Durant una bona seguida d'anys l'activitat oberturista a la Serra de St. Joan va ser notable i, a mi m'anava perfecte perque el lloc era (i és) tranquil, relativament aprop de casa i ben orientat al sud per disfrutar del solet d'hivern. Amb tot, tancàvem l'any 2006 amb aquesta bonica via de la part més propera al poble de Montanisell.
La Serra de Sant Joan a Montanisell guarda vies mediocres, vies bones i vies molt bones com El Tresor dels Maquis al sector de la 'Planxa Vermella'. Jo vaig escalar-la, suar-la, patir-la i disfrutar-la avui farà 15 anys. L'enhorabona als oberturistes per trobar una línia tant bona i la sort del tresor que no desvetllaré.
Doncs sí, la via és molt bona amb una part inferior difícil i exigent i la superior més amable. Recordo que el final del L1 ensenyava les dents. L'inici del L2 era atlètic, assegurat amb ponts de roca i on no sabies ben bé cap on anar. I el L3, el més difícil, on si es puja un plus a la graduació original crec que ningú es queixarà. Tot i que hi ha bastantes assegurances, els flotants habituals es fan imprescindibles. Roca molt bona i descens cap el coll de la dreta amb un curt però volat rapel.
Quin parell d'anys que portem, mare meva!!! I ja n'estem tombant un altre. Un 2020 que acaba més o menys com el vam començar i a l'expectativa de com continuarà (aquesta pandèmia és més llarga que un dia sense pa). Ressignació, vacunació i anar-ho trampejant. Amb tot, només puc desitjar-vos un bon Nadal i un millor 2022.
En els propers dies us aniré penjant vietes que he anat obrint aquests mesos de pandèmia, totes per la comarca i algunes en sectors nous que alguns companyis ja han degustat. Serà el meu particular regal de Nadal. Estigueu atents.
Apa! Fins aviat i sigueu feliços... i prudents.
Dia d'anticicló total i amb la boira que espiava una miqueta a l'inici de la vall de La Móra Comdal, però a la part alta, a la zona del Camell, el dia era radiant i esplèndit. Mentre repetia El Vol del Fènix no me atrevit a treure'm el forro, però després, a l'Esperó del Sàlzer ja tot fora i amb màniga curta.
Amb l'arribada anunciada de l'anticicló hivernal, aprofito per anar a St. Llorenç de Montgai abans no s'intali la boira a ponent. Així, amb el poquet temps de que disposava, he premut l'accelerador per fer tres vietes a la paret Formiguera.
Primer la Savina Wall, després la Via del Barbes i per acabar La Colá. Totes tres ben boniques, ben equipades, més difícils com més amunt (sobretot la del Barbes on tindreu una bona apretadeta) i roca bona. Res més a destacar, només que vigileu en seguir els parabolts correctes sinó podeu començar per una i acabar per una altra.
Apa! Fins aviat i la ressenya que us devia... combineu-les així o amb altres del costat.
Mentre la majoria disfrutarà d'un esperat pont, jo tanco una bona setmana d'escalades amb aquesta bona proposta al sector de La Guàrdia a Busa: la Salvatgines de Cabell d'Àngel. Potser el cos ja no estava per apretar el que la via demanava però, certament, l'he trobat molt difícil pel grau proposat.
Sembla mentida que aquestes alçades de la pel.lícula encara es puguin obrir vies amb certa lògica al pany principal de la Paret de les Bagasses. I certament, la Sin Vergüenza n'és una amb l'espai just i suficient per que pugui passar com una bonica i enverinada via.
Tots els que llegiu aquestes paraules ja coneixeu el poder de desconnexió que té l'escalada i, avui, en un dia perfecte a la Normal de la Paret Formiguera, un nou fitxatge en la vertical ho ha experimentat en pròpia pell. Chapeau!!!
Si no vaig errat, la Festival Eròtic va ser de la primera via oberta al Peladet Oriental i, en el llogaret de Rúbies les vies es comptàven amb la mà. Jo un any abans ja hi havia obert la meva Via de les D's a la paret de Migjorn i, avui fa 15 anys, vam anar a fer-hi uns retocs i a repetir la citada Festival Eròtic.
Certament, la via és ben maca i prova d'això és l'extensa informació que trobareu per la xarxa. Jo l'únic que recordo és algun passatge molt puntual i poca cosa més (fins i tot, la imatge pensava que era d'una altra via, jeje!).
Apa! Fins aviat i ...a combinar amb alguna altra que actualment les possibilitats són moltes.
Després de la tempesta ve la calma, diuen. Així que després de la benvinguda pluja (i neu a muntanya) sortim a veure si trobem algun pany de paret una mica eixut i escalable... per tant, de dret a la paret de Riu Lacó on segur que trobarem quelcom.
La Blanc d'Ivori estava practicament seca i ha estat la matinal ràpida d'avui. Fisura de dalt a baix, directa, ben trobada i ben atlètica que prou fa disfrutar. Es fa curta sense dubte. Destacar els forats inversemblants que et trobes en els dos punts més difícils del L2 que ajuden (i molt) a fer el pas.
Viatgem cap a llevant a cercar el famós sol que el caracteritza després d'un munt d'anys de no anar-hi, de fet hauríem de dir al sud més que a llevant, però bé, ja ens entenem. I més que sol, ens trobem un temps del tot incert que ens obliga a fugir cap el nord si volem continuar escalant.
Tot i així, el primer dia triomfem al gran Penyal d'Ifach i ens enduiem el sumatori de la Same + Virgínia Díez. Una molt bona combinació amb alguns llargs molt bons i cap de lleig. El preu a pagar és la roca gastada en alguns punts que ens obliga a vigilar molt amb les relliscades de peu. La resta, canto a dojo i un final de festa atlètic i amb molt bon ambient. Brutal!!
L'endemà, la pluja ens empeny cap el nord, a l'espectacular congost del riu Túria a Chulilla. Bressol de l'escalada esportiva peninsular i on em estat els rarets de torn fent escalada de paret i no friki.
Amb la poca informació de que disposàvem, em anat al 'Muro de Enfrentre' a fer l'Orgasmatrón: vieta ben bonica, vertical i equipada on només haurem de visualitzar els químics per seguir el camí correcte enmig de parabolts i canto magnesiat (rocòdrom de preses blanques, vecs!!!).
Per la primera dur algun tascó, friends fins C3, Aliens i alguna baga. Per la segona només cintes. Reunions equipades i rapelables i roca molt bona amb algun tram bastant gastat.
Apa| Fins aviat i quan pugui us faré les ressenyes.
Fa molt anys ja m'havien dit de l'existènsia de vies al sòcol del Montroig, però la nula informació i l'aspecte de la paret sempre m'havien fet girar la mirada cap altres objectius. Tot això a canviat d'una manera notable la darrera dècada i finalment avui, amb un dia típic de ponent, hi hem fet la primera via: La Matamala.
Potser ja anava amb predisposició negativa (i el dia boirós tampoc ha ajudat a canviar-ho) però certament la via NO m'ha acabat d'agradar. N'he sortit amb una sensació de sí però no: L1 sí, L2 uf uf, L3 no, L4 no, L5 no i L6 sí, com a resum ràpid. Menció especial al L2 que té alguns trams d'escalar amb calma i controlar molt bé l'autoprotecció.
Aquests darrers anys tot està canviant i està canviant acceleradament: la gent, el clima, l'escalada. Fins i tot, els racons més salvatges no se n'escapen, i amb vies comercials com la d'avui a Vilamala el futur no és massa encoratjador (algun dia em despatxaré a gust, grrr!!!).
La Badalona de la paret de la Batalla NO presenta cap tipus de misteri un cop trobada la reunió cimera (i mentre el drap aguanti), només haureu de seguir els parabolts cap avall i després cap amunt (el L4, l'últim, només en té un cap el final). Assegurances espaiades en lo fàcil i molt més properes en lo difícil (màx 6a).
Encara m'en queden moltes de vies per fer a Vilanova de Meià i a la Roca dels Arcs també. Avui una de les perdudes injustament en el temps: la Sol Rogent, amb la típica roca del lloc (poc gastada això sí) i els desploms característics, uf, uf!!
I els meus braços necessiten més hores de gimnàs (o menys quilos de llast) per tibar amb solvència d'ells: ara per ara, tot són tremolines i fuites d'oli del pistó. Dit això, prepareu-vos per un L1 cabró i un L3 espectacularment bo amb unes remades extrallargues dignes del millor palista. La resta bastant més fàcil.
L'altiu Cogulló del Turp desprèn sol.litud i tranquilitat i, al ben mig de la paret, l'Esperó Central, talment com si d'una directíssima es tractés, ens condueix al vèrtex geodèsic del cim o el que en queda, jeje! He de confesar que la via m'intimidava una mica vist l'envergadura dels oberturistes però no podia deixar passar l'oportunitat de fer-ne (possiblement) la primera repetició en solitari.
Escalada molt interessant amb trams prou verticals i una panxeta rabiosa al L2. Per mi, la millor de la paret i absolutament perduda en el temps... una autèntica pena. Originariament només demanava dur tascons, però de ben segur que uns friends i Aliens us poden anar d'allò més bé.
Apa! Fins aviat i roca bastant bona però a estudiar en qualsevol cas... per evitar espants, ja sabeu, jeje!!
Estiuet d'Octubre en que ja ni recordo les darreres pluges i, a l'ombra de la Paret de les Gralles a la Serra Carbonera no em passat mica de fred, més aviat tot el contrari, tibant per les fisures de la via Independència: ben dreta i atlètica.
Via semiequipada on els parabolts us marcaran d'una manera inequívoca els passos més difícils. Tres llargs ben interessants, atlètics i amb ambient. Coincideixo amb la poca informació disponible a la xarxa que el L1 és una plus més difícil que els altres. Sortida al cim bonica i aèria.
Cal dur friends fins C3 i Aliens (els tascons i el C4 ho hem passejat tot i que poden posar-se). Roca sanejada, bona en general i menys unes llastres sonores a l'inici del L2. Accés recomanat des del cim amb dos rapels fàcils d'agafar (35+55).
Apa! Fins aviat i... poca herba tot i l'aparença.
La Teresa Romero al Cingle de la Creu de Busa (aquest és el seu nom real) mai vaig saber ubicar-la fins que un bon dia s'em va apareixer per art de màgia... com podia ser que aquella panxa tant marcada de la part inferior no l'hagués sabut identificar abans? Així que un cop situada només calia trobar el dia per repetir-la com va ser avui farà 15 anys.
Apa! Fins aviat i els parabolts del L1 els va afegir en Xuxe anys després de l'obertura... en la meva repetició encara no hi havia res de res.
