divendres, 22 d’agost de 2014

Una. Almenys una. I només una.

Aquest carai d'estiu està essent de tot menys tranquil, i jo només demanava poder fer una sortida pirinenca. Així que més amb el cor que amb el cap he passat un parell de dies per l'Arieja. El primer ben aprofitat i el segon passat per aigua.


Ahir vam repetir l'Esperó Nord del Pic de la Valleta (no confondre amb el clàssic Esperó Nord-Est). Via molt més difícil i xula del que m'esperava. Un desconegut viot super estètic i molt poc repetit per la manca d'informació. No us vull explicar gran cosa per no desvetllar els seus secrets, millor que els descobriu vosaltres mateixos amb un bon plat de mongetes a la panxa, jeje!! Només una coseta: obriu bé els ulls en el L4, llarg clau de la via.


Via semiequipada només amb claus, reunions a reforçar. Calen els tascons, els friends fins C2 (C3 opcional) els aliens i bagues ben llargues per merlets. Roca molt bona en general (precaució a l'inici del L4) però força bruta de líquen. Aproximació recomanable per la dreta de la vall.


I avui hem volgut escalar a la Dent d'Orlú però la pluja nocturna ens ha deixat la paret sud-est practicament inescalable. Tot i així hem anat pujant fins que una gotellada ens ha deixat definitivament fora de combat. Llàstima!!!


Apa! Fins aviat i ...vejam si podem repetir la sortida amb més bon temps, cracks!!

dijous, 21 d’agost de 2014

15 anys de... la Ravier al Tozal de Mallo.

Ja des de les primeres escalades que vaig fer, sentia parlar d'una vall pirinenca feta per escalar, amb unes parets que desafiaven la gravetat d'una forma sorprenent. Escalada vertical, atlètica, amb un ambient que tallava la respiració. Només de pensar-hi se m'eriçaven els pèls i calia anar-hi, calia anar a Ordesa.


Vam escollir la via més clàssica de totes: la Ravier del Tozal de Mallo. Recordo que al plantar-me al peu de paret vaig flipar del que els meus ulls veien i de seguida van identificar la característica (i difícil) xemeneia del L5. La jornada va transcorrer sense incidències però deu ni do del que ens va costar.


Res a afegir que no pogueu trobar per la xarxa: via semiequipada, els flotants de sempre i bagues llargues, escalada atlètica i vertical a la part central. Tot i ser clàssica i molt freqüentada, no l'infravaloreu, hi ha trams en que s'ha d'apretar.

Apa! Fins aviat i ...amb el Marià i amb aquesta via vaig descobrir les escalades pirinenques: moltíssimes gràcies des d'allà on siguis per fer-ho possible.


dilluns, 18 d’agost de 2014

L'Estorach a la Nord del Pollegó Inferior.

Ara ja sé perque no hi havia escalat mai a la cara nord del Pollegó Inferior... per la tartera dels collons!!! Quina pujada més bèstia!!! Redéu!!! I suposo que tardaré uns quants dies en tornar-hi anar. Uf! Uf! Sort que la via a valgut la pena: curteta però bona.


Hem anat a repetir la clàssica Estorach. Evidentíssima linea allà dalt, a pendre pel sac, però que algun dia heu de fer. Si podeu apretar fort i fer-la en lliure, millor que millor, però penseu que just en el tram més xungo us ho haureu d'equipar (avisats esteu, jeje!!). A mi m'ha faltat una mica mica, llàstima! La resta, bastant més tranquil.


Via semiequipada amb les reunions amb parabolts menys la del cim que no hi ha res (precaució), necessitareu els tascons, els Friends (fins C3, repetint el C2) i els Aliens. Roca molt compacta i molt bona menys els últims 50m. Escalada basicament de fissura/empotrament amb esquitxades de diedre. Ombra assegurada des de primera hora.


Apa! Fins aviat i ...com perduren les punyateres, oi?



divendres, 15 d’agost de 2014

15 anys de... l'Integral Sandinista al Pilar del Segre.

Fugint de la calor estival i cercant l'ombra matinal, vam anar a parar en aquesta desconeguda via del Pilar del Segre a Vilanova de Meià. Recordo que anàvem tres i que vam sortir per la part superior del Meu Primer Amor, ja amb el sol al clatell i suant d'allò més.


L'Integral Sandinista segueix una curiosa diagonal d'esquerra a dreta que va desapareixent a mida que avancem, deixant un bon ambient i una conexió amb la clàssica citada del tot interessant i aèria. A combinar amb alguna altra de totes maneres.


Apa! Fins aviat i vigileu després de pluges, pot haver-hi algun regalim emprenyador.


dijous, 14 d’agost de 2014

15 anys de... l'After Sun a Canalda.

Actualment gairebé no em queden vies fàcils per repetir a Canalda però fa 15 anys encara m'en quedaven algunes, així que tal dia com avui del 1999 vaig repetir l'After Sun en solitari. Per col.leccionar-la i per conèixer una mica més la paret ja que n'estava obrint una pel costat.


L'únic record que guardo de la via és una rabiosa panxa a l'inici del L1: vaig pensar que si era Vº ja calia que em calcés. Suposo que si de la resta no m'en recordo, es perque era més benèvol o menys obligat.


Apa! Fins aviat i vejam si la puc repetir algun dia i refresco la memòria, jeje!!

dissabte, 9 d’agost de 2014

Star McHara a la Sud del Pedraforca.

"Majaras" estem d'anar a la Sud del Pedra en aquest lamentable estat de forma, però com que hem sortit rebotats del pla inicial hem tingut que improvitzar, i mira... cap a la Star McHara! Enmig de la boira per no veure els que ens venia a sobre. Quins dements!!


Via boníssima on cal escalar de veritat (últimament sempre pillo) i on cal assegurar-se convenientment. El L1 ja t'avisa del que t'espera, arribant a l'extasi en el L4, realment brutal. Llàstima de l'equipament que ja comença estar caducat (i de que l'obrissin per dalt). Encara que no l'he encadenat tota, puc dir sense por a equivocar-me, que el grau està apretat de veritat.


Semiequipada amb reunions equipades (dur mosquetons de més). Calen tascons, Aliens i cordinos com a mínim, a partir d'aquí podeu dur els friends que vulgueu. Roca molt bona en general (el L3 el més justet). Nosaltres hem baixat rapelant pel Camí del Tro/Llamp del Tro (50x35x40).


Apa! Fins aviat i... llàstima d'alguns picats a l'inici del L2 (i que s'apigues que no els he fet jo).


dimarts, 5 d’agost de 2014

Vells Amics a Sant Honorat Nord.

Poques escalades aquest estiu, les obligacions no perdonen i roben un temps valuosíssim. Avui, a prop de casa: al vessant nord de Sant Honorat, uns esperons més assoleïats del que m'agradaria per aquesta època de l'any però que amb el dia mig ennuvolat ja han fet servei.


La Vells Amics és una d'aquelles vies que des de que vaig veure la ressenya vaig tenir ganes de fer, però la carpeta de ressenyes està tant tupida que sempre n'hi ha que cauen al fons. Suposo que al no ser una gran via també hi ajuda, tot i així, hi ha trams xulos com el L4 i sobretot sobretot l'entorn: feréstec i salvatge com pocs en queden i amb una aproximació que després de la pluja nocturna ens ha deixat xops com ànecs.


Via equipada i reforçada amb alguns parabolts de més (reunions equipades). Tenir en compte que els trams sense assegurances tampoc es poden assegurar amb flotants per la falta de fissures i forats. Roca acceptable però a estudiar en tot moment, la part més negativa de la via.


Apa! Fins aviat i penseu-hi... ombra només a l'hivern.