Directaesperó a Busa.

Moltes ganes per fugir de la metròpoli hi havia aquest cap de setmana (totalment comprensible) però pels de terra endins una mica de pànic sí que ens fa. Sort que les parets de la comarca són un oasi de solitud. Avui, Busa per la Directaesperó (o més aviat 'Discretesperó').

Realment l'estètica de la via i l'ambient són molt bons, però la roca... uf uf amb la roca... et fa escalar amb aquella sensació que en qualsevol moment pots sortir disparat. Sort que l'abundant equipament alleuja i anima per escalar en lliure però també tempta per fer A0's.

Només he posat un parell de flotants en tota la via, però si porteu els Aliens i friends fins C1 ja fareu. Destacar les reunions amb els parabolts molt separats (massa a l'R2) i bastant penjades. La roca delicada en general amb algun tram bo al L1 i L4. Artificial equipat amb parabolts i claus (el dia que en falti algun la cosa serà substancialment diferent).

Apa! Fins aviat i ...quina llàstima això de la roca, mecatxís!!!

15 anys de... la Rabadá Navarro del Gallinero.

La Rabadá Navarro de l'Esperó del Gallinero va ser la meva segona visita a Ordesa, i mirat amb 15 anys de perpectiva vam estar de molta sort en diferents aspectes. El primer d'ells és que no ens fessin fora, durant la nit, mentre feiem bivac al pàrking de la 'Pradera' (ni se us passi pel cap ara!!!). El segon va ser no trobar ningú a la via: al ser una clàssica pot ser un fet bastant habitual trobar-hi cordades més matineres. I el tercer va ser no tenir cap contratemps durant la jornada: no és una via difícil però tampoc la recordo fàcil.

I sí, certament, el que més recordo és això, sense cap contratemps: no ens vam perdre, els llargs anaven sortint, potser els tres que més van costar van ser el d'abans del sostre, el del sostre i el primer després del jardí, però la resta super bé i anar fent. Anava una mica espantat per les històries que havia escoltat de la travessia però al final va ser més una mitificació feta amb els anys que no pas el que va ser en realitat. Us penjo la ressenya que vaig fer en el seu dia... potser amb massa lletra, jejeje!!

Apa! Fins aviat i us animo a aconseguir aquest objectiu... sort.

Camí de l'Alsina i la Pel Davant a la Miranda del Pas dels Francesos i a la Panxa del Bisbe.

Veure l'esplanada del Monestir de Montserrat i el seu entorn sense gent, sense turistes, sense cotxes ni autocars, sense practicament ningú és un fet extraodinari i tot un luxe. Després, posats a la paret, una intermitent processó de compatriotes de la Catalunya Central (o no) a estat constant però tampoc res de l'altre món donades les circumstàncies i el lloc.

Em fet dues clàssiques de St. Benet sense arribar al refugi. Primer el Camí de l'Alsina a la Miranda del Pas dels Francesos amb un L1 molt rabiós i en fred (jo diria que més aviat 6b que 6a+). I després la Pel Davant a la Panxa del Bisbe per la variant Canaletes, molt bonica tota ella i amb aquell rastre de temps antics on assegurar-se era un repte.

Dur un grapadet de cintes. Roca bona amb poca adherència en el L1 del Camí de l'Alsina i poc més a afegir. Informació extensa per la xarxa.

Apa! Fins aviat i... ja sé que per alguns no, però per mi la desescalada ja és pot quedar així.

Via de l'Oncle i Fil d'Or a la Paret de l'Altar.

Després de tants dies de pluja i amb l'incògnita de si les parets estarien seques o molles, he posat rumb a Malanyeu (que feia molts mesos que no hi anava) per repetir un parell de vies que han sorgit sobre la marxa. Primer la Via de l'Oncle i després la Fil d'Or a la Paret de l'Altar.

L'elecció no ha pogut ser més desafortunada: de la primera... jo que sé... de lo més desagraït que he escalat mai, pffff!!!... mal aguanyats de claus i parabolts. I la segona trepitjada per la Triplet 2015 on han intentat arreglar-ho però tampoc se n'han acabat de sortir.

Dur algun tascó, friends (fins C3), Aliens i algunes bagues. Roca en general dolenta a la primera i bona a la segona. La primera gens recomanable i la segona xula amb el 'handicap' ja comentat.

Apa! Fins aviat i res... a veure si a la propera tenim més sort.

Èlia a la Serra de Queralt.

Iniciem el Juny. Inagurem la fase 2 i com que ja ens deixen sortir a fer esport fora del municipi (ja era hora) retornem a la vertical. Com que la prudència s'imposa, durant una temporadeta ho farem en solitari, i com que el dia d'avui no estava per tirar coets em fet una ultraràpida escalada a la via Èlia de la Serra de Queralt a Berga.

Escalada sense cap tipus de complicació per una aresta elegant i fàcil. Ben sanejada de blocs i crostes però on alguns encara fan soroll a buit. Dur algun Alien per si aneu justets de grau i poca cosa més a destacar.

Apa! Fins aviat i la ressenya per acabar.