dijous, 17 de setembre de 2020

Boulevard Central a Busa.

S'acaben les vacances, la canalla torna a l'escola i... si no fos per la maleïda Covid semblaria que tot torna la rutina. Però no, ni rutina ni normalitat. Suposo que tots estem una mica a l'expectativa. Jo, per seguir amb la meva austeritat social, he anat a fer una solitària a Busa.


La via escollida, ara que fa dies que no plou (assegureu-vos que estigui seca) i encara fa caloreta (ombra fins a migdia), la Boulevard Central: més difícil del que m'esperava i amb molta més vegetació de la que hauria volgut, uf uf!!! En el seu dia van fer-li una bona neteja, però a dia d'avui els esbarzers (d'aquells rabiosos) estan 'on fire' (més que recomanable dur uns bons guants per apartar-los).


La via puja per una gran xemeneia on hi havia una línia de rapels (crec recordar baixar-hi quan vam acabar la Taker). Així és recomanable fer reunió en dites instal.lacions. Així, amb friends fins C4 (C5 opcional), Aliens i diverses bagues ja fareu. Roca bona en general i molt compacta i llisa en l'últim llarg. Trams d'herba en el L1 i d'esbarzers sobretot al L3. En la ressenya que us he fet hi ha diverses modificacions respecte a l'original. 


Apa! Fins aviat i insisteixo amb lo dels guants, jeje!!!

dijous, 10 de setembre de 2020

15 anys de... Amb el Temps Just a l¡Agulla del Montnou.

Amb aquesta via tancava, fa 15anys, un cercle de vies noves obertes a la part més occidental de la Paret del Montnou. En el seu dia vaig badar i no us vaig presentar les altres dues. Així que aquí us deixo els enllaços: primer la fàcil Cresta del Montnou i després la germana d'aquesta, la Just a Temps.


Amb el Temps Just és una via que aprofita la fisura més arrogant de l'Agulla del Montnou. Tres llargs curts però prou difícils: el segon d'ells integrament en artificial i llur reunió del tot penjada. Ombra durant el matí.


Apa! Fins aviat i ideal per practicar amb el material i passar una mica de por, jeje!!

divendres, 21 d’agost de 2020

Nova via. Pilar Oriental al Pic d'Esquella.

En una excursió a començaments d'estiu per la zona d'Envalira (Andorra) la meva mirada és perdia una i altra vegada en el Pic d'Esquella. Fruit d'aquesta atenta mirada i en l'evolució de la llum al llarg del dia vaig endevinar un evident pilar a la part dreta de la paret que cridava ser escalat. Així que entre ahir però sobretot avui li em donat forma.


El Pilar Oriental busca les debilitats de la paret començant a l'esquerra d'una placa hiperllisa equipada amb espits que no he volgut ni provar (tranquilament podria ser 6c).

El que he obert jo, combina llargs bonics (i alguns prou difícils) amb altres de repises o rampes típics de les escalades d'alta muntanya. Destacaria el llarg inicial i els dos darrers com els més exigents.


La via està poc equipada amb les reunions a reforçar o equipar (molt còmodes tots elles). Cal dur tascons, friends fins C3 i alguna baga. Roca molt bona, amb nombrosos blocs (de totes mides) i líquen en diversos trams.


Apa! Fins aviat i compte amb la cresta final... sobretot just abans de travessar l'ull de la vida (he mogut un bloc del tamany d'un cotxe, uf uf!!!)

Ah, per cert! us he fet una altra ressenya amb foto per si us interesa o per si us resulta més útil.


dijous, 20 d’agost de 2020

15 anys de... la Just a Temps a l'Agulla del Montnou.

Si la part oriental de la paret del Montnou és caracteritza per un vistosa piràmide, la part occidental ho fa amb una arrogant proa vermellosa que acaba en agulla. Escenari molt atraïent per la fàcil Cresta del Montnou.


En aquesta proa destaquen dues fissures molt evidents: la primera la Just a Temps (que no ens agafes una tempesta d'estiu el dia de l'obertura). Via curteta per practicar amb el material en els matins d'estiu.


Apa! Fins aviat i la segona, tot i la ressenya, us l'explico d'aquí uns dies.

dimecres, 12 d’agost de 2020

El Diedre Albal a Narieda Oest.

Avui ens em llevat ben d'hora per fer una vieta a Narieda Oest abans no arribes la pluja (on la prèvia ja ens ha avisat que la cosa aniria en serio i que no calia encantar-se). Així, entre núvol i núvol, em repetit la molt poc repetida i que tampoc cal que repetiu Diedre Albal. Jo, com a bon romàntic, he sucumbit a la bellesa del diedre menyspreant la vegetació existent per totes bandes.


I certament, n'hi ha i força. Només els dos trams de diedre perfectes es salven (i són francament agradables d'escalar) però la resta és un constant d'apartar branques i netejar cantos. Compte amb el fregament: la via és molt sinuosa i entre les ziga zagues i la vegetació o podeu passar malament.


De material cal dur friends fins C2, Aliens, bagues i una (o dues) xapes per parabolt a l'R1: hi ha un parabolt complert i dos sense xapa però amb les femelles (?). Roca molt bona però amb la vegetació ja comentada i reunions algunes equipades i algunes a reforçar. Possible descens rapelant (preveure algun cordino o baga) o caminant cap a l'esquerra per la gran feixa existent.


Apa! Fins aviat i d'aquí uns anys (i espero equivocar-me) ens en penadirem d'haver comercialitzat la zona amb ferrades, trail i històries d'aquestes, oi camins de l'Alt Urgell? no és pas la primera vegada que passa això i sinó pregunteu-li a Montrebei... (cagon tot!!!).


dimarts, 4 d’agost de 2020

Dent d'Orlú. Clima atlàntic.

Amb la refrescada d'aquests darrers dies em aparcat les escalades a les cotes altes del Pirineu i em aprofitat aquells llocs més càlids i, la Dent d'Orlú és un bon indret. El que no pensava és que la refrescada fos tant gran i que passessim tant fred. Teniem una alineació d'astres perfecta per fer-hi una activitat d'envengadura però el clima atlàntic a estat un factor massa determinant per tirar-la endevant.


El dia d'arribada vam fer I Cal Ana a la cara sudest (sota un vent terrible). Via molt molt xula amb llargs guapíssims. Molt ben xapada, reunions perfectes i roca genial (espineta treta d'un dia que ens va agafar la pluja). Descens en rapel on cal fer-los tots.

I l'endemà (entre boires molt amenacedores que han anat marxant) em repetit la Zinkéria a la cara est. Via amb fama merescuda i on s'ha d'escalar tranquil i concentrat. Tot un viot molt guapo també. Restaurada amb totes les reunions rapelables, assegurances molt justes i en algun tram molt difícil de reforçar. Roca perfecta però amb alguna xorrera que pot fer la guitza, precaució!!


Per la primera només cal dur una dotzena de cintes i les reunions i, per la segona cal dur friends fins C2, Aliens i una til.la (pel de primer, doble). Recomanable fer un centenar de metres encordat per l'Aresta Est per evitar algun ensurt en sortir de la Zinkéria.


Apa! Fins aviat i el botí ha estat prou bo, no?

dilluns, 27 de juliol de 2020

Directa a la Sur del Maupas.

Feia molt temps que tenia ganes d'anar al Maupas i feia molt temps que una paret no em provocava un sentiment d'intimidació i atracció tant gran. Després de remuntar tota la vall de Remuñe, la visió matinal des de l'ibonet dels Arenals és com la d'una onada gegant a punt de trencar.


Com que la placa més famosa de tot el Pirineu quedava lluny de les meves intencions (atac ràpid i lleuger), m'he decidit per la via Directa que em duria al cim sense miraments. Des de peu de paret he estat una bona estona desxifrant els relleus i trobar el clau que assegurava el pas més difícil de la via a estat una immensa alegria.


Així, a la via (o almenys per on he pujat jo que s'escau bastant amb la ressenya que duia) només hi he sabut veure cinc claus, tots menys un a les reunions. Jo recomanaria dur: tascons (discret però petits), friends fins C3, Aliens, bagues molt llargues i 4 clauets variats ja que algunes reunions les he vist amb poques fisures per flotants. A la ressenya us heu d'agafar la longitud dels llargs de forma orientativa. Precaució a les grades herboses inferiors.


En quan a altres dades, dir-vos: jo he estat deu hores de cotxe a cotxe (i la via és el que m'ha acupat menys temps). Dos hores fins l'ibonet dels Arenals (llargs i amb relatiu poc desnivell, aigua en qualsevol moment), de l'ibonet a peu de paret dues horetes més amb les parades per examinar la paret (curt però molt desnivell, sense pèrdua a través de la vira sota la paret de pissarra). Descens per la cresta oest, 1 horeta fins el coll de Cabrioules (molt aèria, llarga i cansada, molta precaució), la resta de descens, caminant pel portal de Remuñe (llarg però segur, algun tram sense aigua).

Apa! Fins aviat i... ah! molt important visualitzar el gendarme al final de les vires ascendents, us obrirà les portes a la resta de la via.