Tota la setmana escoltant tambors de guerra i finalment ha espategat, encara sort que podrem sortir a fer esport individual als municipis limítrofs (si no vaig errat). Jo, per si de cas, avui ja he fet la meva escaladeta a Abella de la Conca amb un dia perfecte.
Colors de tardor d'allò més bonics i tranquilitat intersetmanal després de les riuades de gent del cap de setmana (preludi de confinament?), sigui cop sigui, avui a Busa s'estava realment bé, hi he aprofitat per escalar i passejar.
Escalada de supervivència estic fent últimament i això es nota quan et poses a la Roca dels Arcs de Vilanova de Meià. En aquesta paret, i encara que sembli mentida, pots seguir notant el tacte de la roca però fugint dels parabolts i de les vies equipades, com hem fet avui amb la Cabra Blanca.
Doncs sí, seguim sumant anys a la vertical i ja en són 25. Més de mitja vida enfilant-me per aquestes muntanyes d'arreu, més de mitja vida compartint cap de corda amb moltíssims companys i companyes que la Covid us manté allunyats de mi, més de mitja vida disfrutant, gaudint, rient, patint, passant por i fins i tot plorant. Moltes gràcies a tots i totes per fer-ho possible.
I moltíssimes gràcies, també, a la familia per la paciència, comprensió i el suport en tot moment: sense vosaltres tampoc ho haguessim pogut fer.
Avui tenia ganes de sortir de la comarca i com que pel nord donaven dolent, doncs em anat cap a ponent on sempre fa més bo. I, a Sant Llorenç de Montgai, molta gent per tot arreu però almenys a l'objectiu del dia he estat ben tranquil.
Diria que ja ens podem acostar a les cares soleies sense por a sortir-ne escaldats, almenys avui a la Paret de Riu Lacó si estava la mar de bé. Com que no tenia massa temps, he anat a repetir un parell de vietes curtes de la part esquerra de la paret: la Muses i la Cirereta. Curtes però prou interessants.
