La solitud del rei.

Han passat gairebé 30 anys des d'aquella, ja llunyana, primera escalada a Canalda tot repetint la Funció Delta. I 30 anys he necessitat per completar-les totes. Tota la meva vida d'escalador per repetir les 77 vies que actualment recorren la paret.

Així que m'he entretingut a fer un llistat de totes aquestes vies ordenades segons la data de la primera repetició i anotant algunes curiositats. Al final, déu ni do amb la llista... és prou llarga.

Amb tot, l'objectiu que m'havia marcat per aquest any ja està aconseguit: repetir totes les vies de Canalda abans de l'Octubre que és quan vaig començar a escalar. Fantàstic!!!

He marcat amb vermell les que, per mi, són les cinc vies més dures de la paret, així, que les haureu d'afrontar amb precaució i convenciment. Aquí entendreu que el grau no ho és tot.

Finalment voldria donar les gràcies a tots els companys de cordada que, al llarg de tots aquests anys, han fet possible aquest petit repte. Mil gràcies de tot cor. I també a la familia per la paciència i les hores d'espera, us estimo moltíssim.

Apa! Fins aviat i ànims... la solitud del rei us acompanyarà.

La Marià Garriga a Canalda.

La Marià Garriga de Canalda l'hagués pogut fer fa molt de temps, però el valor emocional que te la via ha fet que la guardes per una ocasió especial. I avui ha arribat aquesta ocasió especial. Avui ha arribat el dia que, amb aquesta, puc dir que he repetit totes les vies de Canalda... fua!!! estic encara que no m'ho crec...

Pel que fa a la vieta, dir-vos que té trams bons i trams no tant bons. En general, bé. L'inici és d'allò més curiós escalant per l'interior d'una petita cova o gruta per, de seguida, sortir a l'exterior. El L3 també és bastant xulo i l'únic que desmereix és el L2.

Resta poc equipada on cal dur friends fins C3 (aquest darrer, òptim per reforçar l'R1), Aliens i algunes bagues. Roca bona en general amb algun tram herbós. Per sortir de la vertical caldrà allargar 5m el L3 fins trobar un pi de bones dimensions o fer un minillarg més.

Apa! Fins aviat i donar les gràcies a la companya de cordada, que tot i haver-la fet, no ha dubtat en acompanyar-mi... mil gràcies de tot cor.

La Tangram a Canalda.

Des de la fatiga més absoluta i fins a l'emoció més gran, escric aquest post. Fa uns dies, una companya d'escalada va dir-me: -Aprofita bé aquests dies- i així ho he fet tot repetint la Tangram a Canalda. Possible primera repetició d'aquest impresionant viot obert fa gairebé 30 anys.

No cal que us digui que estava a la llista des del minut zero, però la Tangram és gairebé impossible trobar-la en òptimes condicions degut a la persistent xorrera que la flanqueja i enguany encara menys amb la primavera tant plujosa que em tingut. Tot i així, l'estabilitat d'aquests darrers dies m'ha fet decidir.

Sense dubte, està en el top 5 de les vies canalderes més exigents. I sense dubte, toca escalar molt i molt bé tant el primer com el segon de cordada (gens recomanable per cordades de tres). Via difícil, dura, treballosa, obligada, sinuosa, exposada i més desequipada com més amunt. No és regala absolutament res. Aquí és patir des de que s'arrenca del terra fins que s'arriba al cim.

Cal dur tascons (petits inclosos), friends fins C1, Aliens, variat de cordinos, ganxo de punta i ganxo ample (pel L1), uns 10 pitons variats (amb algun de curt), xocolatines, sang freda i moltes hores per endevant. Roca molt bona en general però (evidentment) molt poc tocada.

Cosetes a destacar: L1 amb passos de ganxo. L2 dur i inici molt atlètic. L3 amb una sortida molt rabiosa del primer Ae i tram coralí excepcionalment punxent al final. L4 inici gairebé sempre moll, molta precaució en les sortides dels artificials (hi he hagut d'abandonar un clau). L5 artifo curt però d'artesania. L6 amb una gatera d'infart. I L7 molt llarg fins trobar quelcom per montar reunió (no infravalorar-lo).

Apa! Fins aviat i després d'uns quants anyets i de la curtida d'aquests dies, prou es mereix la jubilació... snif, snif!!

Canalda. Buscant respostes.

 

Dos monarcas pétreos, impasibles y ajenos a los problemas del paso del tiempo, contemplan sus amplios dominios des de las alturas. Tierras verdes y alegres en primavera, solitarias y melancólicas en otoño, pero siempre exuberantes y acogedoras. Son los valles de la Ribera Salada y del Cardener, situadas en el Solsonés.

La reina, con su atuendo blanco de dura caliza, se adorna con extraplomos sonrojados. En algunos de los mas duros inviernos, se cubre con su viejo velo blanquecino, añorando sus nupcias casi olvidadas.

El rey, siempre con su traje gris de aglomerado, se mantiene vigilante. Después de varios siglos de insomnio, su cara cansada y soñolienta, esta surcada de arrugas, donde las raíces de algunos árboles penetran en busca de sus entrañas. Sus ojos abovedados, con negras bolsas, derraman lágrimas, señal de tristeza y nostalgia de tiempos ya pasados.

Los cortesanos, algunos cercanos y afines, otros lejanos e intrigantes. De aglomerado los del rey, de caliza los de la reina. Los primeros, viejos ya, dejaron atrás las intrigas de la corte; prefiriendo demostrar su amistad. Las cortesanas de la reina, todavía son jóvenes, solo una de ellas ha osado enseñar sus adolescentes encantos, pero la mayoría, doncellas hasta el momento, esperan príncipes que descubran sus encantadoras formas.

Los vasallos del reino son pueblos dormidos, sus pocos habitantes se confunden con el tranquilo y solitario paisaje. Son ellos los que mantienen abiertos los caminos que permiten llegar hasta la pétrea corte.

Tan magnánimo y magnífico castillo tiene salvajes jardines, situados en barrancos y quebradas, cuya flora ha permanecido sin influencia humana; salvaje e inalterada. Se pueden encontrar tilos, tejos, robles, bojes, pinos..., entre otras especies. Todas de centenaria edad que nos sorprenderán en cualquier recodo y en todo momento.

Hay otros habitantes en el milenario castillo, desconocidos por la pétrea corte hasta hace poco tiempo. Al llegar fueron bien recibidos. Un solo instante mágico, fue necesario para que surgiera la amistad. Son como sus fantasmas. Visitan el lugar con bastante frecuencia, ansiosos de conocer todos los rincones de sus impresionantes muros. Las posibilidades que el lugar encierra en sus entrañas, junto con lo que ya conocen, les ha fascinado tanto que necesitan darlo a conocer.

Otros moradores esperan estos monarcas y su corte, tal vez así, olviden sus nostalgias y tristezas.

Aquestes boniques paraules acompanyaven, aquell ja llunyà, primer article d'escalada solsonina a l'extinta revista Extrem. A mi, va fer-me enamorar de tots aquests indrets de que parla i, des de sempre, m'han ajudat a carregar les piles d'una manera especial. Però, els esdeveniments ocorreguts fa poc més d'un mes, m'han fet sentir profundament afligit i, a la vegada, traicionat en certa manera.

Així, a mode de redempció o reconciliació, he tornat a Canalda fent un viatge al meu inframón més íntim: acaronant primer la roca i regravant la  F  inicial amb la meva rabia més sentida. No només necessitava buscar respostes, sinó també, volia retre un petit homenatge a l'Ivàn que, malauradament, no vaig arribar a coneixer. Serveixi el post per recordar-lo.

Adéu per sempre, company, descansa en pau.

La Quilòmetre 36 (o K36) a Canalda.

Tota la vida desitjant repetir aquesta via de Canalda i ves per on ja està... ja està repetida... i ara què? Exaltació d'eufòria en fer cim i profund sentiment d'enyor ara des de casa. I és que aquest vión obert fa gairebé tres dècades per dos il.lustres (la meva més sincera enhorabona), i amb només una repetició coneguda per dos il.lustres més (els millors en el seu ram) m'ha dut a superar els meus límits personals amb el meu primer A4. Brutal!!!!

Amb tot, la K36 és una arrogant línia directa que supera sense miraments els dos desploms més grans de Canalda: el L1 i el L2 la gran balma de Ca la Rita i el L5 l'enorme sostre fisurat penjat al capdemunt de la roca. Ambient parapent impresionant i sensació de buit increïble.

No voldria explicar-vos massa cosa per no desvetllar secrets. Només us diré que l'he trobat dura, díficil (no infravalorar els trams en lliure), molt treballosa i acrobàtica. La visió del mític tac de fusta suspès a la fisura somital és un imàn que us atraparà irremeiablement.

En quan a material, dir-vos que porteu molt de tot: mínim els tascons, friends fins C5 , Aliens, cordinos, unes 25 cintes variades i uns 20 claus variats (més aviat llargs) + 4 de curts + 1 bong. C4 i C5 imprescindibles per deixar que el tac envelleixi amb misteri. Una bona guindola per l'R1 tampoc us anirà gens malament i compteu amb una jornada maratoniana si la voleu repetir en el dia (jo ho vaig fer amb sis, un dia per llarg).

Apa! Fins aviat i per que quedi ben anotat: segona repetició absoluta i primera en solitari.

Represaliats a Canalda.

Fa unes setmanes vaig rebre un missatge amb la ressenya d'aquesta darrera obertura a la paret de Canalda: Represaliats. I des del minut zero ja vaig tenir el dilema de si anar-hi o no, i avui, amb la primavera que tot ho altera, he anat a provar. I provant, provant, patapam! He acabat sortint per dalt, tibant més d'ofici (i tasconets) que no pas de braços.

I és que el grau que proposa l'oberturista està totalment fora del meu abast (d'aquí el dilema)  però mica en mica  la cosa anat sortint. Amb tot, via força obligada i directa: ataca murs desplomats sense cap tipus de mirament (L1 i L3), pel meu gust una mica massa propera a la Via de l'Ignasi, però clar, l'espai disponible és finit.

Semiequipada i ben obligada (6b o més, mínim). Dur friends fins C1, Aliens i alguna baga o cordino, jo recomanaria dur uns tasconetss per fer alguna trampa (o algun A1). R2 comuna amb la via citada i roca bona en general.

Apa! Fins aviat i ...arribar a xapar el primer bolt ja t'ensenya de que va l'assumpte.

Vº trobada d'escaladors a Canalda.

Cap de setmana per disfrutar i compartir d'una altra trobada d'escaladors ferestega, rústica i salvatge. A Canalda no hi ha mitges tintes: aquí s'ha de venir amb les espardenyes ben cordades i l'abric gruixut.

I encara que sembli mentida, s'ha escalat i molt ben escalat, chapeau! Moltíssimes gràcies als qui ho heu fet possible.

Apa! Fins aviat i ...seguim.

-------------------------------------------------------------------------

Última hora per aquest cap de setmana. Com va sent un clàssic, la meteo ens tornarà a fer la guitza durant una part de la trobada: dissabte ennuvolat i pluja a partir de la tarda (a veure si podem salvar el matí almenys) i diumenge amb més solet però insegur, en tot cas, temperatures fresques i humides.

Així doncs, veniu abrigats amb una mica de "jalo" (jo també duré alguna coseta tant sòlida com líquida) i un bon frontal que hi haurà moltes hores a les fosques (s'agrairà si algú disposa de quelcom per posar llum i/o música). Jo ja ho tinc gairebé tot a punt amb algunes sorpreses que els més assidus ja coneixeu.

Us espero a cala Rita a partir de les 9.30h aproximadament. Ànimeu-vos, va!!

(premi pels primers)

------------------------

Genteta, us espero el primer cap de setmana de Novembre per (re)trobar-nos, després de mitja dècada, a cala Rita de Canalda. 

Perdoneu el retard en la convocatòria però ja sabeu que vaig una mica liat. Espero que vingueu preparats pel que pugui passar o no.

Apa! Fins aviat i ...esteu tot convidadíssims.

El Rovell de l'Ou a Canalda.

Canalda encara dóna joc i en aquesta tòrrida jornada d'estiu, hem aprofitat l'ombra (que no fresca) matinal per repetir l'última via oberta a la paret. Quantes vegades no ens haviem mirat l'evident fisura del L3 d'aquesta via i que sempre haviem rebutjat per una aparença gens agradable.

Doncs, El Rovell de l'Ou a estat una bonica troballa dels seus oberturistes, amb una escalada genuinament canaldera en el dos primers llargs (que poden empalmar-se amb una bona gestió de cordes i unes cintes ben llargues) i, aquest atípic L3 de fisura on sense ser imprescindibles el C4 i C5 van bé per reforçar les mombroses pedres empotrades.

A més a més, cal afegir la resta de friends fins el 0.5 o un xic més petits. Roca bona en general excepte l'entrada a l'R2 i algun que altre còdol. Descens en rapel equipat, de 50m, des de xapes amb anelles.

Apa! Fins aviat i ombra fins a migdia gràcies al cantell del diedre.

15 anys de... l'Esperonet sense Nom a Canalda

Tot i que al seu oberturista no li agrada, per mi sempre serà la via de l'Axel, però ell, amb la seva modèstia, va preferir batejar aquesta via de la part més oriental de Canalda com l'Esperonet sense Nom i repetida avui fa 15 anys.

Vieta de dos llargs ben llargs que podria tenir sortida pròpia però que actualmant ho fa per la Blau Vellutat. Sinuosa tota ella, va buscant els balmats menys pronunciats en una escalada combinada prou piquent. Recordo que en algun artificial s'havia de col.locar alguna cosa.

Apa! Fins aviat i potser algun dia li buscarem una sortida que vagi en condordança amb la resta.

15 anys de... l'Orient Mitjà a Canalda.

L'eloqüent esperó de l'Orient Mitjà a Canalda clamava al cel per ser obert i la seva bellesa és inversament proporcional a la seva longitud, però tot i així, mereixia donar-li una oportunitat. Vieta oberta avui fa 15 anys amb un parell de llargs prou contundents, 100% canalderos i amb una roca molt bona.

Ideal per allargar la jornada o en aquells dies que arribes a la paret i tot està moll. Almenys, no cal marxar amb les mans buides sinó es vol. Poc després d'obrir-la vaig fer-li una repetició (Oct-07), possiblement l'única que té i sempre he pensat en obrir-li una entrada directa però mira... encara estar pendent.

Apa! Fins aviat i ressenya original sobre fotografia... mai m'ha acabat de convèncer això de les foto-ressenyes.

Inspiraires a Canalda.

Solet sí (per fi), vent també, fred molt. Avui a Canalda semblava que haguessim tornat a l'hivern. Tot i el magnífic sol, les candeles de gel de les xorreres persistien com si lo de la primavera no anés amb elles. Hem fet (probablement) la primera repetició d'aquesta via oberta de fa poques setmanes: la Inspiraires, on encara li cal una bona rentada per netejar la terra.

El company diu que per col.leccionistes. Jo, suposo que per l'amor que tinc a la paret, sóc un xic més optimista: hi ha trams bons i trams dolents, en general millorant amb l'alçada i l'últim llarg és ben bo, atrevit i mantingut (llàstima que no l'hagi pogut disfrutar pel fred). Les feixes li treuen encant i ambient, però és el que hi ha. Menys l'inici del L4, la resta tot en lliure.

Tot i estar bastant semiequipada amb multitud de ponts de roca llaçats, convé dur un bon arsenal (especialment per l'últim llarg): friends fins C4 repetint fins C1, Aliens i diversos cordinos i bagues. Roca variable, força bona en general i força sanejada. Les assegurances del L1 queden molt a l'esquerra (per on hi ha la millor roca) però l'escalada et porta més pel diedre on hi ha pitjor roca, així que aquest tram és una mica de mal fer.

Apa! Fins aviat i possibilitat d'escapar-se per les feixes cap a l'esquerra.

 

15 anys de... la Via de Pasqua a Canalda.

Afrontar la Via de Pasqua de Canalda és començar a picar alt i entrar dintre del grup de vies selectes de la paret. El primer i últim llarg mereixen un punt i apart però sense descuidar la part central que tampoc regala res. Un viot sense cap mena de dubte que mostra el bon fer dels seus oberturistes. Chapeau!!

A mi hem va costar molt decidir-me a fer-la i el L1 m'el mirava i remirava, des de terra, fins que un calfred m'eriçava l'espinada i defugia la perspectiva. Avui fa 15 anys, vaig posar-hi fil a l'agulla i us ben asseguro que fins l'últim metre no va donar treba. Via de Pasqua: de les grans vies de la paret.

Apa! Fins aviat i la imatge és de la repetició d'un bon amic que li he robat... gràcies crack!!

15 anys de... la Via dels Jubilats a Canalda.

Possiblement sigui la via més fàcil de tota la paret i també la més rostoll. La Via dels Jubilats a Canalda va seguint les típiques feixes i jardins penjats de la part dreta de la paret amb curts murs d'escalada. A la ressenya original posa: 200m de recorregut, 60m d'escalada efectiva.

Amb aquesta premisa podeu imaginar-vos que l'herba és abundant i que molts trams els podeu fer caminant. Jo, els records que en tinc d'avui fa 15 anys són aquests: feixes, herba i només el mur del L5 que valgués la pena.

Apa! Fins aviat i uns guants i unes tisores de podar també us poden anar bé, jeje!!

15 anys de... la Farinelli a Canalda.

Canalda és una font inesgotable d'emocions fortes i la Farinelli n'és una de les vies responsables. Només pronunciar el seu nom ja se m'ericen els pèls i sense cap mena de dubte és una obra mestra que mereix estar en el podi de les millors vies canalderes. Chapeau pels oberturistes i chapeau pels qui la vulguin repetir. Segur, seguríssim, que us deixarà cicatriu.

Tot i els 15 anys des d'aleshores, els records són intensos, sobretot del L3, uf! uf! uf!. Un llarg memorable on després de 50 metres de donar-ho tot, vaig quedar-me sense un bri de força per superar l'última panxa abans del repòs de la reunió. Una última panxa on l'esgotament i el fregament de la corda per una sinuositat extrema, va fer-me penjar d'un ganxo precari entregant el meu destí a la providència. Aquells metres finals,  van ser com els cants de les sirenes on la llunyania del darrer port segur i la proximitat dels esculls em van fer temer el pitjor.

La Farinelli va ser el punt i final a una de les millors primaveres que he tingut mai, amb grans vies, grans clàssiques i molta adrenalina fluint per les venes.

Apa! Fins aviat i ... rauxa i seny, dos antagònics imprescindibles per triomfar.

Cor de Roure a Canalda

Episodi Tercer (i últim) 

Després de la pluja abundant de la darrera setmana, Canalda brollava aigua pels descosits, però el que hem quedava per fer de la Cor de Roure miraculosament estava ben sec. Així que no podia esperar més per anar a completar la trilogia de jornades que he necessitat per repetir-la.

Via que fa honor al seu nom sense cap mena de dubte i on cal dominar molt bé moltes facetes de l'escalada: qualitat de roca, autoprotecció, exposició, tècnica, gestió de cordes, gestió de material, nervis d'acer, etc. En general és una via difícil, dura i exposada. Tot i així, en surts amb el regust d'haver fet una gran i bonica via.

Avui he fet el L4 i el L5, tots dos curts però contundents. El L4 amb un inici en artificial i després sortida en lliure vibrant, atlètica i amb molt ambient. I el L5 tot en artificial bastant tècnic i precari (prohibit caure) fins a conectar amb la Raspinell.

Dur 6 o7 pitons variats (sobretot plans) i uns 4 de curts, tascons, friends fins C3, Aliens, algunes falques, cordinos diversos, bastantes cintes expres variades i algun plom i ganxo ample per si de cas. Roca segons el llarg: L1 dolenta, L2 bona, L3 variable, L4 bona, L5 bona.

Apa! Fins aviat i per cert, us he deixat una 'V' de regal al L4...impossible treure-la, sorry!!

-------------------------------------------------------------------

Episodi Segon

Com a mínim la repetició d'aquesta via haurà de ser una trilogia. Hi he escrit via però més aviat hauria d'escriure viot, mare meva! Avui amb el L3 n'he tingut ven bé prou i eleva la Cor de Roure entre les vies més difícils de Canalda on cal saber-se moure molt bé.

Són 50m eterns amb un inici super atlètic que ja t'avisa del que vindrà. Llarg extremadament variat on cal saber fer una mica de tot i on vas veien com cada vegada et quedes més plomat de material i et queda el més complicat per fer. Uf! uf! uf!

Episodi Primer

Ja feia dies que donava voltes si posar-me a la Cor de Roure de Canalda o no i, certament, com molt bé escriu un dels oberturistes: -La desoladora aparença del primer llarg és motiu suficient per passar de llarg-. Grrrrrrrrr!!! però allà està... obert... esperant... cridant-me... a Canalda... ...tenia que anar-hi... no quedava més remei, tenia que escalar aquell mur d'aparença desoladora. I dia rera dia tenia el dimoni apretant-me i, l'angelet que deia -Neeeen, afluixa- i el dimoni -Va, cony- i -Neeeen prou, posa seny- i el dimoni -Va, seràs cagat-.... ... AAAAAAAAAAHHHHH!!!!! Ostiaputa!!!!!! Deixeu-me en pau tots dos! Pesats!

Dimoni guanya (of course). Tot i així, ens ho hem agafat amb calma i només hem fet els dos primers llargs (un altre dia la resta, espero). I sí: L1 desolador però vigilant molt es deixa fer, només treure els peus de terra ja 'susto o muerte' i sobretot sobretot vigilar molt per superar el primer desplom, jo no he dubtat en clavar. En canvi el L2 m'ha semblat super xulo, amb una sortida de reunió en factor dos atlètica però amb bon canto i de bona qualitat (res a veure amb el L1), després a mig llarg s'espatlla una mica però res de l'altre món.

Ara ja està. Part inferior feta. Amb els braços més inflats del que m'esperava (potser algun pas un xic més de V+). El L3 es veia brutal i els altres dos amb uns bons desploms d'artifo (fa mandra l'artifo, oi?). A veure com anirà.

Apa! Fins aviat i ...algun voluntari per l'episodi dos?