L'AGP a la Bessona Inferior.

Feia temps que em mirava la Picazo de la Bessona Inferior però per una cosa o per una altra sempre tornava al calaix. Avui, finalment, ja l'hem incorporat al currículum. Gran clàssica d'Agulles que traspua l'envergadura del seu oberturista: bona via, oberta amb mestratge i totalment restaurada de fa anys.

Així, si voleu fer-la en lliure (que no ha estat el cas) haureu d'apretar de valent amb la característica escalada 'agullensis', i si la voleu fer en estil més clàssic prepareu-vos per unes sortidetes ben emocionants dels Ae's. En qualsevol cas, grau ajustat que ningú s'atrebeix a actualitzar (i que jo tampoc faré).

Cal dur un grapadet de cintes amb alguna baga fina per merlets i un estrep. Roca molt bona. Reunions incòmodes en general. I descens en rapel pel vessant oest (30+20).

Apa! Fins aviat i moltes gràcies per les fotos... avui el retratat he estat jo, jejeje!!

Joan Cervera i Batariu i Bavària a l'Ag. d'en Joan Salvat Papasseit.

Dia de mal temps a muntanya, així que em baixat a Montserrat per no arriscar-nos amb la pluja. I dia en que m'ha costat molt entrar en joc però de mica en mica ens em anat arrenglarant.

He anat a l'Agulla Joan Salvat Papasseit a fer, primer, la Joan Cervera i Batariu en que, com dic, m'he endut un mastagot en tota regla. La ressenya original marca una entrada de 6a+, que jo encara estic buscant. Com excusa dir que el peu de via està molt inestable com si una esllavissada ho hagués modificat. Menció especial al L3, molt xulo i tècnic.

I després he fet la Bavària amb la seva bonica xemeneia. Aquí la cosa ja anat millor i ha sortit tota en lliure. Jo li posaria 6b a l'inici del L1, però vist lo vist, potser és massa.

Dur un grapadet de cintes amb alguna de llarga més les reunions. Ben assegurada en els trams difícils i més espaiats en els fàcils. Bona roca en general.

Apa! Fins aviat i una jornada ben aprofitada per pair la Mona.

La Olivina a La Monja.

Mica en mica vaig sumant vies al vessant sud de la regió de Frares a Montserrat. Avui, sense una idea clara he anat a provar sort a La Monja: el pla inicial era fer la Goma 2 però finalment m'he decidit per la Olivina i gairebé en surto escaldat.

Via genuïnament montserratina: amb aquella escalada fineta, aquelles assegurances distants i aquell rovell autèntic de l'edat. M'ha fet aplicar-m'hi de valent però he de dir que l'he disfrutat moltíssim. Destacar els primers 10m de via: tècnics de presa minúscula i amb aquell (poc) tacte característic de les zones ombrejades. Per mi els més difícils amb diferència.

Podríem dir que està equipada, però si porteu alguna baga per mertels i algun Alien o similar encara en podreu posar algun. Roca molt bona en general i possibilitat de fer cim per l'Anglada Vergés (dreta), per la Josep Rigol (esquerra) o sinó flanquejar per l'est a buscar la normal.

Apa! Fins aviat i ...de veritat s'ha de demanar permís per restaurar/reforçar reunions com aquestes?

La Torres Homet i la Tripa a l'Esquelet.

I s'ha aplanat la boira pixanera a Agulles i, ximpum 'seacabó'. Aquest podria ser perfectament el resum del dia d'escalada avui a Montserrat. Al final tampoc ha fet res, però per impedir allargar un xic més la jornada, ja n'hi hagut prou.

Així, la recompensa ha estat ben minsa: la clàssica i històrica  xemeneia Torres Homet i la poc freqüentada Tripa a la seva dreta. Per la Torres Homet amb un parell de cintes ja fareu però és recomanable dur els Aliens, roca bona però gastada. I per la Tripa amb unes 7 cintes també fareu i amb la roca (evidentment) sense gastar.

Apa! Fins aviat i una mica de ressenya per tancar el post... per cert, totes dues restaurades.

Jim Bridwell contra el Ciudadano Sero al Setrill.

Un dels avantatges d'anar sol és que no tens la possibilitat de xerrar amb ningú fent que el silenci sigui més intens. Aquesta setmana he pogut gaudir de Montserrat durant un parell de tardes i, certament, aquest silenci era agradablement profund. Un silenci que no es respira durant el matí.

Avui he anat al Setrill a fer una via del tot oblidada, la Jim Bridwell contra el Ciudadano Sero. Vieta ben xula amb dues part ben diferenciades: el L1 obligat i difícil amb aquella ràbia odiosa que tenen moltes vies d'Agulles i, el L2 i L3 molt més benèvols però amb les assegurances ben distanciades.

Tot i que diuen que està equipada, uns Aliens (i tricams) us poden anar d'allò més bé. Roca bona i assegurances antigues però en aparent bon estat. Graduació del L1 massa apretada, per mi, 6b pel cap baix.

Apa! Fins aviat i amb una restauració segur que les coses es veurien diferent... jeje!!

La John Lennon a l'Escut.

Feia molts anys que tenia la John Lennon de l'Escut a la llista de pendents, i ara que he tornat agafar embranzida a Montserrat m'he decidit fer-la, i prou n'he sortit ben content (uf uf!). Sense dubte, felicitar als oberturistes per obrir una joia com aquesta, cal molt mestratge i valentia per fer-ho, chapeau!!

Així, la combinació de difícultat, assegurances justes i roca amb alguna que altra crosta fa que sigui una escalada del tot exigent. Dir que en la seva obertura només van posar un buril al L1 i 4 al L2... escrit aquí sembla banal, però quan estas allà t'adones de l'abast de la situació. Jo NO he aconseguit fer-la en lliure, he sucumbit amb dos passos d'Ae apurables en 6b o més (ressenya original desfasada en aquest sentit).

Actualment, la via està equipada amb un rovell prou digne i amb poques o nul.les possibilitats d'afegir quelcom (només algun C2 o C3 per la fisura superior totalment prescindibles). Compteu amb una escalada molt fina, tècnica i d'equilibri, alguns passos són d'autèntic funambulista.

Apa! Fins aviat i ressenya segons apreciacions personals.

La Baserritarra al Dit Xic.

Dia radiant i lluminós avui al vessant sud de Frares a Montserrat, sinó hagués estat pel vent hauria sigut perfecte. Així que, junt amb la fresca matinal, hem hagut de modificar els plans sobre la marxa i ens hem decidit per la Baserritarra al Dit Xic (després em anat a la Maia a l'Escut però com que no l'hem acabat d'encertar no us comentaré res).

Jo ja sé que últimament les escalades montserratines em costen i les trobo més difícils del que són, però crec que encara puc diferenciar els cinquens dels sisens, i certament, avui prou he fer sisens (ressenya segons apreciacions personals). En general és una escalada fina, de presa menuda i amb els còdols més romos del que semblen. Vieta curta però que no cal infravalorar.

Resta equipada amb un rovell prou digne i menys el L1 restaurat. Inici marcat amb un buril i nom illegible, L2 obligat i molt bonic i, finalment, un L3 a triar: recte amb un sol buril (Aresta Brucs) o per la dreta amb tres o quatre (Metzina).

Apa! Fins aviat i descens en rapel pel vessant nord... preveieu cordino per abandonar.

L'Aresta Brucs i El Baicon del Dàtil al Dàtil.

Fem els honors a la patrona del país en la vigília de la seva festivitat tot escalant El Dàtil a la regió d'Agulles. Com ja he dit en altres ocasions, totes les Arestes Brucs tenen el seu encant i, avui, a més a més, li he sumat la seva (massa) propera veïna, El Baicon del Dàtil.

Així la primera, és un veritable retorn al passat amb les seves relíquies de museu, no sé si originals o no. Que en feia de dies que no havia de llaçar tants burils sense xapa (12 pel cap baix i, evidentment he fet curt de xapes recuperables, tingueu-ho en compte).

De la segona, ja és una altra història. Material modern i poc espai disponible que s'el va fent a cop d'anar d'aquí cap allà (malauradament vist en més d'una ocasió). L1 amb un tram molt rabiós a l'inici i després més amable sense perdre la continuitat (perfectament factible en Ae).

Només cal dur un bon grapat de cintes (i xapes recuperables per la primera), roca bona i una bona vista per trobar -ho tot. Descens en rapel de 25m pel vessant oposat, preveure una baga per deixar a l'arbre si convé.

Apa! Fins aviat i disfruteu dels boixos que quan hi arribi la papallona els deixarà ben rostits.

L'Esperó dels Núvols al Dumbo.

Ja era hora de que arribés la tardor i després de la plugeta d'ahir, Montserrat, estava tot ben humit. Per sort, hi ha tanta sequera acumulada que les roques s'eixuguen en un tres i no res. El meu objectiu d'avui era fer alguna vieta al Dumbo, agulla que encara no havia escalat mai i després de mirar-m'ho una mica he decidit ser conservador i fer l'Esperó dels Núvols (amb aquest parell d'ulls espiant).

Doncs, sort que he sigut conservador per que la vieta prou se les porta, suposo que la llunyana última escalada a Agulles tampoc hi ha ajudat. Tot i així, l'he trobat amb el grau ben ajustat (l'arrencada de terra, ni de conya és 6a) i les assegurances molt justes (pot colocar-se quelcom flotant de pura artesania i resistència psicològica).

Així, dur un grapadet de cintes, flotants al gust i segons nivell. Restaurada amb parabolets de 8mm. Roca bona en general amb alguna crosteta a vigilar i... a navegar.

Apa! Fins aviat i l'Rcim recomanable a la via del costat... que la sabina original està ben seca.

15 anys de... la Lapònia a la Portella Gran.

El anys següents a la seva obertura, la Lapònia al vessant oest de la Portella Gran de Montserrat, va convertir-se en una escalada ben freqüentada. Jo vaig fer la meva repetició avui farà 15 anys amb la finalitat de poder fer una escalada a l'ombra. 

No en tinc gaires records de la via: només recordo que anavem tres i que ens va fer un dia ben agradable gràcies al ventet de marinada que bufava. De la resta, res de res. Trobareu informació extensa per la xarxa.

Apa! Fins aviat i porteu pla B per si de cas.
 

Tharsis a l'Ag. Salvat Papasseit.

Quan escrius una via al buscador i no en surt cap informació es desperten dos sentiments: l'un de -S'hi ha d'anar- i l'altre de -Segur que hi ha 'ratamorta'-. Doncs efectivament, hi hem anat i... 'ratamorta' i ben morta que l'hem trobat. Així que, de la ressenya original de la Tharsis a l'Agulla Salvat Papasseit de Montserrat, ni cas i, la de la guia de Frares encara menys. Jo encara estic buscant els quarts.

Via més difícil del que aparenta i amb un L2 rabiós i mantingut (que hi faltin la meitat dels claus tampoc ajuda massa). La resta és més portable però amb una graduació vuitantera ben ajustada. Jo que pensava que seria una via de passar-ho bé i, a fe de déu, he apretat com una bèstia per no encadenar res.

Semiequipada amb assegurances justes, cal dur tascons petits, friends fins C3, Aliens i alguna baga (per sabina i per escanyar claus). Roca bona sense arribar a molt bona. R2 penjada. Inici just damunt la font de l'Esllavissada.

Apa! Fins aviat i descens caminant per la canal oest.

Arestes Brucs a La Carnavalada, Ag. dels Set i La Panxeta.

Ja ni recordo l'últim cop que vaig estar per la regió d'Agulles a Montserrat i l'alegria a estat doble al trobar-me un bell amic. Ens hem posat al dia i la temptació era d'encordar-me amb ells però la prudència m'ha fet senyir al pla inicial: solitàries a les boniques Arestes Brucs, avui la de La Carnavalada, la de l'Agulla dels Set i finalment la de La Panxeta.

Vies que traspuen essència montserratina. Totes tres requereixen una escalada atenta per trobar el poc que hi ha o per assegurar-se amb lo poc que hom pot posar: de vegades algun Alien, d'altres un tasconet o un pont de roca (algun de ben finet i algun altre ben gruixut i amagat). En resum, vietes autèntiques, fàcils i exposades que segons el nivell d'habilitat serà més o menys. 

Equipament mínim i minimament restaurades o reforçades amb material més actual per no jugar-se la pell més del necessari. Roca molt bona i descensos en curts rapels. De material porteu flotants al gust i unes poques cintes.

Apa! Fins aviat i foc a l'obaga.

15 anys de... la Via del Falcó a la Miranda de l'Alba i la Sandra a La Mamelluda.

Així com la regió d'Agulles de Montserrat és ben popular i freqüentada, no passa el mateix amb la de Frares Sud: menys popular i molt més tranquila. A mi, sempre m'havien parlat bondats de la Via del Falcó a la Miranda de l'Alba i vam anar-la a fer avui farà 15 anys. Per amortitzar la jornada vam repetir també la via Sandra a La Mamelluda, una perfecta desconeguda fins i tot a dia d'avui.

De la primera comentar-vos que és ben bonica i interessant, on amb una mica d'habilitat passareu sense més el tram d'artificial (sinó us caldrà una antena o ganxo) i disfrutareu de valent en l'últim llarg. I de la segona no recordo gran cosa i suposo que per omplir el dia ja va fer el fet.

Apa! Fins aviat i a veure si no fotem el ruc entre tots i podem anar sumant fases que això ja s'està fent feixuc, oi? ...ànims, va!

15 anys de... l'Aresta Brucs a la Bola de la Partió.

Diada de St. Jordi atípica, diferent, extranya però no per això menys sentida que qualsevol altra. Bona part de la diada de fa 15 anys la vam passar escalant a la regió d'Agulles de Montserrat repetint les sempre boniques Arestes Brucs, aquest cop la de la Bola de la Partió i la Quadrophenia a la Bitlla.

Bonica, elegant i fàcil. Potser de les 'Brucs' més repetides del lloc amb un ambient acrobàtic per superar la bola que dóna nom a l'agulla. Poc afegir per part meva i informació extensa per la xarxa.

Apa! Fins aviat i no us oblideu dels qui més estimeu tot i el confinament (més llarg que un dia sense pa).

Ot el Bruixot i Ratafía a la Filigrana.

Després de més d'un any sense anar a la regió d'Agulles a Montserrat, avui ha estat un dia perfecte per fer-ho tot i ser estiu: sense sol, sense calor i sense gent... collonut. He fet un parell de vies a la Filigrana, agulla que encara no havia escalat mai i on em feia molta il.lusió poder veure el famós clau cimentat.

Primer he fet l'Ot el Bruixot i després la Ratafia. Entre l'una i l'altra he provat de fer en top rope el tram del clau citat i... la veritat és que he flipat pepinillos de com el van poder posar allà on està i després seguir amunt, increïble!! De xapar-lo? impossible superior, pfffff!!!

Pel que fa  a les vies, totes dues són prou maques, fàcils i d'agradable escalada tot i les assegurances distants. Conecten amb la via Normal en l'últim llarg. Jo recomanaria dur algun flotant per si de cas i alguna baga. Roca molt bona en general i descens per l'aresta nord amb un rapel de 25 o 30m màxim.

Apa! Fins aviat i ... sou d'Alien o merlet vosaltres?

15 anys de... l'Aresta Brucs a l'Ag de l'Arbret.

15 anys de l'ascensió a una de les agulles emblemàtiques de Montserrat: l'agulla de l'Arbret i, en concret per la seva elegant Aresta Brucs, ultraclàssica de la regió i piada en incontables blocs.

Suposo que som molts els qui em portat aquí aquell company o companya que volia escalar una miqueta sense complicacions, oi?

Apa! Fins aviat i compte amb les vies veïnes.