Feia massa dies que estava a la zona de confort i calia sortir-ne, així que avui he tornat a fer una via guerrera del mestre Xuxe, redéu que n'escalava de bé aquest home i vies, com la Crepúscul dels Ídols a la Paret del Llop Blanc, en són una bona mostra. Chapeau i la meva enhorabona des d'allà on siguis.
A la comarca, hi ha vies ben apropet del cotxe i altres perdudes en l'inmensitat del bosc. La Redimonis a l'Agulla del Clot de l'Infern és una d'aquestes segones (el nom del lloc ja et dóna una idea d'on vas). Jo vaig fer-la avui fa 15 anys.
Havent descobert el raconet de la Rua del Roig feia una setmana i amb vies encara disponibles per repetir, no vaig poder resistir la temptació de tornar-hi avui fa 15 anys. Així, l'Esperó de la Segalla i la Te de Roca van ser els objectius.
Apa! Fins aviat i per fer cim caldrà fer una fàcil grimpada sense pèrdua possible.
Amb aquesta via descobria, fa 15 anys, aquest bonic racó del Santuari de Lord. La vieta em va semblar boníssima i, amb menys de dues setmanes, vaig tornar-hi per repetir-la integrament en lliure (Set-10).
Fa uns mesos, un amic va dir-me que al vessant oest de la paret de Riu Lacó havia vist uns parabolts i per l'explicació que va fer-me, no coincidia amb res del que jo coneixia. Així, durant molts matins d'aquest estiu, he anat explorant i descobrint el traçat d'aquestes vies desconegudes.
La Via de la Bavaresa ha estat l'única que he trobat a mitges i avui m'he decidit acabar-la, tot obrint un L2 de placa infernal que surt en lliure però no fàcil. I el L1, ja obert, va a buscar una vistosa i bonica bavaresa a equipar amb un C3 o C4 (o tots dos).
Aprofito la ben entesa per fer-vos una petita ressenya de les altres tres vies existents. En dues d'elles hi ha burils (o cargols) sense xapa en que serà recomenable dur uns tascons o similar per escanyar-los (les xapes recuperables no hi acaben d'anar del tot bé).
Han passat gairebé 30 anys des d'aquella, ja llunyana, primera escalada a Canalda tot repetint la Funció Delta. I 30 anys he necessitat per completar-les totes. Tota la meva vida d'escalador per repetir les 77 vies que actualment recorren la paret.
Així que m'he entretingut a fer un llistat de totes aquestes vies ordenades segons la data de la primera repetició i anotant algunes curiositats. Al final, déu ni do amb la llista... és prou llarga.
Amb tot, l'objectiu que m'havia marcat per aquest any ja està aconseguit: repetir totes les vies de Canalda abans de l'Octubre que és quan vaig començar a escalar. Fantàstic!!!
He marcat amb vermell les que, per mi, són les cinc vies més dures de la paret, així, que les haureu d'afrontar amb precaució i convenciment. Aquí entendreu que el grau no ho és tot.
Apa! Fins aviat i ànims... la solitud del rei us acompanyarà.
La Marià Garriga de Canalda l'hagués pogut fer fa molt de temps, però el valor emocional que te la via ha fet que la guardes per una ocasió especial. I avui ha arribat aquesta ocasió especial. Avui ha arribat el dia que, amb aquesta, puc dir que he repetit totes les vies de Canalda... fua!!! estic encara que no m'ho crec...
.jpg)
L'altiu llogaret de Cal Fité, que ja us l'he presentat en diverses ocasions, és ideal pels matins d'estiu per la seva orientació oest. Avui fa 15 anys, vaig fer una de les poques vies que em faltava, la Full d'Istambul, a la dreta de tot de la paret i veïna de la Rama de Ketama.
Avui m'he llevat a punta de dia per poder escalar amb la poca fresca matinal que està fent aquests dies, sense dubte, estiu amb totes les lletres. He repetit, a Vilamala, una nova via oberta de fa molt poquet, dues setmanetes tant sols, s'anomena La Roella, vieta veïna de la Vilabona per un pany de paret ben atractiu.
Des de la fatiga més absoluta i fins a l'emoció més gran, escric aquest post. Fa uns dies, una companya d'escalada va dir-me: -Aprofita bé aquests dies- i així ho he fet tot repetint la Tangram a Canalda. Possible primera repetició d'aquest impresionant viot obert fa gairebé 30 anys.
Després de molts dies sense poder escalar per motius diversos, tornem a la vertical en aquest dia primaveral en que no em pillat el marrón (o el negre) per ben poc, amb un spring fins el cotxe d'aquells que et deixen sense al.lè (de fet, ara des de casa, està caient el cel). He anat a Santuari de Lord a fer l'arrogant, atrevida i ben oberta Back to Black, l'enhorabona a l'oberturista.
Fa uns anyets us presentava la Normal a la Mona Xica de La Corriu, i avui toca presentar-vos la Normal a la Mona Gran feta fa 15 anys. En guardo uns bons records de la via: exigent i exòtica a parts iguals. Escalada entre passadissos, xemeneies i agulles amb ben poquets rastres.
Apa! Fins aviat i després, al bosc, vaig trobar una de les culpables... les altres van quedar encaixonades en el laberíntic peu d'agulles
Curteta i fàcil via per accedir a la part més interessant de la Cresta dels Llengots a mode d'entrada directa. Cal tenir-la ben identificada d'antuvi ja que amb l'espesor del bosc costa un xic de trobar.
Avui teniem una jornada boníssima per fer una llarga sessió d'escalada però les activitats escolars del petit de la casa m'obligava a poder-la gaudir només a mitges. La seva felicitat està per sobre de qualsevol via., per això, ens em hagut de conformar en una ràpida matinal als Esquerps d'Odèn.
La bonica vall en forma de ferradura de la Valldan, a prop d'Oliana però pertanyent al Solsonès, sempre m'ha quedat a desmà. Suposo que per això (i per la mala fama de la roca) l'ha tinc molt poc trepitjada (només hi he fet la Via de l'Aplegarocs i la Coronaindi). Avui fa 15 anys, vaig fer-hi l'Esperó del Silenci, la que hauria de ser la clàssica del lloc.
Fa 15 anys, la Móra Comdal era, per mi, una absoluta desconeguda i amb prou feines sabia l'ubicació. Però tard o d'hora havia d'anar-hi i va ser tal dia com avui del 2010. Les úniques agulles que vaig reconeixer d'una manera feafent eren l'Agulla Carrusel i l'Agulla de la Dama, així que l'objectiu ja estava marcat.
