15 anys de... la Farinelli a Canalda.

Canalda és una font inesgotable d'emocions fortes i la Farinelli n'és una de les vies responsables. Només pronunciar el seu nom ja se m'ericen els pèls i sense cap mena de dubte és una obra mestra que mereix estar en el podi de les millors vies canalderes. Chapeau pels oberturistes i chapeau pels qui la vulguin repetir. Segur, seguríssim, que us deixarà cicatriu.

Tot i els 15 anys des d'aleshores, els records són intensos, sobretot del L3, uf! uf! uf!. Un llarg memorable on després de 50 metres de donar-ho tot, vaig quedar-me sense un bri de força per superar l'última panxa abans del repòs de la reunió. Una última panxa on l'esgotament i el fregament de la corda per una sinuositat extrema, va fer-me penjar d'un ganxo precari entregant al meu destí a la providència. Aquells metres finals,  van ser com els cants de les sirenes on la llunyania del darrer port segur i la proximitat dels esculls em van fer temer el pitjor.

La Farinelli va ser el punt i final a una de les millors primaveres que he tingut mai, amb grans vies, grans clàssiques i molta adrenalina fluint per les venes.

Apa! Fins aviat i ... rauxa i seny, dos antagònics imprescindibles per triomfar.

Arestes Brucs a La Carnavalada, Ag. dels Set i La Panxeta.

Ja ni recordo l'últim cop que vaig estar per la regió d'Agulles a Montserrat i l'alegria a estat doble al trobar-me un bell amic. Ens hem posat al dia i la temptació era d'encordar-me amb ells però la prudència m'ha fet senyir al pla inicial: solitàries a les boniques Arestes Brucs, avui la de La Carnavalada, la de l'Agulla dels Set i finalment la de La Panxeta.

Vies que traspuen essència montserratina. Totes tres requereixen una escalada atenta per trobar el poc que hi ha o per assegurar-se amb lo poc que hom pot posar: de vegades algun Alien, d'altres un tasconet o un pont de roca (algun de ben finet i algun altre ben gruixut i amagat). En resum, vietes autèntiques, fàcils i exposades que segons el nivell d'habilitat serà més o menys. 

Equipament mínim i minimament restaurades o reforçades amb material més actual per no jugar-se la pell més del necessari. Roca molt bona i descensos en curts rapels. De material porteu flotants al gust i unes poques cintes.

Apa! Fins aviat i foc a l'obaga.

15 anys de... la Marillion a la Paret de Riu Lacó.

Les plaques de la paret de Riu Lacó són tant sorprenents com les seves fisures i, la Marillion enllaça d'una forma magistral aquests dos tipus d'escalada. Si el L1 és bo, el L2 ja és espectacular. Dues vegades m'he baixat d'aquesta via (Set-99 i Des-05) i avui farà 15 anys faig fer-la tota sencera per primer cop, però encara en necessitaria una altra per poder-la fer tota en lliure (Jun-06).

Assegurances justes i a lloc. Una petita joia del mestre Xuxe que mai quedarà sobada. Dur tascons petits o Aliens i uns gats ben nets i polits per unes adherències absolutament increïbles. Roca molt bona i compacta. Inici del L2 obligat però no exposat. Possible descens en rapel per combinar amb alguna altra.

Apa! Fins aviat i ... aquest dia nosaltres vam fer-ho amb la Via del Xuxe, precisament.

Només hi ha que funcionaris i jubilats i la Dersu Uzala a Coll Roig.

Després de les emocions fortes de dilluns, avui tocava escalada 'plaisier', i quin millor lloc que Coll Roig a Montgrony. Jo pensava que estaria sol com un mussol però per sorpresa meva el lloc estava a petar: fins a set cordades he contat... increïble.

Per uns moments he pensat en canviar de lloc però finalment m'he senyit al pla inicial: la Només hi ha que funcionaris i jubilats primer i, després la Dersu Uzala. Escalada agraïda, disfrutona, ben assegurada, amb roca bona i sense patir poc ni molt. Amb una desena de cintes+R. fareu de sobres.

Apa! Fins aviat i continuo quedant-me flipat amb la desmesura d'assegurances del lloc... amb el que jo treuria, n'obriria quatre més, jejeje!!

Cor de Roure a Canalda

Episodi Tercer (i últim) 

Després de la pluja abundant de la darrera setmana, Canalda brollava aigua pels descosits, però el que hem quedava per fer de la Cor de Roure miraculosament estava ben sec. Així que no podia esperar més per anar a completar la trilogia de jornades que he necessitat per repetir-la.

Via que fa honor al seu nom sense cap mena de dubte i on cal dominar molt bé moltes facetes de l'escalada: qualitat de roca, autoprotecció, exposició, tècnica, gestió de cordes, gestió de material, nervis d'acer, etc. En general és una via difícil, dura i exposada. Tot i així, en surts amb el regust d'haver fet una gran i bonica via.

Avui he fet el L4 i el L5, tots dos curts però contundents. El L4 amb un inici en artificial i després sortida en lliure vibrant, atlètica i amb molt ambient. I el L5 tot en artificial bastant tècnic i precari (prohibit caure) fins a conectar amb la Raspinell.

Dur 6 o7 pitons variats (sobretot plans) i uns 4 de curts, tascons, friends fins C3, Aliens, algunes falques, cordinos diversos, bastantes cintes expres variades i algun plom i ganxo ample per si de cas. Roca segons el llarg: L1 dolenta, L2 bona, L3 variable, L4 bona, L5 bona.

Apa! Fins aviat i per cert, us he deixat una 'V' de regal al L4...impossible treure-la, sorry!!

-------------------------------------------------------------------

Episodi Segon

Com a mínim la repetició d'aquesta via haurà de ser una trilogia. Hi he escrit via però més aviat hauria d'escriure viot, mare meva! Avui amb el L3 n'he tingut ven bé prou i eleva la Cor de Roure entre les vies més difícils de Canalda on cal saber-se moure molt bé.

Són 50m eterns amb un inici super atlètic que ja t'avisa del que vindrà. Llarg extremadament variat on cal saber fer una mica de tot i on vas veien com cada vegada et quedes més plomat de material i et queda el més complicat per fer. Uf! uf! uf!

Episodi Primer

Ja feia dies que donava voltes si posar-me a la Cor de Roure de Canalda o no i, certament, com molt bé escriu un dels oberturistes: -La desoladora aparença del primer llarg és motiu suficient per passar de llarg-. Grrrrrrrrr!!! però allà està... obert... esperant... cridant-me... a Canalda... ...tenia que anar-hi... no quedava més remei, tenia que escalar aquell mur d'aparença desoladora. I dia rera dia tenia el dimoni apretant-me i, l'angelet que deia -Neeeen, afluixa- i el dimoni -Va, cony- i -Neeeen prou, posa seny- i el dimoni -Va, seràs cagat-.... ... AAAAAAAAAAHHHHH!!!!! Ostiaputa!!!!!! Deixeu-me en pau tots dos! Pesats!

Dimoni guanya (of course). Tot i així, ens ho hem agafat amb calma i només hem fet els dos primers llargs (un altre dia la resta, espero). I sí: L1 desolador però vigilant molt es deixa fer, només treure els peus de terra ja 'susto o muerte' i sobretot sobretot vigilar molt per superar el primer desplom, jo no he dubtat en clavar. En canvi el L2 m'ha semblat super xulo, amb una sortida de reunió en factor dos atlètica però amb bon canto i de bona qualitat (res a veure amb el L1), després a mig llarg s'espatlla una mica però res de l'altre món.

Ara ja està. Part inferior feta. Amb els braços més inflats del que m'esperava (potser algun pas un xic més de V+). El L3 es veia brutal i els altres dos amb uns bons desploms d'artifo (fa mandra l'artifo, oi?). A veure com anirà.

Apa! Fins aviat i ...algun voluntari per l'episodi dos?

15 anys de... la Latin Brothers a la Paret de Catalunya.

-Largo, duro y en libre-. Aquesta curta però contundent definició de la Latin Brothers de Montrebei ens acollonia any rera any quan arribava la temporada montrebiana i, com si d'un mantra es tractés no deixava de repetir-se dins el cap: -Largo, duro y en libre-, -Largo, duro y en libre-... Només hi havia una manera de trencar el cercle: fent la via, així que avui farà 15 anys va arribar el gran dia.

Gran i llarg dia, llarguíssim dia, possiblement el dia que m'he estat més hores de cara a la paret. Les dues hores que vam necessitar per fer el L7 (la famosa placa fisurada) ens va rebentar l'horari i tot el que quedava fins el cim va fer-se inacabable (fins i tot una cordada a Incréduls ens va oferir ajuda que per sort no vam necessitar).

Recordo que vam fer la via poc abans que esclatés la polèmica restauració però no en guardo un record de via precària només el d'alguna reunió una mica justeta i ja està. Desconec l'estat actual, he llegit que hi ha algunes reunions petades, algunes d'aprofitables i d'altres de reforçables, tot i així, trobareu informació suficient per la xarxa i no estaria de més dur quelcom de material de fortuna per si de cas (femelles per parabolts, alguna xapa i tal... vosaltres mateixos). Tot plegat una pena ja sigui pels que fan sense criteri i com pels que desfan amb el mateix.

Apa! Fins aviat i tot i ser una clàssica, no l'infravaloreu... és -Largo, duro y en libre-, jejeje!!!

15 anys de... la Pirata Solitari a la Paret dels Sostres.

La Pirata Solitari és una de les vies recuperades de l'oblit més profund gràcies a la màgia dels parabolts (a l'Alt Urgell a passat en alguna altra via). Avui farà 15 anys vaig fer la meva repetició: uns anyets després del seu retroequipament i quan l'entorn ja estava del tot domesticat i modificat per la moribunda ferrata Regina (ja té tela l'assumpte).

De la via només recordo dos trams: el diedre del L3 que amb els parabolts actuals no te res a veure de quan vaig fer la Mare Tenebrosum i la panxa inicial del L7 prou rabiosa. De la resta, res de res. Tot i així, trobareu informació extensa per la xarxa i em sembla haver llegit que actualment hi ha un voltor que s'hi ha fet la casa a la part alta.

Apa! Fins aviat i recordeu que la ferrata està tancada, si us hi foteu alguna castanya i us han de venir a treure no m'extranyaria que us fessin pagar per negligència... tingueu-ho en compte.