dimarts, 31 de gener de 2012

La Regular a Narieda Sud

Sembla mentida el que dóna de sí aquesta paret que de lluny sembla un rostoll. Ja tenim més opcions durant els mesos d'hivern quan el solet escalfa en aquest vessant sud de Roca Narieda.


La Regular és una altra via de placa típica de la zona. Pot servir d'entrada a la Sal de Frutas ja que el primer llarg d'aquesta pica una mica, i en la part superior n'aprofita un parell més per tornar a marxar a la dreta per les últimes plaques aprofitables abans no és converteix en rampa de matolls (nombroses possibilitats d'escapament). L7 i L8 molt bonics.


Per tant, via equipada (porteu algun cordino pels ponts de roca), roca molt bona, alguna herba i frequentació assegurada.

Apa! Fins aviat i agafeu tícket.

dijous, 26 de gener de 2012

La Fragua de Vulcano al Roc d'en Solà.

A Perles no tot el que hi ha és apretar en lliure. A l'altre extrem del Roc d'en Solà hi ha una via d'artificial, com si d'un mal de ventre o un virus es tractés. Allà està, allunyada de tot, sort que aquests últims anys s'han obert noves vies en aquest pany i li fan companyia.


La Fragua de Vulcano vam intentar-la fa anys (Nov-01) però ens vam baixar de l'última tirada per falta d'un bong. Va caure en l'oblit, però ahir se'm va encendre la llum i amb el bong, falques i un bon grapat de claus em anat a treure el rovell del martell.


Al final, només n'he fet servir uns 5 o 6, entre ells el bong, els tascons i pocs friends. Els aliens els he passejat, igual que les falques, tot i així, hi ha forats que comencen estar bastant rebentats i les falques poden treurens d'algun mal de cap.



Apa! Fins aviat i ...no us oblideu els cordinos per escanyar-los.

dimecres, 25 de gener de 2012

15 anys de... la Gran Manitú a la Paret del Llop Blanc

Encara recordo aquesta jornada com si fos ahir. Vam disfrutar i patir com uns nens i... és que el Llop Blanc és molt llop i molt blanc, i la Gran Manitú molt gran, jeje!


Vaig afrontar la preciosa bavaresa del L1 amb el cor en un puny, 20m curts però intensos. Treura-la en lliure em va donar molta moral pels diedres superiors que ens esperàven. Suposo que per això no ens vam baixar quan se'ns va posar a nevar en el L5. Entre lo vertical que és, el fred i la nevada, recordo que em va costar un ou.



Apa! Fins aviat i... la primera gran apretada.

dilluns, 23 de gener de 2012

Gran Slab + Sr Tarzán al Pas Nou.

Més sol per sintetitzar el que em quedava de vitamina D. Després d'una setmana espectacularment activa deixarem reposar el cos i l'ànima... però es que s'ha d'aprofitar al màxim aquest anticicló que quan començi a ploure el trobarem a faltar.


Em fet una escalada tranquila al Congost del Pas Nou de Vilanova de Meià. Em entrat per la via Gran Slab que dóna nom a llur sector esportiu, i em seguit per la Sr. Tarzán. Així em caminat menys i em escalat una mica més.



La combinació és ràpida i còmoda. Bona per iniciació avançada. Si és així, millor portar els aliens, si no amb cintes ja fareu. La roca és molt bona i l'escalada típica de la zona (vertical i canto gros).


 
Apa! Fins aviat i... la neu es fa esperar, oi?

diumenge, 22 de gener de 2012

Nova via. Gel Blau a la Paret de les Orenetes.

Hivern sense neu no és hivern, però hivern amb fred si que és hivern. La mostra d'això l'hem trobat mentre accedíem al preciós Coll del Portet per obrir una altra via a una paret que ja ens ha robat el cor definitivament, la Paret de les Orenetes.


La Gel Blau comença per un diedre obert darrera l'agulla característica. A quedat semiequipada i el tram d'artificial està gairebé equipat, només col.locareu un o dos friends com a molt. La sortida al cim és presiosa, per una roca blava bellíssima. Roca bona amb alguna herba inevitable a la feixa i una mica de terra en algun punt que ja s'anirà netejant.

Apa! Fins aviat i inici a l'ombra, tingueu-ho present.

divendres, 20 de gener de 2012

Via dels 172 anys al Serrat de les Garrigoses.

Pensava que la temporada montserratína s'havia acabat amb l'any nou però de moment l'estem estirant més que un xiclet però sempre respectant les regulacions. Aquest com, cap a les Garrigoses i falta gent (o no).

 No és que sigui una paret gaire maca però avui hem anat a la part més lletja d'aquesta (part occidental). Així, amb una paret lletja... la via no pot ser gaire maca... i la dels 172 anys... vaja! que la caminada de descens no compensa l'esforç de l'escalada.



Via amb tants espits com pintades vermelles per anar-la seguint. Tres murs units per llurs caminades. L'últim no val la pena fer-lo després d'una caminada de cinc minuts, millor ja pendre el camí cap a l'esquerra fins a trobar el de les Bateries. No destaco res més per que no hi ha res més per destacar.



Apa! Fins aviat i ... la setmana continua, jeje!

dijous, 19 de gener de 2012

La Rosaura als Plecs del Llibre

Hi ha lectures que et fan volar la imaginació, algunes et motiven i  unes poques et fan entrar una por a quelcom irracional. Fan entrar les vies, de que parlen, en una aureola màgica d'inaccesibilitat. Fa temps vaig abandonar aquestes lectures per evitar paranoies absurdes que s'apoderen del subconscient però algunes vies i parets van caure en l'abisme. Una d'aquestes parets és el Plec Superior del Llibre.


Una piada dient que havíen restaurat mínimament la Rosaura m'he la va fer recuperar de l'oblit i abans que entri la prohibició ens hi hem acostat. El objectius del company i els meus eren totalment oposats: ell fer-la en lliure i jo només sortir per dalt, així que A0 a dojo amb una delicadesa de cirugià que els burils són molt vellets i la restauració es tant mínima que no és pot considerar ni això.


Per tant, passant en lliure o en artificial, s'ha de confiar en els burils, alguns sense xapa (com en el L2). El L1 és el més obligat i on les sortidetes en lliure són més fines, a la resta és pot passar millor en Ae o A1. Menció especial a l'inici del L4, un únic buril t'assegura un pas bastant cabró (no entenc com no hi han posat un parabolt).


Apa! Fins aviat i... malauradament ja no tinc el cor per aquestes relíquies.

15 anys de... la Cucamonga a la Bruixa.

Suposo que em vaig quedar a mitges amb la Via del Sostre, per que fa 15 anys vaig tornar a la càrrega amb aquesta més que poc repetida via, la Cucamonga.


Aquesta via va ser iniciada pels pioners de l'escalada a la comarca, i van abandonar al peu d'un gendarme característic a una decena de metres del terra. Gendarme característic és una forma benèvola de descriure'l, la més encertada seria gendarme molt descompost, el problema és que la via segueix per allà, fins entrar al diedre i passar a escalada artificial... fa posar els pels de punta, us ho ben asseguro.

Apa! Fins aviat i... ja vaig acabar servit ja.

dimecres, 18 de gener de 2012

15 anys de... la Via del Sostre a La Bruixa.

Aquesta era, i és, la primera via que es va obrir a La Bruixa, i no m'extranya ja que la línia té una lògica aplastant. Potser no és la més marcada, la més evident o la més estètica però si la més fàcil.

Com a gran clàssica que és, tots els meus companys ja l'havíen fet, així que vaig tenir que anar-hi en solitari. En un primer intent (Jul-96) em vaig baixar, ja que el L1 em va deixar exaust, però amb energies renovades (i no tanta calor suposo) vaig acabar fent-la. Des de llavors l'he fet dues vegades més (Mai-00, Jul-02).

Apa! Fins aviat i foc a l'obaga.

dimarts, 17 de gener de 2012

El Traïdor al Roc d'en Solà.

Quan vaig començar a escalar, ja em van dir que les vies del Roc d'en Solà a Perles teníen la seva gràcia i... ja us ho asseguro que la tenen. Renoi! quines plaques!


Hem fet El Traïdor per que la combinació de llargs ens anava bé: jo els fàcils i el company els difícils, que avui tenia ganes d'apretar, jeje! Al final, tots dos hem tingut de fer-ho (jo per arribar de xapa a xapa, és clar). El pitjor de la via és que alguns forats clau tornen a tenir vegetació i, el millor... el millor és quan arribes a dalt i abandones el calvari de les adherències de l'últim llarg.


Doncs res... millor anar bé que sinó patireu massa, fer aquestes vies pillant-se a tot, no val la pena. Parlar de grau quan no hem encadenat res és fer volar coloms, està clar, però hi ha un parell o tres de trams que els hem trobat molt collats, i l'obligat deu rondar el 6c tranquilament, per tant, aneu-hi conscienciats.


Apa! Fins aviat i... quin mirall !!
 

dilluns, 16 de gener de 2012

Integral Farigola Indòmita a la Paret del Devessó.

Pausa en la tranquilitat anticiclònica però no pas en la tranquilitat que es respira a Malanyeu. Aquest racó de món convida a escalar sense preses i assaborir l'aire de la muntanya encara que sigui fred com el d'avui.


Tenia que quedar bé per què estrenava companya de cordada i he pensat que amb la Integral Farigola Indòmita disfrutaríem els dos. Una sorprenent i magnífica roca fa oblidar rapidament el desagradable jardí intermig i el L3 és senzillament brutal: vertical, mantingut, difícil, grau apretadet per ser 6a però molt ben assegurat.



Així, aquesta integral està formada per les vies: Tal faràs tal trobaràs i la Gruyere. Està gairebé equipada, només he posat dos tascons a la part inferior, i restaurada amb parabolts, també, algun que altre pont de roca en bon estat. Per baixar, ho podem fer en rapel per l'Stoc de Coc (des del cim cal fer una fàcil desgrimpadeta de tres metres per agafar la instalació).


Apa! Fins aviat i... ja buscarem el sol el proper dia, ho prometo.

dijous, 12 de gener de 2012

Nova Via. Sol no vull trobar-me a la Paret de les Orenetes.

Primera via oberta en solitari a la paret amb una escalada i estil propis de Canalda. Escalada que abandona els diedres i fissures per aventurar-se pels esperons i els desploms, quedant una molt bonica via. Atrevida, aèria i atlètica.


A quedat bastant assegurada però en algun tram encara col.locarem cosetes (millor tascons que friends) i porteu un bon grapat de cordinos. L1 i L3 especialment bonics i sortida obligada de l'R2 (possibilitat de pas d'espatlla). Des d'aquesta reunió també podem escapar-nos per la feixeta, molt de compte.


Apa! Fins aviat i ... NO us oblideu la càmera i la xocolatina.

Nota (del 8 de Novembre de 2012): Sempre que obro una via en solitari intento repetir-la amb cordada per confirmar el grau. I això és el que hem fet avui, disfrutant molt d'aquesta petita gran via.


Els companys m'han dit que destaqui sobretot l'exigent L3, així que ja ho sabeu, haureu d'apretar de valent, sobretot el de primer.

dimarts, 10 de gener de 2012

La Makoki a la Roca dels Arcs.

Dies de inversió tèrmica, dies de Vilanova de Meià. Solet, bona temperatura i tranquilitat intersetmanal, que més es pot demanar... doncs una miqueta més de pila que avui el braços estaven en hora baixa, i és que la Roca dels Arcs és molta roca.


Fa gairebé deu anys (Set-02) que vam intentar fer la Makoki, i la placa del L1 ens va fotre una clatellada que vam marxar amb la cua entre cames. Calia tornar-hi per tornar-li, però el qui ha rebut altre cop he estat jo... diguem que m'he pillat a tots els llargs, de forma discreta això sí.


En resum, la via és molt vertical amb alguns trams d'Ae. Els trams en lliure són atlètics i mantinguts. Tot i que està ben assegurada amb parabolts, cal escalar entre xapa i xapa. Per agafar el primer parabolt del L4 t'has de penjar d'uns cordinos que comencen ha estar deteriorats, si a algú se li peten (a part d'una bona fava) haurà de fer un pas d'espatlla. Ah! i l'R2 i R4 són penjades, si porteu més cintes (llargues) val la pena saltar-se-les.



Apa! Fins aviat i... aprofiteu que encara no està gastada.

dijous, 5 de gener de 2012

Tivissa. El silenci eixordador del vent.

Primera sortida de l'any en aquesta terra aspre, escarpada i eixuta. Solanes resseques pel sol estiuenc i obagues ventades pel mestral d'hivern. Relleus abocats al serpentejant Ebre que supera l'últim escull abans d'abandonar-se en el seu delta.


Dins el silenci més absolut, només estorbat per les ventades que et pentinen o despentinen segons l'horitzó que un vol observar, em escalat unes quantes vies del preciós Morral de Penya Roja. Algunes de les poques que es poden fer en aquesta època de l'any.


La Casiquiare per estrenar-me. La Runuot + la Israeli Bomber per apretar una mica més i, per acabar la primera jornada, la Barbaroig. Totes elles amb més o menys parabolts i demés, ben assegurades en els trams difícils, i on els tascons són totalment opcionals. La roca... espectacularment bona, amb cantos increïbles. Tot i així, hi ha alguna crosta que haurem de vigilar. Destacar la Israeli Bomber, molt bona, llàstima que sigui tant curteta.


L'endemà tenim poc temps i faig tant ràpid com puc l'Slàstic. Potser la més maca de totes, la més variada i on els tascons ja seràn més recomanables. Primer llarg on haurem de vigilar amb la roca en algun punt i dues últimes tirades de cine. Compte amb les vies noves que pugen pels voltants.


Menció especial a aquest trosset de cel que de vegades em vigila, m'anima en silenci i m'acompanya encara que vagi sol. Gràcies bonica.




Apa! Fins aviat i ...espero tornar però a la tardor.