15 anys de... la Tabú a Canalda.

Gairebé sempre que veig un cotxe parat sota la paret de Canalda miro cap a les vies més repetides i "voilá"! allà estan. Un dia vaig sentir a picar i no aconseguia veure ningú, al pujar fins a peu de paret vaig trobar-m'he els oberturistes allà liats obrint els primers metres de la futura Tabú. Quan ens va arribar la ressenya vam anar-hi per fer la primera repetició.

La Tabú és una bona via bastant exigent. Els dos primers llargs són molt llargs i sinuosos amb unes sortides d'artificial bastant picantones, però sense dubte el llarg estrella és el tercer: vertical, difícil, aeri i la sortida de reunió del tot obligada (primer panxa de 6a en factor 2, i després de xapar el clau muret de bolos dubtosos de 6a+). Sense ser extrem, la resta no afluixa però almenys està més ben assegurat.

Molta ferralla no us farà falta, tascons i cordinos, ganes d'aventura i un bon instint per trobar la via. De lluny és molt evident per que puja directa travessant l'antorxa, però quan ets allà dubtes d'anar pel camí correcte especialment els els dos llargs inicials.

Apa! Fins aviat i... A2 de ploms, ull!!

Caos Rampant a la Paret de Catalunya.

De vegades, hi ha persones que tenen una visió que en el temps es converteix en tendència, o s'inventent coses que queden fora del temps en que s'han inventat. Això és el que passa amb la Caos Rampant de la Paret de Catalunya. Una via que abandonava les fissures, diedres i xemeneies per aventurar-se per les plaques. Sense cap mena de dubte una preciosa via avançada al seu temps.

Dic preciosa i dic difícil, obligada, aèria, atrevida, poc equipada, amb bon ambient i amb molt bona roca. S'ha de començar per la clàssica Paül Lalueza per després seguir de forma acertadíssima per l'arrogant Braç de Perseu. Destacar el L3, L6 i sobretot sobretot el L5, pura delicia i on no sempre la línia recta és la millor.

Es poden empalmar diversos llargs vigilant amb el fregament i totes les reunions són bones i còmodes sempre i quan les sabines i arbres continuïn vius. Els passos més difícils, en placa generalment i molt tècnics de peus, estàn ben protegits però són obligats. Tascons, Friends (fins C2), Aliens, cordinos i bagues, nosaltres NO hem clavat (ni ganxejat) i millor anar una mica bé de grau per disfrutar-la, sinó és així, afegiu més ferro del comentat.

Apa! Fins aviat i vejam si resistiu la temptació de posar el peu damunt del clau ...ja sabreu quin quan hi arribeu.

15 anys de... la Marco Polo a la Roca dels Arcs.

En aquells dies, sense internet i sense xarxes socials, poca cosa sabia de les vies, així que sempre anàvem a emprenyar al mestre preguntant-li per una i per l'altra. Les paraules exactes que ens va dir de la Marco Polo de la Roca dels Arcs no les recordo però segur que devien ser:   -Molt guapa, però ojo que és de curro!-.

Així que, sense aliens per que no n'hi havia, però amb tota la ferralla avitual inclosos un bon grapat de claus la vam repetir i suar, sobretot els L4,L5 i L6, la resta és més benèvol, ja sigui per l'equipament dels llargs inicials o per lo fàcils (encara que perdedors) dels llargs finals.

 Buscant informació per la xarxa he vist ressenyes que marquen un munt de claus (els he dibuixat a la meva) però fa 15 anys estava més pelada que els comptes de la Generalitat, em sembla que a partir de l'R3 només vam trobar un clau i tenies que anar buscant les marques de pitonatge per no perdret, actualment això seria un problema amb els aliens ja que no deixen marca.

Apa! Fins aviat i ...de magnesi i cantos gastats evidentment tampoc en trobareu.

Tascon Rebuffat a la Paret de la Portella.

De vegades, per fer vies a l'ombra tens fixació en determinades parets, però t'oblides d'algunes altres que compleixen els mateixos requisits. Això és el que ens ha passat amb la Paret de la Portella de Collegats, que fins ahir a l'últim moment no hi vam pensar.

Hem anat a repetir la Tascon Rebuffat, via amb la fama ben merescuda. Molt bonica, oberta de manera magistral (enhorabona als oberturistes), bon ambient, bona roca... vaja, tot un viot!! Destacar el tres trams dicícils: el primer compacte i difícil d'assegurar (sort del clau) però és el més benèvol dels tres, el segon és atlètic amb el pas clau just quan penses que ja el tens (compte amb el pont de roca del mig, molaria canviar la baga) i el tercer és el més xungo de tots (també en artifo) on no saps com posar-t'hi i on l'adherència de la roca desapareix, uf! uf!

De material portar tascons (joc discret), friends (fins el C4), aliens, bagues sabineres i cordinos per ponts de roca. Pot ser recomanable repetir el C1, C2 i C3 però no imprescindible. També és recomanable anar bé de grau així la disfrutareu més.

Per baixar un cop acabada la via, nosaltres NO hem crestejat, hem travessat a la dreta fins a la cresta (trepitjat) en  una espècie de replà/gendarme característic, d'allà hem rapelat fins el jardí del vessant sud (corda voltant el gendarme) per conectar amb la línia de rapels de la Miquel Parra (parabolts amb anella) .

Apa! Fins aviat i ...no us oblideu mosquetó de ferro i guants per fer l'excitant tirolina sobre la Noguera Pallaresa.

La Fissura Caracol a la Paret de Catalunya.

Aquests dies comença a fer caloreta i estrenem la temporada a la Paret de Catalunya una mica abans d'hora. Com que hem quedat tardet hem tingut que escollir una via al petit Montrebei i hem anat a la Fissura Caracol.

He de confessar que la via NO m'ha acabat d'agradar, massa trams de terra i massa herba. El L1 i el L7 són  bons però no compensa tota la part central amb jardins molt inestables on el primer de cordada a de vigilar molt a no tirar res avall.

La via no té cap expansió i resta semiequipada amb pitons i ponts de roca. Algunes reunions s'han de reforçar i els trams més difícils estan protegits. La roca variable, amb trams molt bons i trams dolents que normalment coincideixen amb l'herba i la terra. L4 curt, difícil i delicat, compte!!

Apa! Fins aviat i ombra practicament assegurada.

15 anys de... la Cabaret Galàctic a la Roca dels Arcs.

Bons records guardo d'aquesta bonica via que vaig tornar a repetir dos anys més tard (Feb-00) i sempre en cordada de tres gaudint del solet de Vilanova de Meià.

La Cabaret Galàctic és una clàssica de la Roca dels Arcs, potser com que estava amb burils i s'havia de dur alguna coseta no es repetia tant com les frikis de parabolts però el traçat, la graduació i la bona roca la feien (i fan) del tot imprescindible.

 Actualment està restaurada i s'ha obert una petita variant directa entre els L6 i L7 que millora encara més la via. Amb els aliens i un ramijot de cintes ja fareu.

Apa! Fins aviat i el 6c NO és obligat i l'únic llarg que em falta fer de primer.

Nova via. Aresta d'Abella a la Roca de la Casa Vella.

Farà una mica més d'un mes vam anar a escalar a Abella de la Conca i em vaig quedar amb la mirada imantada per aquesta vistosa aresta i després de més contratemps del que hagués volgut, a partir d'avui s'anomenarà l'Aresta d'Abella a la Roca de Casa Vella.

Via amb trams bons i trams dolents, però crec que en general està força bé. Un pagès dels verals m'ha dit que NO hi deixen escalar però no m'ha sabut dir per què, així que si hi aneu no feu massa soroll per si de cas, per part meva us ho he deixat fàcil per si us criden l'atenció, i si algú té més informació ja dirà quelcom.

L'he deixat poc equipada però amb les reunions montades i rapelables (preveure algun cordino). La roca molt bona en general però amb algun tram dubtós en L3 i L4, i els trams fàcils amb pedres soltes. Tascons, friends (fins el C3), els Aliens i cordinos per alguns ponts de roca. L1 el més difícil, bonic i llarg, la resta més benèvol.

Apa! Fins aviat i ...eviteu els dies de vent.

Makhpiuta Luta i Torí Torí al Roc del Solà.

Tornem a l'inesgotable racó de Perles a fer les primeres repeticions d'aquest parell de boniques vies: primer la Torí Torí i després la Makhpiuta Luta, totes dues a la part esquerra del Roc d'en Solà.

La Torí Torí és una petita joia de la paret. Escalada exigent però a la vegada molt bella, amb passatges i roca sorprenents amb només dos pasos d'Ae que trenquen el rot punk de l'ascensió, una autèntica pena pels qui facin més de 6b i menys de 7c (més o menys), i compte que el de segon també li tocarà apretar.

La Makhpiuta Luta és una altra història. També molt bonica però ben assegurada. Roca molt bona i pensar que amb un rapel de 60m s'arriba de l'R3 al terra. Amb el material de la ressenya ja fareu.

Apa! Fins aviat i prepareu-vos.

Jimmy Jazz i Lefty al Pedestal del Martell i la Saca Gran.

Entre la Setmana Santa, els compromisos familiar, la feina i el mal temps feia molts dies que no tocava roca, masses dies, i la tornada no és que hagi estat en el millor lloc ni en el millor dia, però bé, quelcom em fet: la Jimmy Jazz al Pedestal del Martell i la Lefty a la Saca Gran d'Agulles.

La primera amb una arrencada de terra molt rabiosa  (jo diria que més de 6b) que et marca per la resta del llarg (i de la via), la resta afluixa una mica (només una mica) però amb molta continuitat. El L2 si que afluixa una mica més però amb un parell de passets que et tornen a posar l'ai al cor.

I la segona tres quarts del mateix: primer mur molt difícil (ni de conya és 6b... he acabat passant en A0) i afluixant fins la reunió. I el L2 amb inici més difícil i baixant progressivament.

Roca, no cal dir-ho, excelent (tot i que he arrencat l'única llastreta que es podia arrencar) i ben assegurades i restaurades amb parabolts (tot i que a la Jimmy podrien estar una mica més ben col.locats i a la Lefty xaparem algun buril).

Apa! Fins aviat i escalada de finura/força/equilibri/continuitat/romo/collons que no hi ha res.

15 anys de... la Sac de Gemecs al Triangle.

Gran clàssica de la comarca i cita imprescindible del raconet de Font Ferrera. La Sac de Gemecs és una bonica via equipada que he repetit un munt de vegades (Oct-00, Jun-02, Set-04, Oct-05 i Feb-08).

Potser la més entrenyable va ser la quarta, aconseguint que aquests tres mosqueters es calcessin els gats per darrera vegada tots junts. Quin fart de riure ens vam fotre en l'últim llarg!!

Apa! Fins aviat i ...pas de 6a del tot montserratí i punyatero, jeje!!