Dent d'Orlú. Clima atlàntic.

Amb la refrescada d'aquests darrers dies em aparcat les escalades a les cotes altes del Pirineu i em aprofitat aquells llocs més càlids i, la Dent d'Orlú és un bon indret. El que no pensava és que la refrescada fos tant gran i que passessim tant fred. Teniem una alineació d'astres perfecta per fer-hi una activitat d'envengadura però el clima atlàntic a estat un factor massa determinant per tirar-la endevant.

El dia d'arribada vam fer I Cal Ana a la cara sudest (sota un vent terrible). Via molt molt xula amb llargs guapíssims. Molt ben xapada, reunions perfectes i roca genial (espineta treta d'un dia que ens va agafar la pluja). Descens en rapel on cal fer-los tots.

I l'endemà (entre boires molt amenacedores que han anat marxant) em repetit la Zinkéria a la cara est. Via amb fama merescuda i on s'ha d'escalar tranquil i concentrat. Tot un viot molt guapo també. Restaurada amb totes les reunions rapelables, assegurances molt justes i en algun tram molt difícil de reforçar. Roca perfecta però amb alguna xorrera que pot fer la guitza, precaució!!

Per la primera només cal dur una dotzena de cintes i les reunions i, per la segona cal dur friends fins C2, Aliens i una til.la (pel de primer, doble). Recomanable fer un centenar de metres encordat per l'Aresta Est per evitar algun ensurt en sortir de la Zinkéria.

Apa! Fins aviat i el botí ha estat prou bo, no?

Directa a la Sur del Maupas.

Feia molt temps que tenia ganes d'anar al Maupas i feia molt temps que una paret no em provocava un sentiment d'intimidació i atracció tant gran. Després de remuntar tota la vall de Remuñe, la visió matinal des de l'ibonet dels Arenals és com la d'un monstre que se't vol tirar al damunt.

Com que la placa més famosa de tot el Pirineu quedava lluny de les meves intencions (atac ràpid i lleuger), m'he decidit per la via Directa que em duria al cim sense miraments. Des de peu de paret he estat una bona estona desxifrant els relleus i trobar el clau que assegurava el pas més difícil de la via a estat una immensa alegria.

Així, a la via (o almenys per on he pujat jo que s'escau bastant amb la ressenya que duia) només hi he sabut veure cinc claus, tots menys un a les reunions. Jo recomanaria dur: tascons (discret però petits), friends fins C3, Aliens, bagues molt llargues i 4 clauets variats ja que algunes reunions les he vist amb poques fisures per flotants. A la ressenya us heu d'agafar la longitud dels llargs de forma orientativa. Precaució a les grades herboses inferiors.

En quan a altres dades, dir-vos: jo he estat deu hores de cotxe a cotxe (i la via és el que m'ha acupat menys temps). Dos hores fins l'ibonet dels Arenals (llargs i amb relatiu poc desnivell, aigua en qualsevol moment), de l'ibonet a peu de paret dues horetes més amb les parades per examinar la paret (curt però molt desnivell, sense pèrdua a través de la vira sota la paret de pissarra). Descens per la cresta oest, 1 horeta fins el coll de Cabrioules (molt aèria, llarga i cansada, molta precaució), la resta de descens, caminant pel portal de Remuñe (llarg però segur, algun tram sense aigua).

Apa! Fins aviat i... ah! molt important visualitzar el gendarme al final de les vires ascendents, us obrirà les portes a la resta de la via.

15 anys de...la Màgicus a Canalda.

Les Coves del Moro a Canalda són uns enormes forats penjats a una vintena de metres del terra del tot curiosos. La Màgicus, feta fa 15 anys, aprofita l'evident esperó a la dreta de dites coves. Els records són pocs i confusos, així que agafeu-los amb pinces.

Recordo que el llarg més interessant era el primer i que en general la part inferior era prou vertical. També recordo que quan vam obrir la Cop de Gas ens va caure una 'V' que no vam saber trobar de cap manera i la vam donar per perduda. Curiosament, en fer l'últim llarg una 'V' d'iguals característiques assegura el pas (algúns van tenir més fortuna, jeje! ves a saber). A part d'això res més, snif snif!!

Apa! Fins aviat i poques repeticions garantides... potser contades amb els dits d'una mà.

CNT i Flor d'Agost a la Punta Camarasa.

Certament, dec estar fent un bany de realitat aquesta setmana i, em dono compte que quan surto del meu oasi, només faig que trobar-me tanques, cartells i gent... molta gent... a rebentar de gent. Avui a Camarasa aquesta era la sensació, sort que fora dels circuits de l'esportiva la cosa canvia una mica.

Així, per apartar-me d'aquest bullissi, he anat a fer dues boniques vies obertes abans de la clausura (ves que no torni vist el panorama). Primer la CNT i després la Flor d'Agost: boniques, disfrutones i ideals per apendre a autoassegurar-se. Poden fer-se en un matí d'estiu perfectament sempre i quan no sortiu a misses dites. Inici en placa d'adherència no obligada a la CNT i per feixa de no caure a la Flor. Llurs últims llargs francament bons.

Cal dur friends fins C2, Aliens i alguna baga per si de cas. Roca molt bona en general i descens en rapel per la CNT tot i que la primera instalació correspont a la Flor. Accés des del sector Kruestolón seguint el corriolet i remuntant tota la canal (trams de cordes i algun graó metàl.lic), al final descantar-se a la dreta per damunt d'uns grans blocs i just passar el coll (i canvi d'orientació de la paret) trobareu les vies. 20min de pagès des de l'asfalt.

Apa! Fins aviat i seguirem aprofitant mentre ens ho deixin aprofitar.

Cavallers. El control de les masses.

Cavallers ja fa temps que s'ha convertit en un destí popular per l'estiu però potser fins ara m'havia autoenganyat del que això suposava: prohibicions, policia (i multes) i gent per tot arreu. Ens hem escapat de les multes però no de la resta i, hem escalat la Clásica y Confortable a la Paret del Enanito Duro i la John Lee Hooker a Comalestorres: una bona curtida per les cuixes poc acostumades últimament a tanta activitat.

De la primera comentar que el nom pot portar a engany: algun llarg de confortable no ho és i cal una bona apretada i, de la resta doncs amb trams bonics però amb dos jardins que li trenquen la bellesa general.

La segona ja és una via més potent però més equipada. Destacaria la fisura cega del L4 molt tècnica i de continuitat (potser no arriba a 7a), la resta de passos difícils són curts i de fe (molta fe).

Dur friends fins C2 (C3 opcional per la primera), Aliens i algunes bagues llargues (també per la primera). Roca molt bona amb els jardins inevitables comentats. Enllaç de 30min entre una via i l'altra. A nosaltres ens va tocar el sol fins que no vam ser a la John Lee Hooker, preveure aigua abundant.

Apa! Fins aviat i avui, la poca pell que quedava, l'hem acabat de deixar en un dels nombrosos sectors d'esportiva... redéu quin mal!!!

Directaesperó a Busa.

Moltes ganes per fugir de la metròpoli hi havia aquest cap de setmana (totalment comprensible) però pels de terra endins una mica de pànic sí que ens fa. Sort que les parets de la comarca són un oasi de solitud. Avui, Busa per la Directaesperó (o més aviat 'Discretesperó').

Realment l'estètica de la via i l'ambient són molt bons, però la roca... uf uf amb la roca... et fa escalar amb aquella sensació que en qualsevol moment pots sortir disparat. Sort que l'abundant equipament alleuja i anima per escalar en lliure però també tempta per fer A0's.

Només he posat un parell de flotants en tota la via, però si porteu els Aliens i friends fins C1 ja fareu. Destacar les reunions amb els parabolts molt separats (massa a l'R2) i bastant penjades. La roca delicada en general amb algun tram bo al L1 i L4. Artificial equipat amb parabolts i claus (el dia que en falti algun la cosa serà substancialment diferent).

Apa! Fins aviat i ...quina llàstima això de la roca, mecatxís!!!

15 anys de... la Rabadá Navarro del Gallinero.

La Rabadá Navarro de l'Esperó del Gallinero va ser la meva segona visita a Ordesa, i mirat amb 15 anys de perpectiva vam estar de molta sort en diferents aspectes. El primer d'ells és que no ens fessin fora, durant la nit, mentre feiem bivac al pàrking de la 'Pradera' (ni se us passi pel cap ara!!!). El segon va ser no trobar ningú a la via: al ser una clàssica pot ser un fet bastant habitual trobar-hi cordades més matineres. I el tercer va ser no tenir cap contratemps durant la jornada: no és una via difícil però tampoc la recordo fàcil.

I sí, certament, el que més recordo és això, sense cap contratemps: no ens vam perdre, els llargs anaven sortint, potser els tres que més van costar van ser el d'abans del sostre, el del sostre i el primer després del jardí, però la resta super bé i anar fent. Anava una mica espantat per les històries que havia escoltat de la travessia però al final va ser més una mitificació feta amb els anys que no pas el que va ser en realitat. Us penjo la ressenya que vaig fer en el seu dia... potser amb massa lletra, jejeje!!

Apa! Fins aviat i us animo a aconseguir aquest objectiu... sort.