dijous, 24 de maig de 2018

15 anys de... l'Anglada Cerdà a la Boleta Foradada.

Com ja he dit en alguna altra ocasió, hi ha vies que suposen un abans i un després. L'Anglada Cerdà de la Boleta Foradada de Montserrat va ser una d'aquestes vies, avui feta fa 15 anys.


Dic això perque fins llavors havia vist els burils com uns àngels salvadors, però a partir d'aquesta via i en concret del seu L6 els hi vaig agafar una mica de mania, i ara, ja no disfruto tant quan m'he de penjar d'aquestes relíquies i això que no n'he petat mai cap,  jeje!.


De la via només puc dir que és una clàssica imprescindible d'una elegància i bellesa dificilment igualable.

Apa! Fins aviat i actualment està semirestaurada (...quan la vam repetir, no).

divendres, 18 de maig de 2018

Cop de Falç a la Paret de Riu Lacó.

Caram caram amb la primavera... pluja, pluja i més pluja. A mi ja m'agrada que plogui però si en guardem una mica per l'estiu o la tardor tampoc passaria res. Sigui com sigui, entre les obligacions familiars matinals i els ruixats de tarda queda una estona a migdia que he aprofitat per fer la Cop de Falç a la Paret de Riu Lacó.


Vieta semiequipada per un bonic sistema de fissures prou verticals amb un parell de passos de tibar i la resta per disfrutar. Feta d'una tacada i amb reunió cimera al mateix camí de descens: ràpid i còmode.


Cal dur friends fins C3 (Aliens opcionals) i algunes bagues sabineres. Roca molt bona en general però amb algun bloc dubtós (bona feina de neteja). Ben assegurada per apretar a gust amb una graduació original força benèvola.


Apa! Fins aviat i us poso l'enllaç d'una via veïna que m'havia quedat endarrerida la ressenya.

dissabte, 12 de maig de 2018

La Normal al Frare de Baix i l'Orgull Mapuche al Serrat del Muntaner.

Entre les zones regulades, les poques hores de que disposava i que mitja muntanya de Montserrat estava emboirada, l'elecció del Serrat del Muntaner s'ha imposat: he fet l'Orgull Mapuche que ja vaig intentar fa uns anys i la pluja ens va fer fora (Nov-13) i després com que encara disposava d'una estoneta he fer la Normal al Frare de Baix.


La primera és una vieta comercial sense pretensions amb només un parell d'apretadetes per fer despertar els braços. I la segona és una curta i fàcil via d'un sol llarg amb l'elegància de les clàssiques ascensions montserratines.


Per una només cal cintes i per l'altra pot anar bé algun Alien. Roca molt bona en tots dos casos i llurs descensos en rapel.


Apa! Fins aviat i per cert, a l'Orgull M. els claus de forat petit que hi havia s'han substituit per parabolts... així que ja no cal dur cordinos.

dijous, 26 d’abril de 2018

L'Esperó Dellà a la Serra de Carrànima.

Bon temps i caloreta aquests dies i, a les cares sud com les existents a Abella de la Conca encara més. Hem fet l'Esperó Dellà a la Serra de Carrànima, una via que m'ha deixat un regust amarg i no per la via sinó pel descens (que ja comentaré).


Doncs si, esperó ben definit a la part central amb uns passatges prou interessants. El pas d'entrada l'he tret en lliure essent de 6c com a molt (i per que t'agafa totalment en fred). L'últim llarg l'hem dividit en dos tal i com recomana la ressenya original.

De material hem usat ben poca cosa ja que està bastant bastant equipada, amb friends fins C2, Aliens i diversos cordinos (alguns per abandonar) crec que ja fareu. Els friends grans podeu dur-los però són opcionals. La roca bona en general amb alguns blocs a vigilar.


Parlem del descens? La ressenya original diu fer un rapel molt en diagonal (cert però sense problemes) i llavors un rapel de 60m fins la feixa. Bé. Quan surt a la punta de la proa i veus tota la llargada del rapel ja dubtes de si amb seixanta arribes a baix i efectivament a mida que ho fas t'adones que la cosa anirà molt i molt justa, tant justa que a nosaltres (amb les nostres cordes de seixanta) ens n'han faltat uns sis o set per acabar-lo amb seguretat. Els primers dos amb desgrimpada delicada (IVº) per la canal herbosa i els altres cinc ja més suaus.
Jo diria que les nostres cordes no tenien tant "xiclet" com la dels oberturistes, o que les nostres eren més curtes o les seves més llargues (que aquí les marques comercials també et venen gat per llebre) però la recomanació és clara: aprofitar la nombrosa vegetació existent per dividir el rapel en dos o baixar per la pròpia via previ equipament de la reunió opcional (es podria treure un clau del L1 i deixar-lo a la citada).

Apa! Fins aviat i ...ara cadascú que faci el que vulgui, jeje!!

15 anys de... la Tranxilium 50 a Canalda.

Sempre que caminava pel peu de la paret de Canalda, m'aturava uns instants a l'inici de la Tranxilium 50 per mentalitzar-me que tard o d'hora hauria d'afrontar el repte d'escalar-la, i aquest dia va arribar avui farà 15 anys.


El més complicat d'aquesta via és fer el L1 sobre roca dolenta i difícil d'assegurar. Un cop fet, la resta és per disfrutar d'una via tipicament canaldera amb cap o gairebé cap assegurança, trams de navegació i incertesa de si vas pel lloc on toca... dit d'una altra manera: coctel perfecte per romàntics (guerrers).


Apa! Fins aviat i nosaltres no teníem la ressenya que us he fet... però en canvi jugàvem a casa.

dimarts, 24 d’abril de 2018

Llamp de Llamps a la Paret de la Batalla.

Aprofitem les llargues tardes d'aquesta època de l'any per fer una ràpida via a Vilamala i que per la seva orientació est ens hi tocarà l'ombra. Aquest cop la Llamp de Llamps que vaig obrir en solitari el 2004 i que ja havia repetit en una ocasió dos anys després (Ag-06).


Fàcil i ràpida on cal afinar la vista per trobar lo poc que hi ha (o lo poc que queda). De fet, la idea era obrir una línia de rapels per accedir més comodament al peu de la paret, però al final va acabar essent una via amb entitat pròpia.


En el seu dia vaig deixar-la equipada (d'aquella manera) però donat a que algunes assegurances han desaparegut, millor dur alguns friends fins C1 i Aliens. La roca bona però amb algun còdol juganer i alguna crosta voladora.

Apa! Fins aviat i de moment NO faré ressenya ...que potser li faig algun retoc, jeje!!

divendres, 20 d’abril de 2018

Serenity a La Corriu.

Ja feia dies que volia tornar a La Corriu però després d'un hivern com aquest s'ha fet esperar. Teniem deures pendents que calia fer i, per rematar el dia hem fet la última via oberta al lloc.


La Serenity és una via bipolar en tots els aspectes (o gairebé tots). El L1 vertical, bonic i molt ben assegurat dóna pas a un L2 tombat, lleig i poc assegurat i, el L3 gairebé integrament per l'Esperó Marià.


Tot i que està gairebé equipada pot anar bé dur algun Alien. La roca molt bona excepte la primera meitat del L2 i descens en rapel per la propera Santuari Wichita o la NO Fracking.


Apa! Fins aviat i llàstima de no poder agafar algun parabolt del L1 i posar-lo al L2...llavors quedaria perfecte, jeje!!