divendres, 30 d’agost de 2013

15 anys de... el Jardí de les Mentides i la Via d'en Manelet a la Paret del Grau.

Coll de Nargó és dels llocs on més he escalat, ja sigui esportiva o vietes de paret. Fa 15anys vam fer-n'he dues de fàcils per fer metres i amortitzar el dia: el Jardí de les Mentides i la d'en Manelet. La primera no l'he repetit cap vegada, però la segona ho he fet un munt de cops (Oct-00, Mai-02, Mai-08, Jun-08 i Abr-10).



Pel que fa a les vies, poc a comentar:de la primera no en tinc cap record en absolut però em sembla que està desequipada (preveure flotants), i de la segona si que en tinc records (llogicament): ben equipada i amb un grau molt adient pels que volen començar a fer vies de paret i apretar una miqueta. Roca molt bona amb alguna herbeta de decoració i descens en tres rapels sense problemes.


Apa! Fins aviat i podeu combinar-les així o amb moltes altres.

dijous, 29 d’agost de 2013

La Little Big Horn a la Roca Gris.

Aquest matí no feia dia d'estiu i tampoc era dia per possar-se al vessant nord de Montserrat, per tant, aquesta via a sortit d'imprevist. Com d'imprevist a estat el retrobament amb un company que feia un munt d'anys que no escalàvem junts, quina alegria més gran!!!


Així que mentre ens posàvem al dia, hem aprofitat per apretar (inútilment) a la Little Big Horn a la Roca Gris. Escalada bàsicament de fissura: cega, vertical i atlètica en diversos trams i matollera, trencada i lletja en d'altres. Però en general es prou bonica.


Per la via s'han de dur Friends (fins C2) i aliens, però com més amunt més equipada l'ha trobàrem. Del grau no us puc dir res per que m'he pillat a tot però almenys els companys si que han pogut apretar. I la roca molt bona però, com he dit, amb algun tramet trencat i alguna herba.


Apa! Fins aviat i foc a l'obaga.

15 anys de... la Via de la Rita a Canalda.

Poquetes coses recordo de la Via de la Rita de Canalda. El que si recordo és que una fotografia feta per un company va servir per il.lustrar la portada de la revista Aresta del Centre Excursionista de Lleida. Va ser la primera vegada que vaig ser protagonista d'alguna cosa, jeje!! Això va ser per la tarda per que el matí ja havíem escalfat motors a la Mar de Núvols de Vilanova de Meià.


Pel que fa a la via, recordo el picant L1 i algun altre pas a dalt de tot, el perdedor L2 i el jardí de mitja via. La roca... doncs no ho sé, suposo que bona en els trams difícils i a estudiar en els trams fàcils i el material... tascons com a mínim.


Apa! Fins aviat i foc a l'obaga.

divendres, 23 d’agost de 2013

15 anys de... la Femme Fatale a la Paret del Silenci.

A mida que anàvem escalant i repetint vies, ens anàvem animant per obrir-n'he de noves. Algunes en solitari altres en cordada. Aquesta la va començar el company sol i la vam acabar els dos, quedant una petita gran via que vam anomenar Femme Fatale.


Vam deixar-la poc equipada en general, només algun espit en llargs i l'R1 equipada. La resta, vertical i de feina, sobretot els artificials. Potser actualment amb els aliens i apretant una mica més en lliure no caldrien tants claus però com que no tinc referència de cap repetició no us puc confirmar res de res.


Apa! Fins aviat i recordo el final del L2 molt espectacular.

dijous, 22 d’agost de 2013

Maladeta. Un retorn desitjat.

Hi ha llocs tant bonics que no et cansaries d'anar-hi, però gaudir de l'ibón de Cregüenya no és precisament fàcil: la pujada sense contemplacions no perdona i amb la motxilla a l'esquena amb tots els trastos per escalar a la Maladeta tampoc.


Almenys aquest cop ja sabia on anava i el que em trobaria ...de fet, sabia que trobaríem més neu però no m'imaginava que tanta, així que hem tingut que modificar el plans i anar a una via de més a l'esquerra per no jugar-nos el tipus per la rimaia.


La Montse és una bonica via que busca l'esperó que cau de la part occidental de la paret seguint diedres i fissures. En alguns punts dubtes una mica de quin seguir però si et poses a la pell dels oberturistes i vas a buscar el més evident, el més fàcil i pensant que vols seguir l'esperó, llavors la vas trobant tranquilament.


Nosaltres hem estirat molt les tirades, així sempre féiem dos llargs en un i montant les reunions en còmodes replans on gairebé sempre hi ha algun pitó, l'R2 i l'R4 es monten en petits collets amb un gendarme al darrera molt característics. Els pitons en general costen de veure i la roca és boníssima tota l'estona.


De material, el de sempre (tascons, friends fins C3 i aliens), dúiem claus però no els hem fet servir i hem aprofitat el martell per repicar els claus de via.

Com que l'estratègia ha estat la mateixa que l'altra vegada, hem aprofitat el dia d'arribada a la vall per fer una vieta a Ampriu, la Estalentao. Via sense pretensions, equipada i ràpida.


Apa! Fins aviat i us deixo amb la ressenya d'aquesta darrera.


dijous, 15 d’agost de 2013

15 anys de... el Diedre dels Desconeguts a Canalda.

Molta història te al darrera el Diedre dels Desconeguts a Canalda, de fet no es diu així per atzar, sinó per un seguit d'esdeveniments ocorreguts al llargs de dues dècades. Per resumir-ho direm que la van començar uns i la van acabar uns altres passat uns anys, però després de molts més anys (una dècada sencera), van aparèixer els primers (Els Desconeguts) per acabar la seva obra i obrir-n'he més a la paret quan aquesta ja n'estava plena. En veure el "percal", van decidir restaurar la seva i anomenar-la Siete Muelles, per flipar!!


Ara farà 15anys, quan la vaig repetir, Els Desconeguts encara no havíen aparegut i NO estava restaurada. Actualment, de la placa en amunt no sé en quin estat es troba i no sé que hi van fer (suposo que algun dia l'hauré de repetir per esbrinar-ho). El que si puc comentar-vos es que l'escalada és atlètica i la roca, tot i ser bona, està molt bruta de terra i líquens.


Apa! Fins aviat i disfruteu del L4 que és únic a Canalda.

dissabte, 10 d’agost de 2013

Laia a la Dent d'en Rossell.

Cap a llevant no tinc tirada anar-hi però aquest cop la metereologia era massa benigna per deixar-la escapar. Al Ripollès hi ha una paret que em faltava escalar, la Dent d'en Rossell, i després de dubtar de si una via o l'altra, ens hem descidit per la Laia.


Potser no hem fet la millor elecció però per coneixer l'entorn ja ens ha servit. La via no l'he trobat ni maca ni lletja, variable: trams verticals i bonics, trams ajaguts i herbosos, alguna fissura per aquí, desplomet per allà, feixa, placa, parabolt, arbre i anar fent ...això si, un anar fent rapid i àgil en general, amb tirades llargues i empalmant tot el que es podia empalmar.


Amb un joc discret de tascons, els friends (fins C2), aliens i bagues per arbres en tindreu de sobres. Potser els trams més interesants són el primer i el darrer mur, la part intermitja es resumeix en anar superant resalts units per feixes inclinades (la segona amb possible escapament). Les reunions estàn montades o en arbres (l'R5 s'ha de reforçar).


L'aproximació molt còmoda pel Camí de Núria pel Roc dels Duis (45min) i descens seguint les fites cap a l'esquerra de la paret, primer remontant la canal somital i després carenejant cap a l'esquerra fins baixar altre cop cap a peu de paret i tartera avall fins el camí d'aproximació (90min per camp obert).

Apa! Fins aviat i ...compte amb la calor que tot i ser Pirineu, la cota és bastant baixa i el sol apreta de valent (1600/1900m).

dimarts, 6 d’agost de 2013

TIM a la Paret de Patriarques.

Presentar una via com la TIM de Patriarques és una mica complicat però potser el més encertat és començar per reconèixer i admirant el nivell (per dir-ho finament) que tenien els seus oberturistes en aquella època, realment increïble!!


Ha nosaltres ens ha costat dos dies, un a l'Octubre de l'any passat i avui, evidentment es pot repetir en una sola jornada però ja us avanço que serà llarga i de feina. Penseu que en tots aquest anys NO ha perdut gens de categoria.


La via és difícil, dura, entretinguda i vertical. La roca és variable però en general bona. Per mi, el L1 és el més xungo, amb una curta travessia que et talla la respiració (tant de primer com de segon). El L3 és el de més feina i el més herbós, tot i que el L4 també deu ni do però és més curt. El L5 és extraodinariament bo i compença l'esforç, roca super bona. I la resta ja és per acabar de sortir.


Porteu entre 6 i 8 claus variats (més aviat llargs), tascons (complert), friends (fins C4), aliens (complet), cordinos, bagues i 2 xapes recuperables. Reunions montades o en arbres i només l'R2 s'ha de reforçar. Potser es pot fer tota en lliure però no crec que baixi de 6c desequipat, ull!!


Apa! Fins aviat i compte amb la sortida al cim per la canal selvàtica somital.


dissabte, 3 d’agost de 2013

El Vianant al Serrat de Sta. Cecília.

Tornem a Montserrat després d'uns quants dies sense tastar aquest conglomerat tant punyetero. Avui, El Vianant, via molt repetida que m'he la deixava per algun dia de sol d'estiu i que no volgués matinar molt... doncs no ha estat ni una cosa ni l'altra.


Bonica via, molt bonica via, sobretot la part inferior tot i que la part superior també està força bé. Els primers llargs es poden empalmar sense problemes i els darrers també però vigilant amb el fregament. A l'artificial s'han d'equipar un parell de passets o apurar-lo en lliure de 7a (que per poc no em surt de segon), però no és complicat (porteu algun cordino per escanyar un clau). Per la resta, res més a dir, que no pogueu trobar a la xarxa.


Roca molt bona en general menys les entrades a les feixes, ben assegurada i poc obligada on amb friends (fins C1), aliens i una xapa recuperable ja en tindreu prou per disfrutar-la.


Apa! Fins aviat i descens per la ferrata Teresina, penseu-hi.