espectacular. Recordo que les antigues ressenyes només li donàven Vº amb algun pas de V+... realment pujava flipant i tibant com una bèstia per que no ens pilles el negre. Quina jornada!! Buff!!! Recordo que hi ha alguns passos a mitja via on escales endarrera: escales en diedre, d'esquena al patí però per comptes de pujar vas endarrera, cap enfora... increïble, jeje!!

De material... tot el que sigui flotant treballa a fondo, fins i tot, si repetiu alguna cosa mitjana no us sobrarà. El martell en principi no cal però pot anar bé encara que només sigui per repicar algun clau de la via.

Apa! Fins aviat... i bona manera de donar la benvinguda a la primavera del 1998.

Tirant pel Dret a Canalda.

A la paret de Canalda ja ho tinc gairebé tot fet, només em falten les vies més difícils i exposades, així que quan tinc ganes d'escalar-hi he d'anar repetint el que ja he fet. Tot el contrari li passa al company que m'ha acompanyat avui, que només hi havia escalat un cop. Així que hem anat a repetir un parell de vies. La primera ja l'he piat en el blog, la Cherokee Express. I la segona ha estat la Tirant pel Dret, la bonica Tirant pel Dret.

Estic molt content de com va quedar aquesta via: assegurada en les panxes més difícils però mantenint l'escènssia canaldera. Després d'obrir-la l'Agost del 2005, l'he repetit en dues ocasions més (Ago-05 i Mai-09).

Roca molt bona (amb trams excepcionals), molt vertical, atlètica i gairebé equipada (amb aliens i/o tascons ja fareu). Rapelable amb dos rapels espectaculars i ideal per combinar amb alguna altra (com hem fet nosaltres).

Apa! Fins aviat i disfruteu-la que és de les bones.

Nota (del 2 d'Octubre de 2013): Aquest passat hivern, quan vaig fer per darrera vegada aquesta via, vaig pensar que estaria bé deixar-la equipada per rapelar però vaig fer curt de xapes amb anella, així que avui hi he tornat amb un company (que no havia escalat mai a Canalda) per deixar-la a punt.

Per tant, perfecta per fer-la, rapelar (doble corda) i anar a fer-n'he una altra. Nosaltres l'hem combinat amb la via de l'Ignasi que comença just al costat.

La Montse Curtó, Salvadora, Amics de Malanyeu i Francesc Sunyol a la Paret del Devessó.

Després de veure durant tot el dia d'ahir com plovia, avui pensava que estaria tot ben moll però per sort meva a Malanyeu no ho va fer gaire. Així que amb unes ganes tremendes d'estirar la carcanada he fet quatre vietes a la Paret del Devessó.

La Montse Curtó, la Salvadora, l'Amics de Malanyeu i la Francesc Sunyol. Totes elles ben xules i ideals per iniciació: ben assegurades (menys la Salvadora i l'Amics on posarem alguna coseta), roca molt bona, grau benèvol, rapelables i fàcils de seguir.

L'única pega és que les dues primeres potser estan massa juntes i com sempre passa, la més equipada és la darrera en obrir-se i la menys respectuosa.

A part d'això, poc més a destacar. Si aneu sobrats col.locareu poc ferro i si aneu més justets haureu d'afegir-hi els friends per acompanyar els tascons.

Apa! Fins aviat i... aigua que de vi ja en venen.

Montrebei. Primeres de l'any.

Doncs si, primeres vies de l'any a Montrebei. Ahir amb més vent que sol i avui al revés. Ahir amb més herba que roca i avui al revés. Ahir més sols que la una i avui al revés, envoltats d'amics i companys.

Ahir vam fer la TapiaJover, i abans he comentat lo de més herba que roca... home! potser he exagerat massa però d'herba en te. És una bona via pel dia d'arribada al lloc on sempre perds part del matí. La via és ràpida i és va trobant força bé. El primer llarg és el més entretingut i difícil (3 passos d'A1) i el penúltim ben bonic.

I avui... avui si, avui he fet una via que fa uns anyets m'era impensable de fer (mil gràcies crack per acompanyar-m'hi). Avui hem fet la Femme Fatale. Viot increïble... de lo millor que he escalat mai. Obert d'una forma acertadíssima (vejam si prenem nota) i, tot i que no he encadenar els setens, la resta ha sortit perfectament (compte que s'ha d'apretar sobre pitons i/o ponts de roca. L'enhorabona als oberturistes.

Per la primera via dur els trastos habituals fins el C4, roca bona menys un tram abans de l'A1 i alguna que altra herbeta aquí i allà. Per la segona, dur els friends (fins C3), aliens i cordinos, roca excepcional menys del segon setè en amunt, i quan dic excepcional és això, excepcional, forats difícils d'imaginar en calcari.

 Apa! Fins aviat i ... presioses les RumbaGirls d'ahir i fortíssimes les que pujaven darrera nostre avui, jeje!!

15 anys de... la Pere Camins a Roca Regina.

Suposo que la Pere Camins la podem posar al pedestal més alt de les vies clàssiques catalanes, fins hi tot, de les clàssiques peninsulars. Així de forts començàvem la primavera del 1998, una primavera que ens va portar grans vies al currículum i un mestratge amb el material difícil d'oblidar.

En aquells dies, la via encara no estava restaurada i la lluita amb els burils era constant: el mosquetó dels invents els feies servir cada dos per tres i en els llargs de placa centrals t'havies d'exprimir el cervell doblement per imaginar quelcom per escanyar els burils i després penjar-t'hi. Recordo que algunes xapes estaven petades i havíes de fer autèntiques filigranes amb les xapes recuperables que portaves per col.locar-les de manera que t'aguantéssin. Evidentment, d'apurar en lliure ni somiar-ho. Va ser tant gran l'estrés que vaig tenir que mai abans m'havia alegrat tant de xapar un parabolt com quan vam conectar amb la Maldita sea mi Suerte.

Ara, tot allò, ja és història i les expansions de la via estan restaurades, no així els claus que són de l'època. Però amb el material habitual d'avui en dia i un bon grapat de cintes no tindreu problemes per disfrutar d'aquesta bonica via, fins hi tot val la pena anar fort per apurar el màxim en lliure. Molt ambient, molt vertical i bona roca (suposo que gastada en alguns punts).

Apa! Fins aviat i... sobretot no us encanteu que és molt llarga.

Pin Din Bir, Si us Plau al Cap del Ras.

Avui hem jugat a cucut i amagar el sol, els núvols i nosaltres. I tot per culpa del vent de l'oest que ens feia baixar la candela altre cop. Hem anat a Àger a fer la Pin Din Bir, Si us Plau. Una via que feia temps que tenia ullada i que hem repetit amb el meu nou company de cordada, gràcies crack.

La via és xula i variada, potser amb l'espai una mica apretat però com que hi ha ben poca cosa encara no molesta gaire. Llàstima del fred en l'últim llarg que NO ens ha deixat apretar tot el que haguéssim volgut (tot i així calia fer-ho de valent per fer-lo en lliure). La resta més benèbol però sense regalar res, sobretot en el L1 on val la pena NO trencar la sabineta i el L2 on haurem de vigilar amb el fregament (possible i recomanable reunió intermitja).

Tascons (no us descuideu els petits i micros), friends (fins C3), Aliens (complert) i bagues sabineres seran necessaris per assegurar la via que està molt poc equipada. La roca molt bona en general i tibades considerables d'alguns blocs dubtosos.

Apa! Fins aviat i ...així ha acabat el dia, hem tallat ben just, jeje!!

15anys de... l'Esperó Lluís Parcerisa López a Canalda.

Feia més d'un any que no obria cap via i aquesta va ser la meva primera obertura en solitari, la meva òpera prima i a Canalda, on ja havia fet un munt de vies i ja em coneixia tots els seus secrets. Tenia diversos llocs ullats però vaig escollir el més arrogant i espectacular, per això em va portar tanta feina (sis atacs repartits en un any sencer) i dues caigudes esgarrifoses (algun dia us les explicaré). Suposo que per això m'he la vaig autodedicar (digeu-m'he xulo, jeje!!).

L'Esperó Lluís Parcerisa López és una via d'escalada combinada en el seu màxim exponent, possiblement nombrosos passos d'artificial puguin sortir en lliure però tot i així és una via entretinguda. Atrevida, aèria, vertical, amb bon ambient a la part alta. Jo la posaria entre les difícils i boniques de la paret. La vaig repetir en cordada al cap d'un mes (Abr-98) però que jo sàpiga poques repeticions més te (inclosos els intent).

Escalada semiequipada on potser podrem passar amb menys claus si anem en lliure i on sempre he volgut arreglar l'R3 i la primera meitat del L4 (ai si hagués tingut taladro aleshores!!). Compte al L2 NO seguir cap a un clau a la dreta i travessar a l'esquerra encara que sembli impossible (pas clau de la via).

Apa! Fins aviat i ...penseu que n'estic molt orgullós d'aquesta via.

15 anys de... la Picnic al Serrat dels Monjos.

No és que fos un crack fent solitàries, però la tècnica ja la tenia dominada, i si les vies de Montserrat em feien respecte, afrontar-les en solitari ja eren paraules majors. Així que tenia que buscar una via fàcil i com que el company que em va venir a controlar estava lesionat i no podia caminar gaire, vaig escollir la clàssica del Serrat dels Monjos: la Picnic.

 

De la via trobareu informació de sobres per la xarxa, i no podia ser d'una altra manera ja que és molt repetida i bonica dins el seu grau. Recordo que el L3 tenia una bona apretada en el 6a però perfectament assegurat i la resta molt agradable.

 



La via està equipada però pels porucs o justets de grau podeu portar els tascons. Descens en rapel al final del torrent (40m).

Apa! Fins aviat i ara NO hi podeu anar que està prohibit (fa 15anys ni s'en parlava de les regulacions).

Diedre Salvatge a la Paret del Silenci.

Com que el dia d'avui no estava per tirar coets, he anat a fer una vieta que van obrir la primavera de l'any passat així, mentre baixava pel caminet direcció a Font Ferrera, la llum, les formes, els colors teníen una màgia especial... era com si els arbres, els boixos i els grebols em saludesin dient-m'he: -Caram! quan de temps sense veuret, et trobàvem a faltar-.

Els meus passos m'han dut enmig del bosc on s'alça la Paret del Silenci i en la seva part més oriental el Diedre Salvatge. Salvatge per l'escàs equipament i salvatge per la roca, no sempre dolenta però no sempre bona.

Després d'una estona essent ocell de bosc, deixant perdre la mirada al fons de la vall, he desfet les meves passes talment com si tornés a la realitat.

Apa! Fins aviat i ...la crua i despietada realitat.

La Placa Base a la Roca Viella.

Després del fred de l'última escalada, avui buscava sol a dojo i temperatura confortable (no calia engreixar més el costipat de campionat que m'en vaig endur de premi). Així que hem anat a Abella de la Conca a disfrutar d'unes boniques vies llargues que hi ha per allí.

Hem repetit la Placa Base, sobre ressenya la més difícil. Bonica via desequipada amb bones possibilitats d'autoprotecció però que s'han de saber trobar enmig d'una placa amb fissuretes i on cal anar ençà i enllà buscant el pas més fàcil, tot i així, graduació bastant regalada.

Nosaltres duiem el trastos habituals però alguns els hem passejat i d'altres són prescindibles, així que amb tascons, friends fins el C1, aliens i bagues ja fareu... sobretot els tascons que queden molt millor que els friends.



Apa! Fins aviat i al bar Edelweis d'Isona trobareu un llibre de piades super nou... fotem-li canya, genteta! que gairebé no hi ha piades.