15 anys de... l'Spectrum a Canalda.

Del munt de vies que he repetit, poques deixen una petjada tant forta com l'Spectrum de Canalda. Tinc records de tots els llargs i practicament puc seguir el traçat tancant els ulls.


Aquesta via entra dins la categoria de vies difícils de la paret. Un via bonica, atrevida, audaç i exposada sinó som hàbils en l'autoprotecció. Feia unes setmanes (Mar-97) ja l'havíem intentat però una forta febrada del company ens va fer abandonar a l'R1. Menció a l'espectacular travessa del L1, molt fotogènica i, sobretot, l'inici del L2, difícil amb ganes, poca broma!!

Apa! Fins aviat i apreteu fins a l'últim llarg que sinó volareu com li va pasar al company.

Nota (del 25 d'Abril de 2015): Aquí teniu una foto del meu company tornant-se a trobar amb el pas on va caure farà divuit anys, un mes i un dia.

Aquest cop no va caure però hi va posar el doble de seguros, jejeje!!

Directa Idyl a la Paret de Catalunya

Per ser un bon escalador s'ha de tenir força física i força mental, un equilibri díficil d'aconseguir. L'any passat va començar a rondar-me pel cap la possibilitat de fer una solitària a Montrebei, però la por va poder a mi. Aquest any quan ha tornat arribar la temporada ha tornat aparèixer l'idea i, com si d'un tèrmit es tractés m'ha tornat a menjar el tarro de mala manera. Els últims dies tots els vents han estat favorables, totes les senyals indicaven que era avui o mai (us he parlat de les senyals? algun dia ho faré), així que amb una dosi extra de motivació (i barretes energètiques) no podia falla (ja va falla en Messi per mi).

La Directa Idyl semblava (i és) una bona via. El que més em preocupava era la longitud, tindria temps de fer 400m que en solitari representen 800m? Tindria temps de sortir en el dia? Atac lleuger o atac amb previsió de vivac? Uf! quin dilema! A més a més, la informació de la xarxa no abunda i les ressenyes no són fiables del dot. També podia haver escollit una altra via, si és cert, però no... era aquesta, tenia que ser aquesta.

A peu de via veig el diedre amb arbres per on comença, no molt encoratjador però maco. Per aquí o per la feixa de III que mai has sabut trobar?... Són dos quarts de nou i després d'un atac de geni començo escalant el diedre (si vols fer la Directa Idyl has de fer aquest diedre, em dic per animar-me). Vaig en atac lleuger (el vivac seria precari, abans intentaria sortir amb frontal). Tascons, Friends, Aliens, 7 claus i un munt de bagues i cordinos per si he d'abandonar. Corda de 80m a apura-la al màxim i pocs seguros que sinó s'acaben i haurem de muntar reunions dolentes.

La via em costa però vaig fent a un ritme acceptable. No apuro gaire i em vaig pillant a discresió quan veig que m'ha de costar molt. Dubto en el L7, és vertical, difícil, els claus no el veig fins que hi sóc i els diedres del costat em despisten una mica. Després d'un tram d'artificial (en que no he de col.locar res) arribo en vista de la gran xemeneia final. Uf! Que bé! Sortiré en el dia, justet però en el dia. Finalment, seràn cinc llarguíssims llargs de 80m i 11h i mitja. Estic tant content d'haver vençut el meus fantasmes que no puc reprimir el crit d'alegria.

Si sou molt col.locadors de trastos val més que porteu material repetit. Jo he clavat poc, passar sense fer-ho... no sé... no ho veig massa clar, però llavors si que s'ha de dur material repetit inclosos els aliens. La roca en general és bona però amb diversos trams delicats. Herba en el L1 (que no es veu des de terra) i molta herba sortint de la paret amb caiguda de pedres (sort que el company estar amagat a la reunió). Pel la resta, típica via de Montrebei.

Apa! Fins aviat i diuen que tot en lliure és 6b als L3 i L4 i 6c al L8.

Daniel Vergés i la variant Daniel a la Paret de Riu Lacó.

A la plana, la primavera exclata amb tot el seu esplendor, però a les muntanyes de la comarca, les temperatures fredes amb la cota de neu relativament baixa i la nuvolositat abundant provoca que els arbres caducifolis facin el ronço a l'hora de treure la fulla.

Avui em tornat escalar amb les mans fredes a la Paret de Riu Lacó fent la vieta Daniel Vergés i la seva variant de sortida. El ventet continua essent malvat a les part exposades però el sol quan vol sortir de darrera el núvols ja escalfa amb ganes.

El peu de via costa una mica de trobar degut a l'abundant vegetació que no ens deixa veure uns parabolts que de no ser així es veurien perfectament. Tant el L1 com la variant són molt assequibles però el L2 ja és una mica més dret amb una sabina fent equilibrisme per no acabar de caure, s'ha de prestar atenció a la roca que en aquest tram que és justeta, no així a la resta que és molt bona. A la variant hi falten dues xapes (una d'espit i l'altra de parabolt de 12), intentaré col.locarles quan pugui així quedarà equipada (tot i que a la ressenya he posat que n'està, de moment escanyeu amb tascons).

Apa! Fins aviat i ja informaré quan estigui fet i si ho feu vosaltres feu-m'ho saber,ok?

La Bernatac al Peladet Oriental.

Setmana de portar la melena al vent i la candela penjant, i es que avui tampoc a parat ni un sol moment, ara entenc els de l'Empordà quan diuen que estan tocats per la tramuntana, jeje!!. Avui la companya manava, que feia molts dies que no podia escalar i era del que es tractava, així que hem anar a Rúbies a disfrutar de les vietes agradables que hi han per allà.

I aquest cop li ha tocat el torn a la bonica i ben trobada Bernatac. Tot i que, quan em planto a peu de paret tot ho veig igual, aquesta via és de les més maques que he fet per aquí, suposo que la bona qualitat de la roca hi ajuda bastant.

La via està gairebé equipada, de fet només hem posat un alien groc al tram de la llastra del 6a+. Existeix un pont de roca que s'hauria de descobrir/netejar i equipar, així ja no caldria portar res, només cintes (si mai hi torno ho faré) però ara per ara val més dur els aliens.

Apa! Fins aviat i si alguna ànima caritativa ho fa que ho comenti.

La Terestel a la Cara de Mico i la Via de la Cabra a la Panxa del Bisbe.

Avui ens ha tocat el vent de valent, i les dues vegades sense esperar-nos-ho. El que si que m'esperava era la massificació del Monestir de Montserrat. Què hi farem... si no vols pols no vagis a l'era.

Tot i així, les parets d'aquesta zona ofereixen bones vies que val la pena fer, com les dues que hem fet avui. Primer la Terestel a la Cara del Mico (a tocar dels Gorros). Petita gran via sobretot pensant que va ser oberta sense els parabolts que reforcen diversos trams de l'escalada, quin nivell!! Ara no té cap problema, només hi ha alguna alegria en el L1, la resta està prou bé.

Després hem baixat fins la Panxa del Bisbe a fer la Via de la Cabra, bàsicament per escapar-nos del vent però tampoc ens ha servit de res. Aquesta via està equipada i restaurada. La ressenya deia que podíem baixar rapelant però a les reunions no tenen anelles per fer-ho, així que hem acabat pujant fins el cim i fent els descens normal cap a la canal del vessant nord (rapel de 30m).

Resumint, vies equipades, roca excel.lent i escalada fineta. Només s'ha de vigilar en no confondrés de via.

Apa! Fins aviat i almenys hem pogut amortitzar el peatge del pàrking.

La Trencasostres a la Serra de Sant Joan.

Feia molt dies i mesos, fins i tot anys, que no disfrutava de la tranquilitat d'aquest sector de paret de la Serra de Sant Joan. Pensava que trobaria el camí d'aproximació bastant trillat, però no. Una mica més marcat sí, però res important, bon senyal.

Des de que van obrir la Trencasostres la vaig afegir a la llista, però mai trobava el dia per anar-hi (l'excusa fàcil quan una via et fa repecte). Quan feiem el descens em notava cansat, senyal inequívoc que la via m'ha costat, sobretot el L4 (uf! uf!).

Volíem fer-la sense clavar i, o hem aconseguit fins a l'artificial, on no fer-ho suposa jugar-te una bona castanya. En lliure surt (al voltant de 6b+) però val més assegurar-ho amb una V gorda. La resta és de buscar-se la vida i amb trams atlètics. Com ja he dit, compte amb el L4 i amb la respectiva reunió (arbre sec).

Apa! Fins aviat i amb dos claus en l'R6 i l'artificial ja no faria falta portar-ne.

Montanejos. L'història continua.

Lloc mític, històric, un dels bressols de l'escalada esportiva. Tants anys escalant i encara no hi havia estat mai. Imperdonable, ja ho sé, però jo sóc un clàssic i això de l'esportiva em va gran, així que calia fer vies llargues.

El primer dia i després de dinar, ens hem acostat a l'Estret de Mijares a fer l'ultraclàssica Pericondrio Tragal. Molt bonica, vertical i espectacular. L1 molt molt gastat i la resta molt menys. Anar amb molt de compte amb el munt de vies que l'envolten i la creuen.

L'endemà i veient que això dels cantos gastats no és lo nostre hem fet una via bastant nova a la Pared de Arriba (començant des del contrafort inferior). El Rio que nos lleva és una bonica via, bastant llarga i amb poc compromís. Menció especial a l'últim llarg, xulíssim però excesivament equipat. Serà clàssica.

I avui, abans de tornar cap a casa, hem passat el matí a la Paret del Tubo fent la via Parados al Sol (que crec que trepitja sense contemplacions una via antiga que segons la guia es diu Fisura Sudoeste i aquí o deixo). Una altra via dels darrers anys per no patir gens i combinable amb les vies esportives veïnes. També serà clàssica.

Totes aquestes vies estan ben equipades, sobretot les dues darreres, antic queda aquell famós refrany de "Montanejos, donde las chapas están lejos".

Apa! Fins aviat i compte que l'essència no es perd mai.

15 anys de... la Trilogy a la Torre de Lleida.

La primavera de 1997 estava essent fantàstica. Estava coneixent llocs increïbles i repetint grans clàssiques. Per fer vies llargues no calia fer grans quilometrades, al costat de casa tenia unes parets per disfrutar de valent. Havent escalat l'Esperó de les Orenetes, ara tocava la Trilogy a la Torre de Lleida.

Els records que tinc de la via són variats i confusos. Recordo ens va costar de trobar l'inici i que la part inferior era molt indefinida. Recordo que la part central tenia un parell de llargs difícils i amb alguna travesia punyatera i que els llargs després de la feixa eren verticals i bonics, amb un bon ambient allà dalt. La roca, amb una via tant llarga, és variada però bona en general.

Apa! Fins aviat i baixeu per la ferrata que abans no hi era i tenies que donar la santíssima volta..