15 anys de... la Rasta a Cavallers.

No sé exactament com vam anar a parar en aquesta via de Cavallers, avui farà 15 anys. Suposo que devia voler escapar del sol de la plana i escalar quelcom fàcil pel Pirineu.

Així que l'únic record que tinc de la Rasta al sector de l'Afrikan Wall és l'inmortalitzat en les fotografies i just: aquesta correspon a la sortida de la xemeneia desplomada del L3.

Apa! Fins aviat i el sol i la calor ens va tocar igual... o més, jejeje!!!

15 anys de... la Tornerre de Brest al Roc d'en Solà.

En Roc d'en Solà a Perles ofereix unes curtes però boniques vies de placa, tot i així, n'hi ha algunes que s'escapen de les plaques i pugen per bonics sistemes fissurats o elegants diedres. I una d'aquestes és la Tornerre de Brest.

Sencera sencera, només l'he repetit un cop, l'ha d'avui fa 15 anys, i dos cops més m'he baixat del L1 per fred i per pluja (Des-07 i Mar-11), així que el record de la part de dalt és practicament inexistent però el poquet que queda és bo.

Apa! Fins aviat i haurem de tornar-hi... ara que estem fluixos ens servirà per tornar a entrenar.

Molt de Poc a Vilamala.

Matinal ultra ràpida a Vilamala que a migdia teníem coses a fer. He tornat a intentar la Molt de Poc però ens n'em tornat a inventar un tros.

El L1 l'hem encertat però el L2 l'hem tornat a fer massa per l'esquerra tot i portar una foto/ressenya. Peró bé, aquest cop en veig capaç de fer-vos la ressenya perque vosaltres no erreu.

Apa! Fins aviat i poc material us farà falta... això sí.

15 anys de... la Civis Genís a la Dent de Cabirols.

La Civis Genís del Pedraforca és cita imprescindible en tot escalador clàssic: fàcil, curteta, facilment assegurable, ombra a l'estiu, aproximació curta (que no còmoda), descens també fàcil però amb la seva cautela, etç etç. D'aquí la seva freqüentació.

Jo vaig fer la meva primera repetició ara farà 15 anys i la segona uns anys després (Ag-09) i,certament només recordo l'enfilada pel pi sec a l'inici de via i el pensament de que quan falti la cosa canviarà notablement. De la resta... res de res, però no patiu que trobareu informació extensa per la xarxa.

Apa! Fins aviat i porteu un pla B per si de cas.

15 anys de... l'Aresta Brucs a l'Ag de l'Arbret.

15 anys de l'ascensió a una de les agulles emblemàtiques de Montserrat: l'agulla de l'Arbret i, en concret per la seva elegant Aresta Brucs, ultraclàssica de la regió i piada en incontables blocs.

Suposo que som molts els qui em portat aquí aquell company o companya que volia escalar una miqueta sense complicacions, oi?

Apa! Fins aviat i compte amb les vies veïnes.

L'Anthropos al Tozal de Mallo.

El millor lloc del Pirineu? Aquesta és la pregunta que em feia el company des del cim del Tozal de Mallo després d'haver escalat la bonica (i desitjada) Anthropos. I certament, no vaig saber que respondre. El que si sabia és que estava rebentat de tibar en una via que si no hagués estat ell no hauria fet ni de broma (gràcies crack).

De les poques vies que he repetit a Ordesa és de les més tècniques que he fet: sense perdre l'essència atlètica, té diversos trams nyaperos i peus minúsculs que li donen un toc diferent. Bonica, aèria i atrevida, et deixa un bon gust de boca i ni molt menys els llargs inferior originals li fan perdre encant (almenys per mi), tot i que gairebé tothom entra pel contrafort de la Ravier .

Els llargs centrals estan semiequipats i els llargs inicials i finals estan desequipats. De material cal com a mínim: tascons (discret), friends fins C3, Aliens complert (parxís diuen) i unes 16 cintes variades, podeu repetir el que vulgueu segons nivell de la cordada però recomanaria anar sobradets: hi ha algun llarg on s'ha d'apretar fort sobre claus una mica atrotinats. Roca en general bona però amb diversos blocs dubtosos o tramets delicats sobretot a l'inici i final.

Apa! Fins aviat i reunions còmodes o molt còmodes i atenció... algunes amb expansions!!

15 anys de... la Via de l'Ermita a la Paret del Castell.

L'allargassada carena on hi ha les ruïnes de l'antic castell de Cambrils (de muntanya, no de mar) i el seu vessant sud és un mosaic de sabines amb molts pocs trams aprofitables per l'escalada. A la part occidental ja hi havia algunes vies i avui farà 15 anys vaig decidir-me a obrir aquesta just a la vertical del citat castell.

La via de l'Ermita és una vieta curta sense pretensions d'àmbit purament local. Algun espit i la lògica marquen el recorregut amb un L1 prou compacte i contundent i un L2 més herbós i desagradable (llàstima). Porteu flotants al gust i un bon instint per trobar-la (petita grimpada inicial).

Apa! Fins aviat i reunió cimera en la barana del mirador.