15 anys de... l'Integral Wiskeria al Gegant Encantat.

Des del primer moment que vaig veure la ressenya de l'Integral Wiskeria al Gegant Encantat de Montserrat em van entrar ganes de repetir-la, i així ho vaig fer avui farà 15 anys. Recordo poquetes coses de la via, només el mantingut L1 i l'ambient altiu de l'últim llarg corresponent a l'Aresta Brucs i la Normal.

Jo no recordo haver tingut cap contratemps, però actualment diuen, que part d'aquest darrer llarg està desreequipat, així que vosaltres mateixos amb el material a portar.

Apa! Fins aviat i... contrasteu la informació que us surti per la xarxa.

15 anys de... l'Estrella Polar al Montgròs.

El Montgròs de Montserrat sempre ha estat una paret que m'ha fascinat. Avui fa 15 anys vaig fer-hi la meva segona via, la clàssica Estrella Polar, una molt bona via amb els seu puntet picant. De la via recordo diversos passatges: el fàcil i exposat L1, el bonic i exigent L2 i el desplom del L4 que, sense ser complicat, prou et treia de la zona de confort. 

Em penso que la via a patit (com moltes altres) el problema d'afegir assegurances i la seva posterior destrucció... no sé... crec que ja ho he dit en altres ocasions: un despropòsit tant per uns com pels altres i on la única perjudicada és la roca (potser ens ho hauriem de rumiar dues vegades abans d'escometre qualsevol de les dues accions).

Apa! Fins aviat i informació suficient per la xarxa... tot i així, sigueu previsors amb cert material de fortuna.

La Pluja d'Idees i la Directa a La Cajoleta.

En allunyem de les multituds i ens endinsem pel, cada dia més trillat, Camí dels Francesos fins al cor de Montserrat per fer un parell de boniques vies a La Cajoleta: primer l'amable Pluja d'Idees i després la més picant Directa.

La Pluja d'Idees és ja una clàssica moderna del lloc i el rastre de magnesi que hi hem trobat així ho assenyala. Només un parell de panxes destacables i la resta a disfrutar. Equipada i ben assegurada.

En canvi la Directa ja és una altra història. L'entrada ja et posa les orelles en alerta (estem parlant tranquilament de 20m) i és ben recomanable dur Aliens per reforçar la jugada. A partir d'aquí, ja amb les assegurances més properes però les justes en qualsevol cas.

Dur una dotzena de cintes amb alguna de llarga, les reunions i els Aliens comentats (si voleu). Roca molt bona i poc sol en aquesta època de l'any. Descens en rapel que segons les cordes que porteu seran dos o tres (possible amb una sola de 70m).

Apa! Fins aviat i a disfrutar-les que valen la pena.

La Bartolo Pérez Pérez a La Cajoleta.

Ni de bon tros la idea inicial era fer la Bartolo Pérez Pérez a La Cajoleta però quan m'he adonat de l'error ja estava massa enmarronat per baixar i un burilet a la punta d'una panxa m'animava a seguir. Així que, em posat el mode rastrejador de xapes rovellades i xino xano em anat tirant amunt.

La via m'ha semblat molt xula però la verticalitat s'acaba tant ràpid que et deixa amb la trempera a mitges (els que teniu nens petits segur que m'enteneu). L1 clarament més difícil que els altres dos amb un parell de tramets en artificial equipat que en lliure prou podríen rondar el 6c. Els altres dos llargs són molt més tombats i fàcils però igual de bonics (la guia presenta alguns errors).

M'ha sorprès la quantitat i qualitat de forats existens per poder reforçar amb flotants, així, cal dur friends fins C2, Aliens (algun de repetit també pot anar bé) i bagues primes per merlets. Roca molt bona en general.

Apa! Fins aviat i ...xapes rovellades, sí, però en bon estat.

15 anys de... la Francesc Casanova i Pera als Plecs del Llibre.

L'entorn del Torrent del Migdia a Montserrat sempre m'ha fascinat i la possibilitat de fer-hi una solitària per una via assequible i ben assegurada com era la Francesc Casanova i Pera als Plecs no es podia resistir. Així, fa 15 anys, vaig gaudir d'una bona i llarga jornada d'escalada.

Recordo que la via, sense ser difícil, prou et feia escalar (anar en solitari ja les té aquestes coses): recordo especialment el tècnic i mantingut L2 i l'aeri L5 tot esquivant l'Aresta del Sol. Trobareu informació extensa per la xarxa i més precisa de la que us pugui donar jo.

Apa! Fins aviat i recomanable fer-la sencera fins el cim del Montgròs però quan es pugui que actualment està regulat.

Directa Sagitario als Plecs del Llibre.

Després d'una setmana de pluja, compromisos varis i alguna que altra nit al lloro (i no per culpa del nen sinó de la panxa), tornem a escalar amb unes ganes boges de tocar roca i aquest cop a una paret  emblemàtica de Montserrat: la cara est del Plec del Llibre Superior per la Directa Sagitario.

Atrevida via que a cop d'expansió va serpentenjant cap aquí i cap allà buscant les debilitats d'aquesta increïble placa amb els seus curiosos forats per montar-hi les reunions. Gran clàssica i molt bonica via. Si la volem fer en lliure cal escalar molt bé i estar molt més fort del que el grau aparenta. Per escalar-la en concepció clàssica tenir en compte que diversos trams s'han d'escalar si o si i no sempre amb l'assegurança aprop.

Recenment li han fet una bona semirestauració amb parabolts (més escassos com més amunt) així que ja no és pateix tant com abans. Nosaltres no hem col.locat res però alguna coseta molt puntual potser posareu. Dur una xapa recuperable (un cordino prim o un cable de microtascó) per un parell de passos que se us poden entravesar en el L1 i L5. Roca molt bona amb alguna crosta i reunions còmodes dins les baumes i incòmodes a fora d'elles.

Apa! Fins aviat i ...deixeu-m'ho aprofitar que el temps s'acaba ( felicitats company i amic!!! A tu ja t'ha arribat el regal de reis, jeje!!)

La Retrobolting al Montgròs.

Bonica jornada d'escalada a l'escalfor d'un sol brillant i un cel blau inmaculat. Avui hem pujat fins al Montgròs de Montserrat a fer la bonica Retrobolting. Via que estaba a la llista des de feia bastants anys.

Potser no té cap pas especialment difícil però tota ella obliga ha escalar, i fer-ho amb tranquilitat ja que les assegurances hi són justes, això et permet tenir la sensació d'estar escalant d'una manera continuada sense les emprenyadores interrupcions que de vegades has de fer en vies massa equipades.

Amb 10 cintes + R. (alguna llarga) ja fareu. Un estrep és molt interesant dur-lo perque algun pas dels Ae's és força llarg. Roca excel.lent amb els trunfos típics del lloc i escalada de continuitat amb alguna que altra panxeta a la part central.

Apa! Fins aviat i llàstima que hagi estat oberta per dalt.

Sinuhé i Laura Garcia a la Paret de St. Jeroni.

La Paret de St. Jeroni de Montserrat fa mandra anar-hi. Quan la veus allà dalt de tot sempre dius: -Vaaa, un altre dia!-. I ves per on, aquest altre dia acaba arribant. La seva orientació oest la fa ideal pels dies que busques ombra des de bon matí. I la seva modesta alçada convida a fer-ne dues i així ho hem fet: primer la Sinuhé i després la Laura Garcia.

La Sinuhé comença a l'R1 de la via d'Hivern, just al collet de l'Agulla Trobada, essent bonica i directa. Escalada fina i Ae final on cal estirar-se molt (i al primer pas estirar-se moltíssim, ja ho veureu, recomanable antena o ganxo).

I la Laura Garcia és una via molt bonica, sobretot l'últim llarg. L1 amb una entrada molt fina, L2 en sostre curiós (estreps recomanables) i L3 de continuitat molt bo.

Vies equipades menys el L1 de la Sinuhé (que correspont a la via d'Hivern, dur friends fins C2). Roca molt bona en general (la Sinuhé amb una mica més de crosta). I descens recomanat per la Excelsior: dos rapels de 50m.

Apa! Fins aviat i ombra fins a migdia però ventet gairebé assegurat a partir de llavors.

15 anys de... la Cervera Raúl a la Talaia Gran.

Després de passar una ventada nit al cim de St. Jeroni i de comprovar que la calor del dia anterior m'havia fet veure tota l'aigua que duia al damunt, va tocar el torn de cercar una font. Així que em vaig dirigir al Torrent del Migdia per abeurar el bestiar i fer una bella escalada a la Talaia Gran.

Crec recordar que fa 15 anys la Cervera Raúl encara estava amb burils, i recordo que en alguns d'ells les xapes recuperables no entraven i em vaig tenir que espavilar amb els tascons. Actualment crec que està equipada o practicament equipada i restaurada o practicament restaurada. Per si de cas, porteu alguna xapa recuperable i algun alien.

Apa! Fins aviat i disfruteu-la que és molt bonica.

15 anys de... la Normal al Gegant Encantat.

Amb la meva tasca de conèixer Montserrat, fa 15 anys va arribar el torn de trepitjar la part més alta del massís. La idea era fer-hi un parell d'escalades però un greu error en les vitualles, va fer-m'he modificar els plans.

El Gegant Encantat és una de les agulles més emblemàtiques, més altives i amb unes vistes més espectaculars de tota la muntanya, i la seva via Normal és d'una lògica abismal. Via històrica, fàcil i bonica. És d'aquelles vies que ha sofert l'evolució de l'escalada equipant i desequipant de manera absurda.

Apa! Fins aviat i ...quina pena no poder arribar a un consens.

L'Aresta Bellver als Plecs del Llibre.

Com es nota que han començat les restriccions en algunes zones de Montserrat. Però bé ...als Plecs del Llibre sempre si està bé, i si la via escollida és com la d'avui, llavors segur que no tens problemes (en tindràs d'altres, jeje!!!).

L'Aresta Bellver potser és el més semblant a pujar una paret en solo integral però encordat. Si voleu un altre comparació seria com travesar el desert amb un litre d'aigua o el mar amb una patera. Així que ja ho sabeu, exposició garantida per molts invents que vulgueu posar (especialment el L1).

Amb això, el material que podeu posar i la fiabilitat d'aquest és més que escàs. Amb tascons i aliens podeu arreglar-ho una miqueta però poc. No us oblideu 2 xapes recuperables (per l'R2 i l'R4), bagues fines per merlets (pocs) i una dosi extra de sang freda. Roca en general bona però amb alguna llastra dubtosa que permet assegurar-s'hi una xic.

Apa! Fins aviat i ...una til.la abans de sortir de casa també us pot anar bé.

15 anys de... la Griviola Bella al Montgròs.

El meu primer intent per escalar el Montgròs de Montserrat no havia estat precisament plàcid, però estava disposat a canviar les coses. Així que, tant bon punt vaig poder tornar-hi allà estava, pujant pel Camí dels Francesos fins al preciós Torrent del Migdia.

Vaig fer la meitat de la Griviola Bella en solitari (fa 15 anys encara sense restaurar, actualment ja n'està), però una cordada de manresans em va atrapar i vaig sortir encordat amb ells. Guardo un gran record de la via (i la companyia), molt bonica i mantinguda en els llargs inicials i més ajaguda en la part final.

Apa! Fins aviat i ...per companyia la que vaig tenir durant la nit (de Tots Sants) a la Balma dels Plecs: dos grups s'havien de trobar a la balma de les Pruneres, uns duien els panellets i els altres el ron cremat, adivineu quins es van equivocar!!!

15 anys de... l'Anglada Guillamón del Faraó.

Després de perdre la por en la primera solitària a Montserrat, desitjava fer quelcom més interesant i vaig decidir perdrem (i mai millor dit) pels camins i canals del massís. La idea inicial era escalar l'Anglada Guillamón del Faraó entrant per la Temple del Sol del Faraonet i seguir cap el torrent del migdia per dormir a la bauma dels Plecs del Llibre i pujar al Montgròs l'endemà.

La integral va resultar molt agradable amb dos llargs més picantons que la resta: el L1 de la Temple per lo mantingut que és i l'artificial de l'Anglada per que només duia tascons i no sempre quedàven bé (algun friend no m'hagués anat gens malament). El problema va venir després.

Per resumir l'aventura us diré que no sabia quin camí havia d'agafar (embolic de corriols al Coll de Mosset), vaig acabar baixant de nit pel Joc de l'Oca, dormint a Can Jorba, pujant l'endemà pel camí dels francesos fins els Plecs, no vaig saber trobar el trencant (amb les lletres ben grosses) del Montgròs i reventat com estava, vaig tornar a baixar per anarmen cap a casa emprenyat com una teia per la caminada inútil i dient-m'he que mai més em tornaria a passar una cosa així.

Apa! Fins aviat i ...primera i única vegada que m'he perdut a Montserrat.

La Zoe del Mecanoscrit al Faraó i el Tràfic de Silenci a l'Ag. Zanini.

Fantàstica jornada d'escalada en un indret on feia almenys set anys que no hi anava. El Faraó i les seves agulles properes és dels pocs llocs de Montserrat on encara tens assegurada la tranquilitat, sense escaladors, sense excursionistes i sense els crits d'altres indrets.

Hem fet cordada de tres a la Zoe del Mecanoscrit a la cara est del Faraó i a la Tràfic de Silenci a l'Agulla Zanini, tot i que algú a abandonat el vaixell a mitja via, jeje!!

De la primera destacar l'escalada d'equilibri físic que recorda més a la d'Agulles i, de la segona destacar l'escalada d'equilibri mental que recorda més a les Arestes Brucs de la mateixa regió.

En tots dos casos roca molt bona amb alguna que altra crosteta a la Zoe i algun que altre còdol dubtós al final de la Tràfic. Totes dues equipades, la Zoe restaurada i ben assegurada, i la Tràfic amb espits (petits petits) i molt més a pèl.

Apa! Fins aviat i foc a l'obaga.

La Rosaura als Plecs del Llibre

Hi ha lectures que et fan volar la imaginació, algunes et motiven i  unes poques et fan entrar una por a quelcom irracional. Fan entrar les vies, de que parlen, en una aureola màgica d'inaccesibilitat. Fa temps vaig abandonar aquestes lectures per evitar paranoies absurdes que s'apoderen del subconscient però algunes vies i parets van caure en l'abisme. Una d'aquestes parets és el Plec Superior del Llibre.

Una piada dient que havíen restaurat mínimament la Rosaura m'he la va fer recuperar de l'oblit i abans que entri la prohibició ens hi hem acostat. El objectius del company i els meus eren totalment oposats: ell fer-la en lliure i jo només sortir per dalt, així que A0 a dojo amb una delicadesa de cirugià que els burils són molt vellets i la restauració es tant mínima que no és pot considerar ni això.

Per tant, passant en lliure o en artificial, s'ha de confiar en els burils, alguns sense xapa (com en el L2). El L1 és el més obligat i on les sortidetes en lliure són més fines, a la resta és pot passar millor en Ae o A1. Menció especial a l'inici del L4, un únic buril t'assegura un pas bastant cabró (no entenc com no hi han posat un parabolt).

Apa! Fins aviat i... malauradament ja no tinc el cor per aquestes relíquies.

La Ying Yang al Montgròs.

Serpentejant costa amunt, trepitjant la fonda traça del camí dels francesos, i escoltant els cantaires del bosc, seguint la cicatriu del torrent del migdia, hem arribat al cor de Montserrat. Alçant la mirada al cel blau i, en un últim esforç, el Montgròs s'ha deixat veure enmig de l'exuberant vegetació.

Hem van recomanar la Ying Yang així que calia anar-hi, però en òptimes condicions i no cansat de les apretades d'ahir. Avui totes les preses es feien petites, no apareixien els cantos de peus per enlloc i els seguros estaven tant lluny que ni els veia. M'he penjat de tots els burils del L2, on es talla el bacallà de la via.

Amb aquest panorama, no tinc criteri per dir-vos una o altra cosa, però millor anar-hi segurs de vosaltres mateixos (ja trobareu algun maillon) i no cal que porteu aliens o altres invents, només uns gats ben esmolats, jeje!

Apa! Fins aviat i ... gairebé hem tornat a saludar la Lluna, com ahir, que ruc que sóc!!

La Nostromo i l'Aresta Pólux al Montgròs.

Tot lo bo s'acaba. S'acaba l'anticicló i s'acaba el periode per poder escalar al cor de Montserrat. Per això avui ens hi hem anat a perdre. El Montgròs, des del primer cop que el vaig escalar m'ha fascinat, possiblement és la paret que més m'agrada de tot el masís, i dic possiblement per que n'hi ha que encara no les he escalat.

He pensat que si la Nostromo va ser oberta en solitari, també la podria repetir en solitari. Així que, llarga caminada igual a material just, fins i tot m'he oblidat l'estrep, jeje! Realment he disfrutat molt, feia dies que no sentia la fragància montserratina.

La via segueix el primer canaló de la dreta de la paret, començant pels primers llargs de l'Aresta Pólux. En teoria tenia que seguir els tres primers llargs d'aquesta aresta i després passar-me a la paret però quan he fet això, m'he trobat al cim de la Pólux així que he tingut que tornar a baixar i descobrir per on tenia que flanquejar. I quin flanqueig, bufa! Pura finura montserratina. M'ha sortit en lliure però amb un xapatge molt apurat. La resta... un canaló genial i amb alegria.

Per cert, creieu que s'hi l'hi demano a la mare me'ls cosirà?

Apa! Fins aviat i foc a l'obaga.