Noves vies a la Móra Comdal.

Com ja us vaig comentar en un anterior post, els confinaments comarcals m'han permès obrir un bon reguitzell de vies. Avui us presento les dues últimes que vaig obrir a la Móra Comdal: l'Aires de Primavera a la Roca de l'Elefant i la Deliris de Grandesa a la Roca Altiva. La meva idea inicial era que es poguessin combinar en una sola jornada ja que la distància entre elles no és pas més de cinc minuts caminant, el material necessari és practicament el mateix i la concepció de via també, però l'obertura de noves vies a l'Elefant ja permet combinacions multiples. 

l'Elefant en primer terme i l'Altiva a l'esquerra

L'Aires de Primavera va ser la primera que vaig obrir i em va sorpendre la bona roca i les possibilitats que oferia per assegurar-se amb flotants, així que vam intentar deixar-la amb un mínim semiequipament per poder-la disfrutar. Destacar el tram de 6b: realment brutal. La via no arriba al cim ja que no valia la pena apurar tant (10m de IIº).

Mesos més tard vaig anar a l'arrogant Roca Altiva i ràpidament la línia imaginària va pendre forma, ara només quedava materialitzar-la. La concepció de via era la mateixa: deixar-la amb un mínim semiequipament per disfrutar-la però, certament, la verticalitat intimidava bastant més. Per sort, la generositat de cantell i la bona roca és brutal i, ha quedat una altra boníssima via. Es fa curta sense dubte però té uns certs Deliris de Grandesa, jeje!!

 

I per acabar les ressenyes. De les dues vies es baixa rapelant. De la segona queda pendent treure els cordinos i mallons actuals i posar-hi unes intal.lacions com Déu mana. Ja ho farem.

Apa! Fins aviat i mil gràcies als companyis per acompanyar-me en les primeres repeticions... espero que us hagin agradat.

Bombardeig Sant Felip Neri i Quico Sabater a l'Elefant.

Després d'una setmaneta d'inactivitat per motius varis, tornem a la vertical ara que sembla que els núvols van marxant. Ahir estava tot moll, però avui (almenys) a la Móra Comdal estava tot ben sec. Així, per si de cas, hem fet vietes tranquiles: (possiblement) primeres repeticions de la Bombardeig St. Felip Neri (la història és repeteix, malauradament) i la Quico Sabeter a la Roca de l'Elefant.

La primera és una interessant vieta que endevina un traçat ben estètic i elegant. El L1, ben vertical i mantingut, puja per l'esperó sud de l'agulla adosada  anomenada l'Ullal de l'Elefant. El altres dos, ben xulos també, serpentegen per l'ampli esperó sud de la roca. Només desmereix (i molt) el terreny de pedres soltes al cim de l'ullal.

Està perfectament assegurada i només cal dur un bon grapat de cintes (pel L1). Roca bona en general, molt sanejada com ens té (mal) acostumants l'oberturista i només vigilar molt al cim de l'Ullal. Descens en rapel on potser seria més recomanable fer-ho per la via veïna (Aires de Primavera) que intentaré publicar-la en breu donat el cas.

Apa! Fins Aviat i de la Quico Sabater NO comento res perque és molt i molt lletja ...gens recomanable.

15 anys de... la Rosa dels Vents a la Serra de Sant Joan.

Baixant del Tresor dels Maquis, vaig quedar-me impresionat de la gegantina planxa vermella que domina el sector i rapidament els ulls ja buscaven les debilitats de la paret per obrir-hi una nova via. Així va neixer la Rosa dels Vents: atrevida, arrogant i amb molt ambient, sobretot al darrer llarg.

Vam fer-hi tres atacs i jo un darrer en solitari per sumar-hi un llarg més a l'inici. El mes següent (Abr- 07) vam repetir-la per intentar alliberar algun sostre sense èxit. Posteriorment, el company d'obertura, amb son germà, van fer-hi una bona alliberada (no completa) quedant les anotacions a llapis a la ressenya original que us penjo. Tot un repte pels més 'lolos'.

Apa! Fins aviat i ...una de les poques vies bones que he obert, injustament oblidada en el temps.

Diedre de l'Erik a la Roca Alta de Sallent.

Quina pluja més necessària i bonica a fet aquests dies. Amb la trentena de litres (o més) caiguts, l'estat de les parets per escalar era bastant desencoratjador, tot i així hem provat sort en una paret amb vies de recent obertura: la Roca Alta de Sallent.

Com que només disposava del matí, he fet la més curta de totes les que hi ha: el Diedre de l'Erik, una via amb una estètica innegable però on la roca no acaba de ser tot lo bona que aparenta (i avui, a més a més, ben molla... per fer-ho més emocionant). Pas d'entrada pujant per una alzina, més fàcil com més amunt.

Menys el L1, semiequipat, la resta s'ha d'assegurar amb Aliens i friends fins C3. Reunions equipades. Roca molt bona al L1 i amb crostes a la resta (diedre una mica brut de terra). Aproximació còmoda des de la casa de La Pera en 30min i descens per la feixa.

Apa! Fins aviat i precaució amb el mega bloc dubtós del L3... tot i així, no cal tocar-lo, és puja tranquilament per la placa.

15 anys de... la Diagonal Mar al Roc d'en Solà.

La Diagonal Mar va ser pionera en descobrir les virtuds de la part més occidental del Roc d'en Solà, a partir d'ella tot un regitzell de vies van anar sorgit però, tot i així, continua essent la més occidental de totes. Possiblement l'aproximació i descens pugui fer-se des del poble (s'hauria de valorar).

La via, ben interessant, recorrer una marcada diagonal a dretes evitant un enorme sostre. Recordo que guanyava dificultat amb l'alçada i que en una posterior repetició (Nov-07) vam aconseguir fer alguns passos en lliure i altres en lliure de segon, entre parèntesi. Us penjo la ressenya original amb les anotacions a llapis d'aquesta repetició.

Apa! Fins aviat i inici en un curiós roc blanc envoltat de roca negra.

Joc de Trons i Fins els Nassos de la Covid a La Dama i el Morral de La Dama.

Per Reis, us presentava un parell de vies de collita pròpia obertes a la Móra Comdal durant els mesos de confinament comarcal. Avui les he anat a repetir en cordada per comprovar que tot estigues en ordre i confirmar el grau. Així que, disfrutada i apretada màxima en aquest parell de bones vies.

Apa! Fins aviat i us deixo les ressenyes més a mà perque les tingueu. Ah! Les fotos són de company ja que les meves han quedat horribles, (sorry).

Parlant en Plata als Cingles d'Oriola

Dies d'aquells que no fa ni deixa fer, així que no valia la pena anar molt lluny de casa i ens hem quedat a la comarca en una petita paret acollidora i tranquila on no hi havia estat mai.

He fet la Parlant en Plata, la més occidental i fàcil de les que hi ha al lloc. Ben interessant i amb una roca ben abrasiva. Es fa curta, sense dubte.

Poc equipada en general, cal dur friends fins C2, Aliens i algunes bagues. Roca bona i abrasiva (com he comentat). Aproximació en poc més de 15min.

Apa! Fins aviat i sobretot sobretot ...sigueu super discrets.

Nota (del 05 de Maig de 2022): Repeteixo ben acompanyat aquesta interessant via d'aquest raconet de comarca.

Res afegir del ja comentat. Només queda pendent la ressenya.

Els Tres Ateus a la Paret de l'Extrem.

Dia gris i lleig avui a la Paret de l'Extrem del Montroig (sort que al galliner sempre hi ha escalfor). Em repetit una de les últimes vies del lloc: Els Tres Ateus. I potser sóc jo que m'he tornat molt llepafils, però la via té quelcom que m'ha deixat un gust ben agredolç.

Té trams molt xulos però també trams de platja vertical bastant delicats. L'arrencada del terra és en desplom, rabiosa i malparida des les que ja t'endús el mastegot només començar i on l'A0 a triomfat, això sí, la segona meitat del L1 és espectacular. La resta, a excepció del final del L3, està força bé amb una arribada al cim ben atlètica.

Via poc equipada en general on cal dur bastant material: friends fins C5 (recomanable repetir fins C4), Aliens ben complert i algunes bagues. Roca variable, dolenta a l'inici i després ja més bona però amb diversos blocs dubtosos escampats per la via. Terra a les feixes i a la segona meitat del L3 (molta precaució). Reunions a reforçar.

Apa! Fins aviat i ...aventura garantida.

15 anys de... l'Spirit a la Serra de Sant Joan.

La repetició de l'Spirit al sector de la planxa vermella de la Serra de Sant Joan, avui fa 15 anys, tenia com a objectiu bàsic saber per on anava la via, per que n'estavem obrint una de nova pel costat i no volia liar-la (tot i que la via és molt evident, és filosofia d'oberturista coneixer el traçat de les vies veïnes abans d'obrir-ne una de pròpia).

La recordo interessant però sense ser cap meravella. Recordo el difícil L2 i una mica de terra i herba emprenyadora al L3 (aquí és on li resta més punts). La resta ho recordo fàcil i una diagonal evidentíssima a dretes en els últims llargs.

Apa! Fins aviat i poques repeticions deu tenir.

Pedra Voladora a la Paret de la Batalla.

Matí amaneçador a Vilamala, on hem hagut d'anar ràpid tot repetint la Pedra Voladora a la Paret de la Batalla i, just en arribar al cotxe a començat un ruixadet tant bonic com curt (ja hagués estat mala sort enganxar-lo). En aquesta paret l'accés es fa per dalt, per uns camps inclinats de còdols amb l'equilibri just. Cal prestar molta atenció en NO tirar res avall a l'hora d'agafar els rapels (mai sé sap si pot haver-hi algú a baix).

Pel que fa a la via, no té massa història: només un grapadet de cintes i prou, ideal per aquests dies tontos i per agafar ritme després del Carnaval. Roca bastant bona amb alguna crosta i reunions equipades per rapelar.

Apa! Fins aviat i sol només al matí... tingueu-ho en compte.

Nota (del 21 de Setembre de 2022): Repeteixo en cordada aquesta vieta de vilamala sense poder alliberar els dos passosd'A0 (massa panxa pel poc canto que hi ha). La resta tot segueix igual. Una bona matinal amb millor companyia.

Us he fet algun retoc a la ressenya sobretot per l'entrada a l'R1, un V+ prou finet. Precaució en agafar l'R cimera.