La Filiberto a la Paret del Triangle.

Avui em tornat a matinar per poder escalar a l'ombra (que no fresca) a la part més oriental de les cingleres de Benavent, a l'anomenada Paret del Triangle. Sense cap expectativa per la via, he repetit la Filiberto i, certament, prou m'ha agradat.

M'ha agradat perque està equipada sense excessos, m'ha agradat perque la roca és més bona del que aparenta (en general) i m'ha agradat perque he pogut fer unes bones tibades intentant apurar els nombrosos passos d'A0 que marca la ressenya original (alguns han sortit i altres no, tot i que si veia color). Per tant, amb un grapadet de cintes variades + R. ja en tindreu prou (algun Alien totalment opcional).

Apa! Fins aviat i ombra fins allà les 12h després... rostida màxima, jeje!!

Flor de Primavera a la Roca del Corb.

Les escalades a l'ombra, amb la calor que impera, valen el seu pes en or. Ja poden ser  curtes o romàntiques o d'àmbit local, lo important és que estiguin a l'ombra. I la Flor de Primavera al vessant nord de la Roca del Corb a St. Honorat n'és un exemple.

Curt diedre ben evident (ocult des de la pista), prou vertical, amb roca bona i molt ben assegurada (13 cintes + R.) en són els trets més destacables. Pels de lluny, a completar amb alguna altra per amortitzar el viatge.

Apa! Fins aviat i sinó un banyet sempre va bé... avui el primer de la temporada.

La Roella a Vilamala.

Avui m'he llevat a punta de dia per poder escalar amb la poca fresca matinal que està fent aquests dies, sense dubte, estiu amb totes les lletres. He repetit, a Vilamala, una nova via  oberta de fa molt poquet, dues setmanetes tant sols, s'anomena La Roella, vieta veïna de la Vilabona per un pany de paret ben atractiu.

Inici en un característic gran pi i ja més o menys directe fins al cim cap un altre característic gran pi, al final del L3 però, cal fer un flanqueig a esquerres per trobar la reunió. Poc equipada i que es deixa assegurar mínimament amb una roca ben bona.

Apa! Fins aviat i afineu l'olfacte en l'aproximació per antics corriols de carboners... és tant o més difícil que la via, jeje!!!

L'AGP a la Bessona Inferior.

Feia temps que em mirava la Picazo de la Bessona Inferior però per una cosa o per una altra sempre tornava al calaix. Avui, finalment, ja l'hem incorporat al currículum. Gran clàssica d'Agulles que traspua l'envergadura del seu oberturista: bona via, oberta amb mestratge i totalment restaurada de fa anys.

Així, si voleu fer-la en lliure (que no ha estat el cas) haureu d'apretar de valent amb la característica escalada 'agullensis', i si la voleu fer en estil més clàssic prepareu-vos per unes sortidetes ben emocionants dels Ae's. En qualsevol cas, grau ajustat que ningú s'atrebeix a actualitzar (i que jo tampoc faré).

Cal dur un grapadet de cintes amb alguna baga fina per merlets i un estrep. Roca molt bona. Reunions incòmodes en general. I descens en rapel pel vessant oest (30+20).

Apa! Fins aviat i moltes gràcies per les fotos... avui el retratat he estat jo, jejeje!!

15 anys de... la Platinum a l'Esperó de les Orenetes.

Gran jornada la d'avui fa 15 anys tot repetint la Platinum d'Oliana. Hi ha una tendència a combinar-la amb l'Alfa Centauro (encara pendent), però la veritat és que tota ella, per si sola, val la pena. Jo ja l'havia intentat uns anys abans (Abr-05) però un vent lateral fortíssim, que ens arrencava de la paret, va fer-nos abandonar. 

De la via, recordo que ens hi vam posar molt d'hora aprofitant la fresqueta matinal però a migdia vam passar calor fins que no va entrar l'ombreta de la tarda.També recordo que amb una via tant llarga hi havia trams de tot (i més als Esplovins) però en general era ben interessant. Recordo especialment el L6 per uns diedres paral.lels que no sabies ben bé quin triar (imatge esquerra) i, el L7 amb un flanqueig prou obligat i prou difícil d'assegurar (imatge dreta), la resta sense problemes.

Apa! Fins aviat i peu de via marcat amb aquesta placa, fàcil de trobar o no... ves a saber.

La Lotus a la Paret de l'Aeri.

Les plaques montserratines en general, però especialment les de les grans parets, m'han fet sempre una por terrible. I jo, que sóc un escalador mediocre, em cal buscar companys amb solvència contrastada perque les resolguin. Amb aquesta garantia, fa 15 anys, vaig repetir la Lotus de la Paret de l'Aeri de Montserrat.

Ells van fer-se lo difícil i jo lo fàcil. I, certament, la finura de la via i la incòmoda llunyania de les assegurances fa que s'hagi d'escalar amb els cinc sentits. Molt bona via per això, en guardo un gran record.

Apa! Fins aviat i no aneu justos de grau si la voleu disfrutar.