15 anys de... la Rabadá Navarro al Fire.

Començar un post per parlar d'alguna d'aquestes mítiques vies és un repte majúscul i, certament, no serè jo qui descobrirà les grandeses d'una via com la Rabadá Navarro de Riglos. Per mi sempre havia estat un repte i objectiu poder-la escalar i, avui farà 15 anys, va fer-se realitat.

La via sempre ha estat envoltada d'una aureola de dificultat, navegació i exposició que malauradament l'involució de l'escalada s'ha encarregat de mitigar. Tot i així, segueix essent una obra mestra que prou ens farà escalar. La nostra repetició va esdevenir sense problemes i només una llastra del L3 ens va fer serrar les dents i crec que l'any passat va caure així que no sé com haurà quedat el pas.

Realment descobrir aquelles formes que tantes vegades havia llegit sobre el paper va ser un goig: La Cicatriz, La Panza de la Francesa, El Torreón, etc. Gairebé gairebé tenia la ressenya memoritzada i us deixo amb la que vaig fer en el seu dia.

Apa! Fins aviat i porteu pla B per si de cas.

Racó de Silencis a la Roca dels Pouets.

Repeteixo dins la soledat més absoluta aquesta via de recent obertura a una roca que sempre m'havia mirat per la seva similitud amb Canalda però que mai m'havia acabat de fer el pes. A falta de nom la batejo com a Roca dels Pouets.

La Racó de Silencis la podem dividir en dues parts. La part inferior: interessant, evident i amb alguna panxa ben atlètica. I la part superior: rebuscada i gens elegant. Destacar la col.locació d'alguns parabolts massa amunt que obliga a deixar-hi un trosset de corda per poder-los xapar. Llàstima.

Dur friends fins C2, Aliens i algunes bagues. Roca bona en general. Possible sortida directa en el L3 anant recte per comptes de l'esquerra. Aproximació, descens i reunions del tot còmodes.

Apa! Fins aviat i en general (i excepte el L1) trobo que la via ha estat oberta i deixada estar... m'enteneu el que vull dir, oi?

 

15 anys de... la Xavi Teixidó al Serrat de Patriarques.

Quan vaig veure la ressenya de la Xavi Teixidó al Serrat de Patriarques de Montserrat, vaig pensar que seria una bona opció per fer en aquesta paret sense el patiment de la primera vegada. Així que quan els astres es van alinear, avui fa 15 anys, ens hi vam encaminar.

En guardo un bon record d'aquesta via i, evidentment, té els seus trams bruts i travessa algun que altre jardí però en conjunt la recordo prou xula i ben interessant. Recordo especialment un llarg de placa del mig que prou et feia escalar concentrat i l'estreta aresta final que apareix quan ja t'esperes una sortida del tot selvàtica.

Apa! Fins aviat i actualment crec que l'accés per la canal dels Avellaners està prohibit... així que malament per poder-la repetir.

L'Anasazi a l'Agulla del Corb.

La calma després de la tempesta i sort que tothom (o gairebé tothom) a fotut el camp, quines ganes en tenia. Heu estat mai dels últims a marxar d'un ball de festa major? us heu fixat mai com queda la plaça o la sala? Banderetes mig penjant, gots per terra, cadires tombades i algunes trencades, taules totalment desordenades i aquell silenci misteriós impossible d'aconseguir uns minuts abans. Doncs avui, la sensació a St. Honorat era la mateixa.

Per no complicar-me la vida, he anat a repetir l'Anasazi a l'Agulla del Corb. Vieta super equipada que, menys el L1, he intentat fer en lliure i on encara estic buscant el 6a del L2 i el 6a+ del L3. Pel cap baix 6b's (o massa mona a la panxa que també pot ser). Només cal que porteu un bon grapat de cintes.

Apa! Fins aviat i roca acceptable en general però que dóna poca confiança... sobretot els codols petits.

15 anys de... l'Estic Acabat a la Paret de Riu Lacó.

La paret de Riu Lacó ofereix dues façanes ben diferenciades: les plaques grises, compactes i de modesta alçada de l'esquerra i, els desploms vermells inexpugnables de la dreta. En el canvi, hi ha un parell de vies que són meitat de cada. L'una, aquesta, i l'altra l'Estic Acabat, feta avui fa 15 anys.

Recordo poques coses de la via i poques repeticions deu tenir, però la puntuació de la llibreta és de notable, així que prou interessant deu ser. Us adjunto una ressenya esquemàtica que vaig fer en el seu dia... una altre estil que va anar evolucionant.

Apa! Fins aviat i ...sobretot cuideu-vos.

15 anys de... la Fisura Oblicua a la Paret de la Fontfreda.

A la paret de la Font Freda, a Terradets, sempre hi han hagut dues grans clàssiques: l'Esperó del Vent, la difícil i, la Fisura Oblicua, la fàcil. Fàcil, evident i bonica. Tot i no recordar passatges concrets en tinc un bon record global.

Així que avui fa 15 anys, vam repetir-la i disfrutar-la. Per la xarxa trobareu informació de tot tipus, jo només puc dir que lo de fàcil és comparat amb l'altra, lo d'evident és des de lluny però que  un cop posats en matèria estigueu atents i lo de bonica almenys per mi que m'agraden aquestes vies.

Apa! Fins aviat i... el que sí teniu assegurat és una bona jornada d'escalada.

Via Fora! al Roc d'en Solà.

Jornada fantàstica avui al Roc d'en Solà de Perles, tot i que el sol comença a notar-se al clatell encara s'està super bé. He anat a fer una via de la part més occidental de la paret: la Via Fora!. Ben bonica i ben trobada amb l'espai just i suficient.

Certament amb l'espai mínim de que disposa, entre la Morsa Chuan i la Tashunke Witko, manté personalitat pròpia i recorregut sinuós però elegant. El pas més difícil de la via és un curt muret desplomat, ben assegurat, i amb un parell de bons cantells per fer un bon cop de gas.

Semiequipada amb reunió cimera d'una sabina. Cal dur friends fins C2, Aliens i un remenat de cordinos i bagues per si convé reposar-ne o reforçar-ne algun dels existens. Roca molt bona i cantelluda en tot el recorregut.

Apa! Fins aviat i grau benèvol... el 6c també, jeje!!