dijous, 31 de març de 2011

La Promio Moreno a Roca Regina.

Ja no recordo quan vaig estar per última vegada a Regina i això ho ha pagat el company de cordada amb alguna volteta de més, però més difícil ha estat per mi superar els fantasmes i mites que tenia sobre la Promio Moreno.


Al final l'hem feta bé, sense massa sofriment (sort de la restauració, gràcies) i amb algun A0 de regal no fos cas que alguna relliscada de peu o de mà ens donés algun espant. Tot i així, hi ha algun llarg bastant obligat.



La via és molt maca, especialment la part superior. La part inferior és més fissurada però amb algunes llastres i blocs que fan por. Està semiequipada: en tots els llargs hi han cosetes però en tots col.locarem quelcom. En general, he trobat el grau bastant apretat.



Apa! Fins aviat i foc a l'obaga.

dimecres, 30 de març de 2011

El Pa de Quilo a la Serra de Sant Joan.

Ahir, hem va fer molta il.lusió sentir el primer tro de la temporada. Però un tro, vol dir tempesta, i tempesta vol dir pluja. Així que avui la broma ens ha fet tremolar una mica més del que ens esperavem i no només de fred.



Hem anat a fer la Pa de Quilo, sense veure la paret, sense saber si estava seca o molla... a cegues completament, a l'aventura i... la paret l'hem trobat... seca? no, molla? tampoc.



La via està semiequipada i de fàcil assegurar. Poc obligada i amb les reunions equipades per rapelar (en l'última s'han endut una xapa deixant l'espàrrec a l'aire). El primer llarg i els dos últims són bonics i el L2 un rostoll dels grans, compte en trobar la reunió que costa una mica.



Apa! Fins aviat i foc a l'obaga.

15 anys de... l'Abadie a Canalda

Tinc un gran record d'aquest dia i no per la via precisament. El dia es va llevar gris, ennuvolat i humit. Per no anar a fer quilòmetres inutilment ens vam quedar a Canalda, la sorpresa va ser que en arribar allà ens vam trobar el de Cardona, jo encara no els coneixia però havia sentit a parlar d'ells. Ens vam saludar, vam xerrar i com que la cosa no prometia vam descidir posar-nos a l'Abadie.


La via ens va costar lo seu tot i aparentar un grau benèvol (suposo que el dia també i va ajudar). Entre apretada i esbufec anavem veien moviments estranys de cotxes amunt i avall i ven bé no sabiem si els de Cardona marxaven o venient. En acabar, vam anar a la bauma de la Rita i ens vàrem trobar el foc encès i una graellada de carn de les que fan època. Tot i começar a migdia, la nit ens va atrapar amb el tall de cansalada als dits i no ser si més tip de menjar o de riure escoltant les batalletes dels veterans.
Quin gran dia!  i sortit del no res.



Apa! Fins aviat i ...carn a la brasa.

dilluns, 28 de març de 2011

-Hola! Ja estic aquí.í !!!!!-.

És com un mal son per la gent que n'és al.lèrgica. I vigileu que aquest any promet ser potent.


Apa! Fins aviat i foc... a la procesionària.

dissabte, 26 de març de 2011

La Cistus Albidus a la Paret d'Aragó

Bon inici de campanya montrebiana. Espero que aquest any sigui profitós i que els ruixats primaverals siguin respectuosos amb els escaladors.


La Paret d'Aragó de Montrebei sempre havia tingut aquella reputació de paret díficil des del cotxe fins al cotxe, i encara diria més, des de casa fins a casa: lluny, mal camí, llarga aproximació, molt de sol, descens en pujada, incògnita de trobar la canal adient. Doncs de mica en mica tot això va caient com un castell de cartes i malauradament acabarà essent una paret més.


Avui hem fet la Cistus Albidus, una de les vies que formen el póker de clàssiques de la Paret d'Aragó (Santiago, Cistus, Pilastra i per descomptat la Cade). Via maca, semiequipada i restaurada (gràcies per la feina), amb llargs lletjos i llargs macos (com toca en una clàssica). Menció especial al segon de cordada que també li tocarà escalar en bastants trams. Compte amb la roca i la mala caiguda en el L3 si el volem fer en lliure. En el L7 podem anar a buscar directament l'R8 sense tenir que anar a l'R7 (50m). Últims tres llargs espectaculars i amb molt ambient.



Nosaltres hem portat molts trastos i els hem arrosegat com un rucs. Amb una mica de criteri podem passar amb un bon joc de tascons, joc de friends (fins el C4) i els Aliens. Heu de pensar que les fissures són molt variades i permeten combinar perfectament el material. Les cintes que siguin llargues.



L'enhorabona als obridors.

Apa! Fins aviat i foc a l'obaga.

divendres, 25 de març de 2011

La Josep Elena i Oriol als Puntals d'Àger.

Feia tant de temps que no anava als Puntals d'Àger que la busqueda d'algun record m'estressava, però de mica en mica, les fotografies mentals que hom guarda en el fons de la memòria tornen a aflorar en quan la retina observa que el que ja va veure d'antany.



Aquest cop la via escollida és la Josep Elena i Oriol. Via tranquila, semiequipada i més bonica com més amunt. Un llarg més ja seria demanar massa.



L'inici l'hem de buscar a la canal esquerra del puntal anomenat El Trident. Hi ha un clau molt vissible de la via Brucs que ens ajudarà a trobar-ho.



Apa! Fins aviat i foc a l'obaga.

dimarts, 22 de març de 2011

Tom Sawyer a la Roca dels Arcs.

La primavera va arribar ahir i avui m'ho ha fet saber. He anat a la Roca dels Arcs, a Vilanova de Meià, per tornar al magnífic calcari del Montsec.


Aquí comença la Tom Sawyer, a l'esquerra de la Navarro i a la dreta d'una que vaig fer farà uns mesos. Bona roca, murs verticals... la cosa prometia a no ser per un vent gelat que hem deixava la candela penjant i finalment...pam!  la sorpresa del dia!


 Ruixat de neu per flipar i aguantant el tipus. Sort que ha durat poquet però el suficient per deixar-ho tot moll... però a Vilanova els cantos són grans i bons, així que amunt.


Pel que fa estrictament a la via, puc dir-vos que eviteu en lo posible l'artificial: dos ploms a la sortida del desplom protegit amb un clau petit asseguren una bona pujada d'adrenalina... vosaltres mateixos, però jo recomano superar el desplom per la dreta (porteu una xapa recuperable) i així us eviteu la probable caiguda. Per la resta... a disfrutar de canto i roca fins a dalt.


Apa! Fins aviat i... neu millor que pluja.

dilluns, 21 de març de 2011

L'Aresta Purificazione i l'Esperó de Coll de Mu a Sant Honorat

Entre naps i cols he marxat tard de casa i no podia fer coses massa llargues tot i que ja és fa fosc a les set. Així, he tornat anar per St Honorat a fer un parell de vies romanticones.


Primer, m'he enfilat a les parts més altes del massís per fer l'Aresta Purificazione a la Cima Cònica. Via minimament equipada per pujar a un agulla amb unes vistes de 360º. Roca en general bona i musgosa en els 5 primers metres. Aproximació exòtica que he intentat dibuixar.



Després com que he vist que hem quedava un ratet, m'he enfilat per l'Esperó de Coll de Mu a l'Allargada del mateix nom. Via ben equipada però poc interesant per la roca justeta.



La ressenya és més aviat una panoràmica que he intentat dibuixar tant bé com he sabut. Amb una mica d'instint hem disculpareu les imprecisions.



Apa! Fins aviat i foc a l'obaga.

divendres, 18 de març de 2011

La Redrum al Cap del Ras.

Preciós dia de primavera a la vall d'Àger per gaudir d'una gran clàssica del Montsec d'Ares.


Poques coses puc afegir d'una via que surt en incontables blogs d'escalada i que la repetit tothom menys jo (fins avui, és clar). I naturalment de la famosa  i fotogènica travessa.



Tot i estar molt ben xapada, m'ha sorprès ingratament les potencials caigudes lletges de les dues últimes tirades. Si les voleu fer en lliure :-Ojo! Ojo! Ojo!!!- (com dirien a l'APM).



Apa! Fins aviat i... les caigudes que siguin netes.

dijous, 17 de març de 2011

L'Aresta Idíl.lica a l'Agulla dels Tres Ponts

Recuperats del carnaval i després de les importants pluges dels últims dies hem tornat a la roca, el dubte era quina per trobar-la seca. Com que la companya no havia estat mai per Sant Honorat he pensat que seria una bona opció i l'Aresta Idíl.lica podria estar seca.


La via estava seca, sí. Però tot l'entorn estava gotejant aigua, amb un aire transparent i un verdor espectacular de totes les plantes i camps de conreus. Un paisatge maquíssim.



Hem disfrutat de la via, sobre un conglomerat bo i millorant amb l'altura tot i que dóna poca confiança en algun tram. Els Ae's són tranquils i crec que poden sortir en lliure encara que no ho he provat massa (6c aprox.) i els trams fàcils són de navegar una mica. El més espectacular de la via és el famós rapel volat entremig de l'agulla.


Brutal!! Oi? Val la pena fer-la només per aquest rapel. I dic aquest, per que n'hi ha algun altre que et pots quedar empotrat com un tascó, jeje! Per cert! porteu alguna baga per abandonar.



Apa! Fins aviat i ...millor caminar que rapelar.

15 anys de... la Pasiones sin Sentido al Roc d'en Solà.

En els seus inicis, Perles era com un secretiu. Poca informació, poques vies, poca divulgació. Només uns quants sabien de la seva existència i reservaven gelosament l'increïble potencial d'aquestes parets. Aquest dia, jo també vaig descobrir Perles i ho faria amb una via excel.lent, la Pasiones sin Sentido.


Feia mig any que escalava i ja hem posava amb uns percals considerables. No és que la via sigui perillosa, ni mal assegurada tot el contrari, és una magnífica via esportiva de paret, tant magnífica que el grau que té ni l'ensumava (ni l'ensumo), en conseqüència vaig tenir una escalada de parabolt a parabolt amb tota regla i una inflada de braços espectacular, sort que anava de paquet (i dels grossos!!!).

Apa! Fins aviat i foc a l'obaga.

dimecres, 9 de març de 2011

Bufi.

Dies de Carnaval, de festa, de dormir poc i de menjar malament. Cóctel ideal per només fer friki. Pensava que tindria un mal dia i ves per on ja he entrat al club del setè grau, jeje!


Després de penjar el ruc el dissabte, avui el despengem i ens despedim de la vida boja de l'última setmana, uf!

Apa! Fins aviat i... a Solsona bona gent...