La 4ª Agulla de Comalestorres a Cavallers sempre ha estat la paret estrella de totes les que hi ha en aquest massificat racó del Pirineu, i la Pistacho Asesino la via clàssica per exel.lència. Fa 15 anys, vam anar-hi però no per fer aquesta, sinó la Dentrometidos: una altra boníssima via que prou li podria fer ombra.
1000m! Quina via podia tenir 1000m? Les Enfants de la Dalle a la Dent d'Orlú va convertir-se en un objectiu preuat i s'havia d'escalar sí o sí. Fa 15 anys vam creuar la frontera per empatxar-nos de roca, però en realitat, del que vam acabar empatxats va ser de la llarga caminada vers la cabana d'en Beys i el bosc homònim en el descens.
A la vall d'Orlú, la Dent del mateix nom, és el destí estrella de moltes escalades, però els contraforts d'aquest imponent pic de l'Arieja amaga sectorets ben interessants i bonics per escalfar motors. Amb aquesta idea, fa 15 anys, vam acostar-nos al sector Le Pujol per amortitzar la tarda d'arribada al lloc.
Les guies d'escalada sempre et permeten coneixer llocs nous i això és el que vam fer nosaltres, avui fa 15 anys, amb la Torre de Marfil d'Ampriu. Amb la ressaca del dia abans a la Yaks, aquesta petita paret d'accés molt còmode ens anava com anell al dit.
A l'estiu sempre hi ha ganes de Pirineu amb, de vegades, llargues caminades per fer l'activitat desitjada. El company tenia unes limitacions bastant estrictes i per això, fa 15 anys, vam anar a les assoleiades Fites de Pintrat a l'entrada de la Vall de Remuñe per repetir la Yaks.
Mai he tingut massa informació de les escalades a Andorra, però el poc que tinc es ben interessant. Així, fa 15 anys, vam provar sort amb l'Esperó Nord al Pic de Ríbuls en el bonic, caòtic i poc humanitzat Circ de Pessons i, certament, guardo molt bons records de l'activitat.
Apa! Fins aviat i afineu l'instint en l'aproximació si no voleu naufragar en un oceà de blocs ben difícil de navegar.
.jpg)
La fama de la Céréza Comet a la sur del Maupas és més que coneguda. Aquesta fama de poc equipament, exposició i difícultat amaga una àurea de valentia, audàcia i vanguardisme. Chapeau als oberturistes per obrir una via d'aquesta qualitat i més en l'època que ho van fer. Jo feia molt anys que li anava al darrera i finalment els astres s'han alineat i l'he disfrutat moltíssim.
Busquem la fresca de la muntanya per fugir de la calor de la plana. I sense ser una fresca destacable almenys no hem passat massa calor tot escalant la Marineta des Lolites al Contrafort del Tuc de la Tallada (o del Feixan) a la bonica i tranquila vall de Moliéres. I si hem passat calor ha estat per la via que prou té trams ben exigens.
Primera via pirinenca de l'estiu, primer contacte amb el granit de la temporada i primera picada de cresta. Potser no ha estat una bona idea començar amb les adherències extremes sense contacte previ però la calorada de la setmana passada m'ha fet buscar la fresca, i el Pic d'Esquella ha estat una més que bona opció.
El Pirineu ofereix mil possibilitats per escalar i jo en coneixia ben poques, tret dels indrets més coneguts i populars. Fa 15 anys, el Pic d'Esquella no tenia ni idea d'on era però una ressenya de La Morgan i les Marmotes va despertar la meva curiositat. Com m'ha passat en altres ocasions, el pitjor va ser l'aproximació (la línia recta no sempre és la millor) i el més fàcil la via (tot i que tampoc ho és tant).
La meva tercera visita a Ordesa i la primera via a la Paret de la Cascada. Fa 15 anys, vam repetir l'Heroina, via amb segell d'autor que et deixa un gust de boca ben intens. Podriem dir que per elegància i estètica de traçat, dificultat raonable en lliure o trampejable en artificial i qualitat de roca, entra en el segon paquet de vies clàssiques de la vall.
La informació que hi ha per la xarxa (i fora d'ella) de Le Lezard a la Dent d'Orlú divergeix una miqueta amb les sensacions que he tingut avui escalant-la, potser el sol i la calor (en certs moments) no han acabat d'ajudar, però l'he trobat una via piquent i enverinada. En algun lloc he llegit desfasada, un adjectiu, també, prou encertat.
En general és una via ben bona però amb unes quantes sortides de reunió en factor 2 de mirar-s'ho bé . Potser el tram més passat de voltes i absurd és el L9 (el de 6a+++) massa aleatori, molt dur i amb una caiguda lletja. Per l'esperó de la dreta podria obrir-se una variant molt més fàcil i homogènia amb la resta de via.
Restaurada amb asegurances mooolt justes (5 o 6 xapes per llarg), recomanable dur Aliens, friends fins C1 i algun tascó petit per aquest L9. Roca molt bona en general (poc adherent a l'inici) i alguns trams d'herba tracció perillosos i desagradables a la part mitja, precaució. Grau apretat en general i descens rapelant.
Apa! Fins aviat i amb cordes de 60 poden empalmar-se diversos llargs ...amb tot el que comporta.
El Balneari de Panticosa és un racó del Pirineu ple de contrastos: a un costat (de riu) tens una zona endreçada, ben cuidada i fins i tot bonica i, a l'altre costat, un territori sense llei ni ordre, completament caòtic, amb uns edificis en ruïnes i en alguns dies d'estiu absolutament massificat (com ahir dissabte, ple fins la bandera).
En aquesta primera visita, no ens hem complicat la vida i em fet un parell de vies 100% d'escola (com gairebé tota la multitud que rondava per allà). Ahir vam aprofitar la tarda a la Nano del Primer Muro (en una tarda 5 cordades vaig contar) i aquest matí em anat a la Via del Molondro al Molondro (en un matí 6). Per flipar!!!!
Vies equipades 'loveclimb' total, fàcils amb trams molts fàcils (practicament caminant), sense cap tipus d'ambient de paret i roca molt bona. Aproximacions i descensos còmodes i amb múltiples combinacions per allargar la jornada.
Apa! Fins aviat i sobretot posar paciència i aguantar-se el riure de les situacions que sorgeixen en les altres cordades... especialment pels segons de cordada. Jejeje!!!
Quan vas a fer una via amb poca informació i nules referències, tant pot ser un bou com una vaca. Per mi, la Directa al Pic d'Esquella és més bou que vaca i s'ha d'estar molt fort per treure-la en lliure (que no ha estat el cas). Però, tot i així, Déu ni do de com s'ha d'apretar entre xapes (primera vegada a la vida que he trobat a faltar de debò la màgica tramposa, jeje!!).
Gràcies a internet vas recollint informació de les activitats d'altres cordades de vies que saps que existeixen però la informació que tens és molt antiga i dolenta. Això justament és el que m'ha passat amb l'Esperó del Centenari de la Punta de la Vinyola aprop del coll del Pimorens. Molt bona via que no desmereix en res a les altres tres que hi he fet al costat (una, dos i tres).
Clàssica per excel.lència de la zona de la Colomina. L'Esperó dels Raiers al Pic de la Colomina és una molt bonica via i una cita imprescindible pels col.leccionistes de vies clàssiques pirinenques. Tinc un molt bon record de tota l'activitat i només l'accés a peu de paret, per les típiques tarteres de blocs, la recordo una mica desagradable.
Primera i única visita que he fet al refugi de la Colomina per escalar un parell de dies en aquesta bonica zona d'Aigües Tortes. Recordo que vam pujar a peu des de Sallente durant el matí i vam aprofitar la tarda per fer aquest parell de vietes al sector CanSat: la Mireia i la Difàcil.
Cambre d'Aze és famós per les seves escalades hivernals tot i l'existència d'alguna d'estival. Jo sempre n'he tingut una informació nul.la (tant d'unes com de les altres), però darrerament s'han obert unes vies modernes i la curiositat s'ha despertat.
