dijous, 29 de març de 2012

Montrebei. La decadència d'un lloc salvatge.

De mica en mica la degradació de l'entorn es fa evident, i un dels llocs on es nota més és en aquest santuari que tenim al curs mig de la Noguera Ribagorçana. D'una manera lenta però sense pausa, Montrebei està canviant (tots els qui fa anys que hi aném ens n'hem adonat). No només són els pàrkings i les pistes pels cotxes o els camins i corriols cada cop més fresats, ni l'afluència cada cop més gran de gent, ara a més a més, s'hi ha de sumar la contrucció de camins nous (amb el pont per travesar el riu), la col.locació de plafons informatius i puntals pel turísta (que se n'ha fet de l'excursionista i el seu mapa?), fins i tot, l'amplia gamma de sorolls (des dels crits de tota la vida fins al de les motoserres).


Aquests dies hem fet dues vies a la Paret d'Aragó. Ahir l'Antiparkes. Via molt bonica amb roca molt bona en general. Hem trobat la ressenya original una mica sobregraduada així que ho he baixat una mica en la que us he penjat. Destacar que l'entrada a l'R7 passa per una xorrera i si aquesta està molla la cosa pot ser bastant divertida (fotografia inferior). En el L4, si juguem bé amb el material, us podeu estalviar de portar-lo repetit.



I avui hem fet la Todo bien, Agente. En aquesta la cosa ja canvia, sobretot per la roca. Podem dir que comença amb roca delicada i acaba en roca excel.lent. Destacar la sortida de l'R1, ben protegida però bastant obligada i la roca no és per tirar coets. L'últim llarg és boníssim, només per l'exòtic que és val la pena fer la via.


Així, conteu amb tascons, friends, aliens, algunes bagues i sobretot cintes ben llargues pel fregament. Nosaltres hem trigat 5h1/2 i 3h1/2 respectivament, així que podem considerar que són bastant ràpides de fer.




Apa! Fins aviat i compte amb les plaques de l'Antiparkes que són un forn.

dimecres, 28 de març de 2012

15 anys de... la Delfos a la Paret de Catalunya.

Arrosegat per l'entusiasme del meu company que ja hi havia fet una via, vaig descobrir (i patir) en pròpies carns el que representava escalar a Montrebei. Jovenet com era, la Paret de Catalunya tenia que ser el meu salt definitiu a la maduresa escaladora. I dic tenia per que en realitat no va ser així i no vaig poder-me treure l'etiqueta de novell fins al cap d'un parell de mesos.


La Delfos va ser el nostre objectiu. Clàssica de dificultat assequible, poc equipada, recorregut evident i bona roca. Tot i així, em va costar força, bastant, molt ... vaja un ou! i el pitjor de tot encara havia d'arribar.


La pujada fins a dalt a la fita que marca l'inici de la baixada s'em va fer etern. Des d'aquell dia, sempre que passo per allà hi deixo una pedra i no dec ser l'únic per que cada vegada es més gran, jeje!!

Apa! Fins aviat i... jo sense portar càmera, mecatxís!

dissabte, 24 de març de 2012

La ManoWar a la Paret del Doll.

Jornada perfecta a la Paret del Doll, poques vegades surt l'escalada tant bé com avui. Dia primaveral excel.lent per disfrutar al màxim. Quedeu-vos amb  l'imatge que pel diedre van els tres primers llargs de la ManoWar.


Feia anys i panys que tenia aquesta via a la llista i realment m'ho he passat teta. Una via com les que m'agraden: fisures, diedres, tascó, friend, pont de roca, algun espit (sobretot a les reunions), algun clau i tira milles que el material s'acaba i el temps passa. I la cirereta del pastís ha estat el L8... buf!! que bo!!


És una via bonica amb roca bona però tots els llargs tenen el trosset trencat i el trosset molt bo. S'ha d'autoprotegir bastant però de tant en tant hi ha alguna coseta (normalment ponts de roca) per saber que vas bé. Les reunions estàn gairebé totes montades i si sou molt col.locadors de trastos porteu quelcom repetit però optimitzant el material és pot passar amb un joc de cada cosa.

Apa! Fins aviat i compte en l'arrencada que et deixa ben enrampat.

divendres, 23 de març de 2012

La Guineu Lliure al Peladet Oriental.

Potser sóc jo que em miro el paisatge amb uns altres ulls però avui tenia un color més viu, despert, transparent, un color especial. Especial com el meu nou company de cordada, farcit d'anècdotes i vivències que generosament ha volgut compartir i jo encantat i embadalit d'escoltar-lo, jeje!!



La Guineu Lliure és una via molt repetida, així que poques cosetes cal afergir-hi. Navegant per internet trobareu tot el que us faci falta.



Bona roca i gairebé equipada. Nosaltres només hem posat el C3 dues vegades però com que a la gent li agrada anar carregada porteu material al gust.



Apa! Fins aviat i  combineu-la amb alguna altra que se us farà curta.

dimarts, 20 de març de 2012

Un Bon Trio a la Paret de les Dues.

He marxat de casa convençut que avui em tornaria a mullar després de no se quan temps, suposo que per això he fet una vieta curta i ràpida, però el dia ha estat molt bo a l'espera de la jornada de demà que donen pluja a sac.


Un Bon Trio puja per la part esquerra de la Paret de les Dues (a prop de Peramola) quan aquesta ja canvia d'orientació. La via està semiequipada amb espits i les reunions equipades per rapelar. Llàstima de l'inici del L2 on la roca és trencada, que sinó seria una bona opció per gaudir d'unes vistes espectaculars de la cubeta d'Oliana.



A la dreta d'aquesta via, hi ha una via esportiva d'uns 20m que no sabia de la seva existència. Així, si us quedeu amb ganes d'apretar una mica més la podeu fer (màxim 6b).



Apa! Fins aviat i recomanable pantalons llargs per l'aproximació.

dilluns, 19 de març de 2012

La David Duaigües i La Màquina del Temps al Peladet Oriental.

Despedim l'hivern amb un dia del tot contrastat, un sol radiant al matí i tarda ennuvolada i plujosa que l'he esquivat pels pèls, s'em fa estrany escriureu això i tot, jeje! així doncs, nuvolades per tot arreu però amb poca aigua a Rúbies.


He fet la meitat del pla que tenia previst i l'altra meitat a estat improvisada. He començat per La Màquina del Temps però després me confós i he continuat per la David Duaigües, així que he anat fet les dues a la vegada... ventatges d'anar en solitari en que has de pujar i baixar un munt de vegades.


Les dues vies són boniques amb un mur central brutal. Aquest mur, en la David Duaigües està molt ben assegurat, però a La Màquina del Temps compte que els parabolts allunyen, no és fàcil i costa d'assegurar. Almenys el 6b està ben graduat.



Els llargs difícils estan gairebé equipats però en els fàcils amb friends (mínim fins el C2) i aliens ja en tindreu prou. Per les feixes us podreu escapar sense problemes i la roca és molt bona tot i algun bloc dubtós.


Apa! Fins aviat i... que continui plovent que la cosa està molt xunga.

divendres, 16 de març de 2012

Le Patron Bunny a Canalda.

A Canalda, pocs espais queden per obrir vies i d'aquesta n'estic molt orgullós. La vaig dedicar a un enamorat de Canalda i estic segur que li hauria agradat. Le Patron Bunny li vaig posar.



Vaig aprofitar l'únic passadís de roca evident que quedava per arribar a la gran placa i d'aquí vaig aprofitar un espai enorme entre la Fills del Vent i el Diedre dels Desconeguts. Un espai ple de panxes i desploms on se'm feia la boca aigua només de veureu.


Ja l'havia repetit en una ocasió (Set-07) però avui he flipat bastant de com anava per aquí obrint en solitari. Via molt bonica i assegurada en els trams difícils (sense excés). La roca molt bona, en general, però bastant bruta de líquen. A partir de la placa (L4), la via guanya en dificultat, ambient i bellesa. M'han dit que l'Ae del L5 s'ha alliberat quedat de 6c (jo no he pogut) i el del L6 en 6b+ (jo ho he fet de segon i crec que de 6c+ no baixa), ja direu quelcom.



Apa! Fins aviat i ...porteu les piles ben carregades, jeje!!

15 anys de... la Galí Molero a Roca Regina.

Quina llàstina no tenir diapositives d'aquestes escalades. En aquells dies portar una càmera a la paret era un luxe (almenys per mi) però Regina s'ho mereixia. Primer contacte en aquesta paret (i quina paret!!) i primer desafiament d'envergadura on hauria de donar el callo.... l'adrenalina fluia abans de començar.


Imagino que tot escalador clàssic que fa uns anyets que escala s'haurà aventurat pels murs de la Galí Molero. Clàssica imprescindible del Montsec i de Catalunya. Per mi, va ser com fer una marató quan només entrenes pels cent metres llisos... amb això ja estar dit tot, jeje!!


Actualment està restaurada i les reunions amb anelles (no sé quin sentit tenen després de l'R10 ja que la travesia no és pot rapelar, així que compte). Aquest tipus de vies tant clàssiques no solen ser molt obligades, però val la pena anar una mica bé de grau i escalar amb seleritat... 500m són molts metres. La roca és bona i segur que les preses clau comencen estar gastadetes.

Apa! Fins aviat i ...de la feixa us podeu escapar però millor fer-ho encordats.

dijous, 15 de març de 2012

15 anys de... la Grisolda a Canalda.

Imagino que l'any 1997 va ser l'any de repetir vies a Canalda per que ja veieu que hi ha moltes entrades d'aquesta paret. Gairebé setmana sí i setmana també. Suposo que d'aquí ve el meu entusiasme pels llocs tranquils. Aquest cop va tocar el torn a la Grisolda.



La via comença molt i molt bé però malauradament perd atractiu amb l'alçada. No és una via lletja, ni molt menys, però normalment quan el llarg xulo és el primer i l'últim és el lleig sempre et queda un mal gust de boca, tot i així, l'he repetit en una ocasió (Jul-00).


Resta semiequipada, s'ha de reforçar alguna reunió i equipar el pas d'A1 amb un tascó. La roca és molt bona menys en l'últim que és acceptable.

Apa! Fins aviat i ...només pel L1 ja val la pena fer-la.

diumenge, 11 de març de 2012

La Peus Negres a Busa.

Les ventatges que te ser un dels locals de la comarca és que hom coneix tots els racons i raconets, les bones i dolentes aproximacions i, veus com va canviant el paisatge d'aquests raconets. La via que hem fet aquest matí és una de les que farà canviar aquest paisatge. Un paisatge preciós i tranquil com el de Busa.



Podem considerar la Peus Negres com una via comercial. Però apart d'això, és una via molt bonica. Realment el seu oberturista va encertar de ple en el traçat ja que Busa és com una loteria, pots trobar el millor i el pitjor en una estirada de braços. Te tots els números per convertir-se en gran clàssica.


Menys el diedre del L1 on col.locarem alguns friends, la resta està perfectament assegurat. L'hem fet tota en lliure sense excessius problemes i grau màxim de 6b en el L3. Aquest L3 és molt bo: vertical i presa grossa a l'ínici i més tombat però presa petita al final.


Apa! Fins aviat i ... menys un parell de llocs la roca és molt bona.

divendres, 9 de març de 2012

15 anys de... la Dimensió Aproximada a Canalda.

Gran clàssica. La paret de Canalda té tres o quatre relleus que la fan  inconfusible i un d'aquest relleus és la gran arcada de la part esquerra.


La Dimensió Aproximada és un atrevit i audaç traçat que creua el desplom de l'arcada per una fisura que estava equipada amb pitons. Amb els anys aquests van anar saltant fent imprescindibles els tascons per passar. Finalment, si van posar parabolts per no tenir que dur res més que cintes (llargues) i deixar la via equipada i ben assegurada. L'he repetit a trams en diverses ocasions (Feb-05 i Mai-05) i una d'elles plovent fins sota el desplom.



Apa! Fins aviat i compte que la retirada és complicada a partir de l'R4.

Nota del 26 de Maig de 2012: Avui hem repetit amb cordada familiar (4 o més) aquesta bonica via de Canalda i, on el més important no es coïa en el primer de cordada sinó en els riures i somriures de la reunió. 


També he pogut refrescar la memòria de diversos trams que tenia oblidats i que a la ressenya no els tenia marcats, com per exemple un pas de 6b (o Ae) a l'inici del L6 i un pas molt llarg entre els claus del L7. He retocat la ressenya, torneu-vos-la a descarregar.

dijous, 8 de març de 2012

15 anys de... la via del Lobo a la Paret de les Bagasses.

De camí cap a Àger, havia vist de lluny el congost de Terradets però mai havia quedat tant bocabadat amb una paret com el dia que vam aparcar-hi a sota per fer aquesta via. Quina tapia!! Renoi!!


Jo no hi havia escalat mai però el company estava fart, i suposo que la Via del Lobo era de les poques que li faltaven, així que em vaig deixar portar. Vaig fer-me els llargs més fàcils i crec recordar que em vaig pillar a tot el que passava de Vº. Quan en el L2 vaig tenir que tibar d'un monodit i només li donàven V+ ja vaig veure que aquí no regalaven res.

Apa! Fins aviat i ...només vam fer fins la Falsa Feixa, la part de dalt gairebé no es fa mai.

Nota (del 29 d'Octubre de 2014): Fixeu-vos bé amb aquesta foto i amb el desprendiment que si observa. Crec que la bavaresa del L2 d'aquesta via a desaparegut.


Estigueu molt al cas i sigueu prudents si la voleu afrontar.

dilluns, 5 de març de 2012

Via Molla i la Filigranes a la Roca del Corb

No deixis per demà el que puguis fer avui. Això és el que diu la sabiesa popular i ho hauria d'haver fet però no va ser així i m'ha tocat tornar a St. Honorat per refrescar la memòria, més concretament al vessant oest de la Roca del Corb.


Corria el Setembre del 2007 quan l'endemà d'una tempesta vaig descidir-me a obrir la via Molla, d'aquí el nom, ja que la roca encara no s'havia eixugat. Com que no entrava cap tipus de material extra, vaig deixar-la equipada a la meva manera (assegurances justes), que avui em costava una mica de trobar (el sol de cara tampoc i ajudava gaire). I la Filigranes vaig obrir-la dos anys més tard, fent autèntiques filigranes per col.locar el primer parabolt (no pensava pas que els troncs de les alzineres es blinquéssin tant, jeje!).


Com ja he dit. Vies curtes i equipades amb assegurances justes, roca bona si l'agafem amb delicadesa i descens rapelant per la Via Molla. Aquest cop, sí que he fet la ressenya i aquí us la deixo.


Apa! Fins aviat i... lo millor del dia a estat la migdiada escoltant el vent raspallant el bosc.

divendres, 2 de març de 2012

15 anys de... la Manolito García a l'Esperó de les Orenetes.

Em quedaven un munt de vies per fer a Oliana i de mica en mica les anàvem fent. El dia s'allargava i calia buscar reptes més llargs, potser no més difícils però si més llargs, i l'Esperó de les Orenetes complia amb escreix el meu desig.

La Manolito García és una via que no es repeteix gaire, ni llavors ni ara, però com que el company era l'única que li faltava doncs allà vam anar. La via és d'aventura en la seva màxima expresió: indefinida, trams herbosos, reunions més o menys on pots, trams dolents, trams molt bons (també cal dir-ho), algun pitonet per aquí, algun rastre de pas per allà... anar fent ...intentant seguir la lògica.



Apa! Fins aviat i ull!!... que la ressenya va a conjunt amb la via.

dijous, 1 de març de 2012

Canelles. La racòndita humanització.

La Noguera Ribagorçana és un riu fronterer que posiblement amaga els paisatges més espectaculars de la geografia catalana. L'un escorpit per la natura com és el Congost de Montrebei i l'altre escorpit per l'home com és la Presa de Canelles.


Aquest indret allunyat, amagat, on dóna la sensació que t'estan observant contínuament, guarda una bona paret de roca amb unes vies força interesants. Aquests dies n'hem fet un parell, acompanyats d'un sol radiant i una caloreta destacable.


Ahir vam fer la Si quieres llegar a Viejo no hagas vias del Marmolejo, un nom molt llarg per la via més llarga i amb les tirades més llargues. Podem dividir la via en tres parts: el primer terç (fins la primera feixa) gairebé equipat amb roca acceptable i passos d'Ae molt llargs. El segon terç (entre feixes) herbós i lleig. I l'últim terç (fins el cim) realment molt bo sobretot el L6, genial.


I avui, hem fet la No t'en Galletis. Molt més maca que l'anterior. Roca més bona, més fisures, més diedres, més atlètica i més desequipada. De fet, la via no té cap expansió, i menys un clau la resta són ponts de roca. Destacar el L3 per la presència d'un niu de voltors habitat (evitar l'escalada durant l'època de nidificació) i el L6 boníssim.


De material. En la primera, dur friends fins el C4 repetint els mitjans pel llarg del diedre si sou molt col.locadors del friends i un munt de cintes pel L1 si no us volem saltar cap parabolt. Per la segona, com que s'han de reforçar totes les reunions, aquí sí que cal repetir els friends, dur els tascons i algun cordino de recanvi.


Apa! Fins aviat i ...no patiu, el grau és bastant benèvol.