Le Lezard a la Dent d'Orlú.

La informació que hi ha per la xarxa (i fora d'ella) de Le Lezard a la Dent d'Orlú divergeix una miqueta amb les sensacions que he tingut avui escalant-la, potser el sol i la calor (en certs moments) no han acabat d'ajudar, però l'he trobat una via piquent i enverinada. En algun lloc he llegit desfasada, un adjectiu, també, prou encertat.

En general és una via ben bona però amb unes quantes sortides de reunió en factor 2 de mirar-s'ho bé . Potser el tram més passat de voltes i absurd és el L9 (el de 6a+++) massa aleatori, molt dur i amb una caiguda lletja. Per l'esperó de la dreta podria obrir-se una variant molt més fàcil i homogènia amb la resta de via.

Restaurada amb asegurances mooolt justes (5 o 6 xapes per llarg), recomanable dur Aliens, friends fins C1 i algun tascó petit per aquest L9. Roca molt bona en general (poc adherent a l'inici) i alguns trams d'herba tracció perillosos i desagradables a la part mitja, precaució. Grau apretat en general i descens rapelant.

Apa! Fins aviat i amb cordes de 60 poden empalmar-se diversos llargs ...amb tot el que comporta.

Balneari de Panticosa. Morir d'èxit.

El Balneari de Panticosa és un racó del Pirineu ple de contrastos: a un costat (de riu) tens una zona endreçada, ben cuidada i fins i tot bonica i, a l'altre costat, un territori sense llei ni ordre, completament caòtic, amb uns edificis en ruïnes i en alguns dies d'estiu absolutament massificat (com ahir dissabte, ple fins la bandera).

 Jo no hi havia estat mai i, a molt pesar meu, també he aportat el meu granet de sorra en aquesta situació. Morirà d'èxit el lloc? Doncs no ho sé, però en fa tota la pinta. El temps dirà.

En aquesta primera visita, no ens hem complicat la vida i em fet un parell de vies 100% d'escola (com gairebé tota la multitud que rondava per allà). Ahir vam aprofitar la tarda a la Nano del Primer Muro (en una tarda 5 cordades vaig contar) i aquest matí em anat a la Via del Molondro al Molondro (en un matí 6). Per flipar!!!!

Vies equipades 'loveclimb' total, fàcils amb trams molts fàcils (practicament caminant), sense cap tipus d'ambient de paret i roca molt bona. Aproximacions i descensos còmodes i amb múltiples combinacions per allargar la jornada.

Apa! Fins aviat i sobretot posar paciència i aguantar-se el riure de les situacions que sorgeixen en les altres cordades... especialment pels segons de cordada. Jejeje!!!

El Nostre Amic a Narieda Oest.

Ahir al vespre pensava: -Demà no podràs fer res-, però aquest matí trec el cap per la finestra i dic: -No plou? Cap escalar, doncs-. I no no, no ha plogut i amb el 'solano' que cau, ni se l'espera (pffff, ja veus!!). Així doncs he anat a fer una matinal a El Nostre Amic de Narieda Oest per completar el trio.

Vieta equipada (9 cintes + R.), 'plaisir' i amb una sanejada i restaurada (tot i algun de més) que l'han tornat a la vida. A combinar amb les seves veïnes mentre ens toqui l'ombra. Descens en rapel i roca bona en general. L3 el més xulo.

Apa! Fins aviat i informació extensa per la xarxa.

El Plaer dels Clàssics a la Creu del Codó.

A l'espera d'aquest parèntesi estival que sembla que ha de venir, sortim de casa per fer una curta vieta a la Creu del Codó, talaïa preciosa de la divisòria d'aigües de la comarca.

El Plaer dels Clàssics, dins el context d'escalada local, ens ofereix dos llargs de xemeneia i diedre prou bonics i ràpids de fer. Amb bona roca i un molt mínim equipament que ens caldrà completar amb els friends fins el C3 i els Aliens.

Apa! Fins aviat i la ressenya potser demà ... si plou, jeje!!

15 anys de... la Dismorfòbia a la Paret del Pas Estret.

La petita paret del Pas Estret ofereix aquella ombra tant desitjada durant els matins d'estiu, així que és un bon lloc on refugiar-se quan la calor apreta i no es vol tornar tard a casa.

D'aquesta via en guardo un mal record ja que una pedra voladora va partir-me una corda que li tenia molt d'amor. De la resta, res de res.

Apa! Fins aviat i a combinar amb altres de la zona (com aquesta, o aquesta altra).

15 anys de... l'Spigolo Sur a l'Agulla Petita d'Ansabére.

Molt bons records tinc d'aquesta escalada d'avui fa 15 anys. L'Spigolo Sur de l'Agulla Petita d'Ansabére és una preuada via per qualsevol escalador clàssic. La boira, que sovint inunda aquestes muntanyes, ens va gastar una mala passada en l'aproximació, però per contra, ens va regalar una visió de postal quan vam emergir pel damunt.

Trobareu informació extensa per la xarxa i només vull comentar dues cosetes. No infravalorar la via i el seu equipament (modern) en els llargs centrals, el L8 (després del flanqueig) és difícil i obligat (compte). I després quatre pincellades del descens: des del cim de l'agulla no té massa pèrdua, baixar en rapel o desgrimpant fins al collet (molt aèri) anar a buscar unes vires de l'altre costat i grimpar per una canal, però sigueu cautelosos, hi ha molta pedra solta i el terreny és molt abrupte.

Apa! Fins aviat i si la voleu fer tota en lliure, prepareu-vos apretar fort... el grau està ben ajustat, jeje!!

15 anys de... l'Esperó Nord al Puro de Riglos per l'Entrada Directa.

Diuen que després del trio més emblemàtic de les Rabadá Navarro (Fire, Naranjo i Gallinero), l'Esperó Nord al Puro de Riglos seria el póquer d'asos d'aquesta històrica cordada aragonesa. Diuen que encara manté l'escència i l'aventura de Riglos. Diuen que és tot un repte voler-la afrontar i tot un èxit aconseguir-ho. Per tant, calia provar-ho, tal i com vam fer avui farà 15 anys.

Bé, al final, és més narrativa èpica que la realitat mateixa (amb el material actual). Nosaltres vam decidir entrar per l'entrada directa oberta una anys abans i així estalviar-nos la roca tant gastada de la part inferior de la Normal. I certament, la combinació de les dues vies és una autèntica disfrutada i l'esperó en si tota una lliçó de com obrir via (per internet trobareu informació extensa de com van fer-ho).

Apa! Fins aviat i ...atents en endevinar l'inici.

La Fragel Rock a la Paret de l'Aeri.

La grandiosa Paret de l'Aeri de Montserrat per nosaltres sols... com es nota que és Agost, jeje!! Dia ideal (sinó fos per la calor en algun moment) per tatxar una clàssica magistralment oberta com la Fragel Rock i degustada de formes ben diferents: jo amb l'agre gust de quatre A0's i un mal de peus horrorós i, el company amb la dolça victoria del 'rotpunkt' (enhorabona crack!).

Dic magistralment oberta perque obrir en solitari, en lliure, a vista i sense penjar-se de res per colocar els parabolts és molt fàcil d'escriure però un com a lloc i fent la via, t'adones de l'abast del l'assumpte, chapeau per l'oberturista. 

De la via, escrit lo escrit, no cal dir res més. Informació extensa per la xarxa i només un dubte de quina és la sortida original de l'última R: si per la dreta (lo lògic) o per l'esquerra (a buscar la  A Dónde Hostias Putas Vas).

Dur 15 cintes variades + R. (només per l'últim llarg en que podeu xapar algun buril de més), roca molt bona amb alguna crosta anecdòtica i bon ambient a la part superior. Descens en rapel fins el collet (15m) i després grimpadeta (amb corda fixa d'acompanyament), precaució. Ah! i també precaució per arribar a l'R0, 10m de IIIº també els fareu (i sense corda fixa els primers metres).

Apa! Fins aviat i després d'una bona suada, això és glòria divina...

...fins que...

Distopia al Serrat de les Arnes.

Vilamala, des de l'època de les carboneres, que mai havia estat tant visitada. Avui, aprofitant un xic la fresqueta matinal després de la (minsa) tempesta d'ahir, he tornat a baixar a les profunditats del clot per fer l'última via oberta al Serrat de les Arnes (o Armes, no ho sé del cert).

La Distopia és una vieta equipada sense cap tipus de problema. Només cal seguir les fites, corda fixa i parabolts cap avall i després exactament el mateix a l'inversa, cap amunt. No hi ha més, ni res més per aportar.

Apa! Fins aviat i una mica de ressenya per tancar el post.

15 anys de... la Retiro Espiritual a la Paret de Mu.

Sempre m'havien dit de Sant Honorat allò de: -Alguna cosa hi ha però la roca és dolenta- i, el meu paladar massa selecte desviava els objectius cap un altre lloc. Amb els anys, va arribar a les meves mans la ressenya de la Retiro Espiritual a l'encaixonada Paret de Mu i, ja no tenia excusa per no anar-hi.

Així que avui fa 15 anys vaig repetir-la en solitari i prou satisfet en vaig quedar: la roca tampoc era tant dolenta com m'havien dit. De la via només recordo que era prou agradable i l'entorn (tranquil i salvatge) compensava el que li pogués faltar a la via.

Apa! Fins aviat i trobareu informació extensa per la xarxa.