dilluns, 29 de novembre de 2010

Una Maneta

Perdoneu però no m'he pogut resistir. Mare meva!!!!!

Viodramina L5

Apa! Fins aviat i ...... Força Barça.

Quimèrica Laxitud i Martinetti a la Paret de l'Ós.

Fred, molt fred, massa fred fa aquests dies per escalar (en roca) amb una mica de dignitat. On s'està millor és al costat del foc sense cap dubte, però si avui fa un dia dolent demà potser encara el farà pitjor, per tant, val més que aprofitem.


Hem anat a fer un parell de vietes a la paret de l'Ós. Primer la Quimèrica Laxitud, via maca, grau bo pel dia que ha fet, equipada, últim llarg atlètic i poca cosa més a destacar.


Després hem fet la Martinetti. Aquí ja s'ha de col.locar tascons i friends. La via està minimament restaurada per no passar penes però continues fent servir peces d'un altre temps, sobretot els darrers llargs. Inici en una fetxa gairebé esborrada de color vermell i tram descompost en el L2, la resta molt bona roca. Amb el fred no hem apretat massa però el L3 és difícil i poc recomanable apurar-lo de primer. Podeu portar alguna xapa recuperable però són prescindibles.


I per acabar la ressenya. Compte amb les nombroses vies que hi ha en aquest sector de paret.

Apa! Fins aviat i foc a l'obaga.

dimarts, 23 de novembre de 2010

Nova via. Viodramina a la Paret d'Odèn.

Ja hem acabat un projecte que teniem començat des del Des-06, al sector oriental de la Paret d'Odèn.


Aquesta via m'ha portat moltíssima feina i per això he trigat tants anys en acabar-la (i molta mandra també). Primer de tot vaig tenir que fer un camí entremig de l'espès bosc mediterrani per arribar amb certa comoditat en tot aquest sector de paret (de una hora llarga que hi havia abans, ara triguarem uns 30min). I després la via.



VIODRAMINA
140m  MD+/A1

4claus (opcionals recomanables), tascons, bagues per sabines i cordinos per ponts de roca.

M'hee trobat amb dos problemes: on hi ha vegetació és molt espesa i les plaques són extremadament llises, així que..... m'ha costat de trobar el terme mig. Aventura garantida. I per últim, dir-vos que porteu un raspallet per treure la terra de nombrosos forats.



Apa! fins aviat i foc a l'obaga.

dijous, 18 de novembre de 2010

Kua de Kadell de Gos i La Paciència dels Petits a la Paret de la Figuereta.

El congost de Collegats és un paradís de roca i aigua. No m'extranya que la primera guia del congost es titules així. Dintre de les incontables parets que té el lloc, la Paret de la Figuereta és possiblement la més vistosa, sorollosa i perillosa per escalari (per la possible caiguda de pedres a la carretera). Com que cap de les tres coses m'interesava, he triat per escalar les vies de més a l'esquerra de la paret.


La més occidental és la Kua de Kadell de Gos amb una plaqueta petita amb el nom per marcar l'inici. M'ha sorprès lo maca que és, amb una roca espectacular (només l'inici del L3 és una mica més dolent). M'he equivocat en el L2: he seguit la lògica i en canvi tenia que seguir la bona roca (s'ha de flanquejar a l'esquerra a l'indret del pont de roca i  no anar cap el diedre de roca trencada). L'últim llarg és molt bo, m'ha sortit en lliure encara que no es obligat. Sereu mariners de terra endins navegant per un mar de còdols.


La següent és La Paciència dels Petits. Potser no tant bona com l'altra però també deu ni do. Hi ha més seguros però és més difícil d'assegurar, això fa que sigui una mica més exposada. Molt lògica, ràpida i també amb un L3 molt bo. Roca molt bona menys un curt tram del L1 i reunions hipercòmodes i equipades.


El descens es fa amb un moment per la canal de l'esquerra seguint les fites.
I per acabar la ressenya.

Apa! Fins aviat i foc a l'obaga.

dimecres, 17 de novembre de 2010

15 anys de... la Cadència al Triangle.

  Seguint amb les escalades per aprendren i seguint amb les escalades de Font Ferrera, avui tota parlar de la Cadència (5). Via bonica, elegant i ben assegurada. Realment una de les millors de la vall.



Originalment sortia per la Clàssica1 evitant un marcat esperó que era la continuació lògica de la via. Quan es va redreçar, ens va faltar temps per anar-hi i fer-ho en lliure (Març-99), quedant una part final aèria, vertical i difícil. Amb la roca no tant bona com en la part inferior però igualment ben assegurat.


Apa! Fins aviat i foc a l¡obaga.

dilluns, 15 de novembre de 2010

Gran Manitú a Narieda Sud

Després del pas del front d'aquesta nit, no donava ni un duro per poder escalar avui però com que diuen que l'esperança és l'últim que es perd he anat a la cara sud de Roca Narieda i, ves per on, estava més seca del que hem pensava.

Aquest indret a canviat força des de la primera visita. El caminet està ben trepitjat i la paret bastant plena de vies.

La Gran Manitú és una de les més assequibles. Ràpida, poc vertical, bona roca i equipada, així que ideal pel dia d'avui.


Apa! Fins aviat i foc a l'obaga.

dijous, 11 de novembre de 2010

Pànic, timpànic a Narieda Nord.

Anar a la nord de Narieda el més de novembre és una mica de bojos (o bastant) però avui és St. Martí i qui no ha sentit a parlar de l'estiuet de St. Martí, doncs ja està... el fred no existeix (jejeje!!!! quins aplaudiments al primer llarg, mare meva!!!!!).


La veritat és que avui hem fet la primera repetició d'aquesta nova via, encara diria més, d'aquesta bona nova via. El primer llarg va ser obert fa un munt d'anys i reintentat més endevant. Fa dos estius vaig descidir que sabia d'acabar i vam començar ha obrir el L2, però diversos factors hem van fer retardar l'obertura i, ves per on, altres companys l'han acabat i molt ben acabada.


Dir-vos que és mantinguda en el sisè grau. Gairebé equipada però amb algun pas piquent i algun altre per assegurar amb friends (algun pas és algun). S'ha fet una neteja de terra i sabines mooooolt important apareixent cantos a dojo, per tant hi ha dos temes importants: continuar netejant els cantos de terra i intentar respectar els troncs de les sabines per què no s'acabin morint (tot i les fortes esporgades). Per acabar, comentar que el L1 és el més compromès (amb tot tipus d'assegurances) i que la sortida al cim és realment espectacular.


Quan feu la via a l'estiu probablement no tindreu aquest premi, jeje!!!

Apa! Fins aviat i foc a l'obaga.

dimecres, 10 de novembre de 2010

15 anys de... la Romàntic Guerrer a La Bruixa

Font Ferrera és una petita vall amb moltes petites parets i La Bruixa és la més gran de totes elles. Gran en dimensions, gran en presència, gran en número de vies i en la seva qualitat.
La Romàntic Guerrer és possiblement una de les millors escalades de tot Font Ferrera. Ben assegurada, vertical i mantinguda, amb bona roca i amb una difícultat obligada de V+.

Des del primer dia que la vaig fer hem va agradar i, la veritat és que sencera només l'he repetit un cop (nov-03) i uns mesos abans ens vam baixar pel fred (feb-03). No m'ha sortit mai en lliure i li tinc moltes ganes.

El nom de la via també m'encanta i m'identifico plenament amb ell. Romàntic per què un bon escalador ha de saber assaborir totes les escalades que fa i trobar el plaer del moviment encara que la via sigui lletja. Guerrer per què s'ha de lluitar i s'ha de patir per aconseguir fer les vies que hom es proposa. Per això el blog es diu així, per què sóc un Romàntic Guerrer.

Honors a una magnífica via que degitjo poder encadenar.

Apa! Fins aviat i foc a l'obaga.

dimarts, 9 de novembre de 2010

15 al 8

Com cada any en el més de Novembre el Centre Excursionista del Solsonès organitza un cicle de projeccions de muntanya.
Aquest any tinc el privilegi de poder-hi participar i us ho faig saber. El dia 27 de Novembre a dos quarts de deu al Teatre Comarcal. L'entrada és gratuita. Us hi espero.

Apa! Fins aviat i foc a l'obaga.

dissabte, 6 de novembre de 2010

Gavina a la Paret d'Odèn.

La part occidental de la paret d'Odèn és un inexpugnable escut taronja, deplomat i llis. És una paret maca. Una talaïa meravellosa sobre la comarca on només unes poques vies s'atreveixen a superar-la.
La Gavina és una d'aquestes poques vies. Una via curta, dura, entretinguda, díficil, vertical, evident, poc equipada, de les que infravalores, d'aquelles que deixen un bon regust de boca quan arribes a dalt i sobretot sobretot oberta amb molta destresa (a la ressenya original només demanen 4 claus, dos friends i tascons, impresionant!!!!).

En aquesta via me n'he baixat tres vegades (jun-96, set-98, abr-03). La via en que me n'he baixat més cops. He patit, l'he sofert, l'he suat i ens hi hem estat un munt d'hores però  PER FI!!! m'he tret l'espina de tants i tants anys. Avui, l'únic que volia era fer-la, no m'importava si no la disfrutava, ni m'importava si no podia apurar cap pas en lliure (L1) com així ha estat, només volia sortir per dalt.


La ressenya original l'he trobada molt molt apretada de grau i material, així que l'he retocat una mica. Tot i així, avui he fet una bona cura d'humilitat.
Per acabar, vull felicitat els obridors per aquesta petita joia.

Apa! Fins aviat i foc a l'obaga.

dimecres, 3 de novembre de 2010

Samsara a la Paret del Peladet.

Al congost de Terradets no cal fer-li gaires presentacions i, a la paret del Peladet tampoc. L'únic problema d'aquesta paret és que no saps mai quan anar-hi,  a l'hivern i fa fred per què hi toca l'ombra, a l'estiu i fa calor per què li toca el sol, a la primavera és fa curta, així que només ens queda la tardor.

La via Samsara és una via començada d'antic i acabada fa pocs anys. La part inferior és realment molt molt bona i, després d'un llarg molt molt dolent, torna a millorar sobretot l'últim llarg. Demanen molt material, però mentre les sabines i sabinetes que hi ha aguantin, poca cosa posarem i amb tascons i friends ja n'hi ha de sobra.

Més cosetes de la via. El L2, i per no dir que el grau està apretadet, o deixarem en que costa anar a vista. En el L3 hi ha un espit que queda una mica a l'esquerra (res dramàtic). A l'entrada de la R4 trobareu una corda fixa (feta malbé) que puja per un diedre, no la seguiu, tot i que si ho feu podreu trobar la reunió a l'esquerra (no la monteu a la que hi ha a la dreta).

Apa! Fins aviat i foc a l'obaga.

dimarts, 2 de novembre de 2010

Res de Límits a les Agulles d'en Custodi

M'han passat la ressenya de l'última via oberta a les Agulles d'en Custodi. Aquest lloc li toca l'ombra durant el matí així que volia deixar-la per una matinal a l'estiu però... no he pogut esperar fins l'any vinent.
Les agulles no són gran cosa i la vegetació apareix a gairebé cada fisura però la curta aproximació fa que hi hagi obert tres vies. Tot i així, té trams molt bonics.


Res de Límits és una via curteta, poc equipada. L'he fet tota en lliure, fins a 6b+ (no és obligat), amb tascons i friends (C4 recomanable) ja en tindreu prou. S'han de dur diverses bagues, ja sigui per les sabines o per abandonar en els rapels. La roca, del tot variable però ens els trams díficils és molt bona i adherent.

Els dos trams de sisè grau són molt bons, el primer atlètic i perfectament assegurable.
Apa! Fins aviat i foc a l'obaga.

Nota (del 17 de Juliol de 2013): Tornem a repetir aquesta vieta de les Agulles d'en Custodi, aquest cop amb company, un company que volia apendre a posar trastos.


Així que em anat gairebé tota l'estona de segon... una altra manera de disfrutar, jeje!

dilluns, 1 de novembre de 2010

15 anys de... la Funció Delta a Canalda

Gairebé tots els escaladors tenim un lloc preferit, una escola en la que ens identifiquem, una paret que ens estimem com si fos nostra. En el meu cas, la paret de Canalda és aquest lloc.
M'agrada mirar-la, m'agraden les olors, els colors, m'agrada estar-m'hi, m'agrada caminar-hi, m'agrada escalar-hi. Tot el que li passa m'afecta d'una forma especial.
Suposo que és per que aquí és on vaig aprendre a escalar, ha controlar els nervis, ha deixar fluir l'adrenalina i retenir-la quan era necessari. Aquí és on vaig descobrir la màgia de l'escalada, els seus codis, l'ètica, la lògica, el respecte pel que ja hi ha. Aquí és on vaig entendre que el primer de cordada no pot caure.

La via que us presento avui és una via que necessariament ha d'estar seca per poder-la ascendir. La gran xorrera central és un persistent brollador d'aigua que li costa d'eixugar-se.

La Funció Delta és una via bonica, amb roca bona però molt bruta per la proximitat de la xorrera. Té una bona part inferior i una molt evident part superior (una mica més herbosa però aquest tros ja és de la Isabella). Està gairebé equipada amb burils i alguns costen de veure, potser el L2 és el més just en assegurances.

L'he repetit en només en una ocasió, el 18-Des-2004.

Apa! Fins aviat i foc a l'obaga.