divendres, 28 d’octubre de 2011

Goita que fan ara.

Us envio el tríptic informatiu sobre el Cicle de Projeccions organitzat pel Centre Excursionista del Solsonès i que es farà durant els dissabtes al vespre del mes de Novembre al teatre de Solsona. N'hi ha alguna que fa molt bona pinta... de fet totes fan bona pinta, jeje!!




Apa! Fins aviat i ...és de gratis eh! encara que costi de creure.

dimarts, 25 d’octubre de 2011

La TriDragons i la Suave es la Noche a la Pala Alta.

Per fi a plogut!!! És curiós, en un lloc pluja a dojo i en d'altres ben just a matat la pols, com al Montroig. De fet, ahir, vaig anar seguint una mica el radar metereològic i ja vaig veure que per ponent poca aigua va caure.


La Pala Alta és una paret molt llarga però de poca alçada, així que val la pena fer-hi un parell de vies per amortitzar la jornada. Avui ens hem descidit per la TriDragons i la Suave es la Noche. La primera amb poca i la segona amb més informació.



M'ha sorprés gratament veure que la TriDragons ha estat restaurada de fa poquíssim (enhorabona), el que no m'ha agradat tant a estat el criteri fàcil que han seguit, cada dos metres una xapa... sense comentaris. Així que està totalment equipada, però compte que en el L3 s'ha d'escalar entre xapa i xapa.



La Suave es la Noche, és el costat oposat. Poc equipada en la part inferior i més assegurada en la bonica part superior. L'hem fet en dues llargues tirades, vigilant amb el fregament. Per cert, les reunions s'han de reforçar totes i el C4 és opcional pel L1.




Apa! Fins aviat i... encara hem escalat sense samarreta, jeje!!

dijous, 20 d’octubre de 2011

L'Animistes a la Roca de Ponent.

Després d'uns quants dies fen vies romàntiques (amb alguna excepció), avui a tocat fer-ne una de guerrera. Guerrera entre molts altres adjectius.


La silueta de la Roca de Ponent a Montserrat m'ha atret des del primer dia que vaig anar als Pollegons. Durant molt anys només dues vies recorríen aquest verticalíssim vessant amb ombra durant el matí. La via dels Animistes és una d'elles.


Difícil, vertical, mantiguda, piquent, atractiva, atrevida, oberta amb destresa... bona, molt bona però compte que a la vegada amaga el verí (grau apretat). La roca és molt bona menys alguna pedra molt puntual. En general, és una via de placa però amb alguna esquitxada de fisura. Està bastant equipada però amb alegria. Millor dur tascons que friends, nosaltres només hem posat el C2 (primera cinta de la imatge) perfectament tasconejable.



Apa! Fins aviat i guindola opcional per les reunions que són molt incòmodes.

dimecres, 19 d’octubre de 2011

La GEM a la Roca Gris.

Visita llampec a la Roca Gris per aprofitar els últims dies per fer escalades a la tarda que ara aviat canviarem l'hora i llavors es fa fosc de seguida, quin rotllo!! jeje!!.


Hem fet la GEM... una més, potser l'únic que la fa diferent és la fisura del L2. Els llargs finals són en placa excel.lent amb la roca excepcional del vessant sud. La via està molt ben equipada fins i tot la fisura, tot i així se'n podíen haver estalviat algun i posar-lo al cim, ara toca anar a buscar una sabina un tros enllà.



El peu de via és el mateix que l'UrquizaOlmo però marxant a l'esquerra, parabolt visible, i compte al final del L2 no anar a l'Stress que és la via veïna.



Apa! Fins aviat i ...vigileu amb les cabres que bombardejen la canal d'accés.

15 anys de... la Mister Pomez a la Serra Alta.

I ja m'he la descuidava, però aquí la teniu.
La Paret de la Serra Alta és una punta de roca que des de la carretera que puja a Coll de Jou i el Port del Comte s'intueix però no es veu. És el contrafort final d'una llarga carena que neix on comença la baixada de l'Hostal del Vent.



És una paret que combida a la tortícolis i a l'acrobàcia. En un paratge altiu i bonic, extremadament tranquil i, amb una mica de sort, silenciós. De moment, només tres vies desafient la verticalitat.


La Mister Pomez va ser la primera i oberta amb tres atacs. Possiblement encara no tingui repetició. Llàstima de l'abundància de liquens i que provoquen un aspecte terrós de la roca, però la via té alguns trams bons, mantinguts i obligats.

Apa! Fins aviat i... gaudiu de la calma que va cara avui en dia.

dilluns, 17 d’octubre de 2011

Nova via. Diedre de la Vellesa a la Paret de les Orenetes.

Petit retall de modesta altura però igual que la meva estimada Canalda. Encara no em puc creure haver fet aquesta troballa i tenir tanta paret per triar i remenar. Per estrenar-nos a la Paret de les Orenetes hem escollit el diedre més fàcil a primer cop d'ull i tot i així apreta prou.


El Diedre de la Vellesa està semiequipada i les reunions equipades per rapelar, així ens estalviem la costa del jardí somital. Roca molt més bona del que sembla i menys herba de la que aparenta. L1 difícil però NO obligat. Via bonica.


Apa! Fins aviat i compteu amb ombra fins a mig matí.

Nota (del 11 de Juny de 2014) : Repeteixo aquesta bonica via després de gairebé tres anys d'haver-la obert. Com canvia d'obrir a repetir, jeje!!



Els dos passos inicials d'Ae queden igual, però el tram del tercer parabolt a sortit en lliure quedant de 6b. He fet uns retocs a la ressenya, així que us la podeu tornar a descarregar.

dijous, 13 d’octubre de 2011

La Barreiros i la No t'Entaleguis a Canelles

Ja fa dies que estic arrossegant un costipat dels que costen de passar, i suposo que entre això, la calor i les cabòries que em volten pel cap, avui no tibava ni a la de tres (mai més ben dit). Ha estat un dia d'aquells en que ja et lleves cansat on fins i tot la roba pesa.


Em anat a l'impresionant Presa de Canelles. Ja des del cotxe hi ha ambient, jeje! I hem fet un parell de vies molt bones que malauradament no he pogut disfrutar. Primer la Barreiros i després la No t'Entaleguis.


La primera és de fisures verticals de canto genial, amb roca bona però amb algun bloc dubtós, seguros justos i on els friends treuen xispes. Grau apretat. Hem entrat per una variant oberta fa poc on ja et poses a to.


La segona és més assequible, més equipada, més fàcil i amb millor roca. L'entrada original està afectada per una escala metàl.lica i ho hem fet per l'Aquarian Wall. I el final, l'hem fet per una sortida directa molt xula que et deixa diectament a la reunió dels rapels de descens.


Apa! Fins aviat i ... no tireu pedres.

dimecres, 12 d’octubre de 2011

15 anys de... la Fills del Vent a Canalda.

Fa 15 anys, celebrava el meu primer aniversari d'escalador i com que el meu enamorament vers Canalda era ja total i absolut, la millor manera de celebrar-ho era repetint la més clàssica de totes les vies de la paret, la Fills del Vent.


Des de llavors l'he repetit dues vegades i mitja (Gen-00, Feb-03 i Nov-08), potser la més entrenyable va ser l'última mitja vegada durant la segona trobada d'escaladors i després d'una forta i gèlida nevada.


Pel que fa a la via, poques coses a destacar. Trobareu informació de sobres per la xarxa. Si és el vostre primer contacte amb la paret, millor portar alguns tascons i bagues sabineres i si no és així, amb cintes llargues ja fareu.



Apa! Fins aviat i ...no busqueu cleques que no en trobareu.

dimarts, 11 d’octubre de 2011

La Carles Andrés i la Ribes Sabaté al Cilindre

Mentre feia camí cap el Cilindre de St. Llorenç de Montgai per trobar-me amb un dels meus mestres, pensava quina va ser l'última vegada que vam escalar junts, i hem veníen a la memòria anècdotes de les primeres escalades. Semblava tonto, conduïnt i amb una rialla d'orella a orella.


Com que sembla que l'estiu no vol marxar hem tingut que fer vies a l'ombra. Primer, mentre esperava el company, he fet en solitari la Xemeneia Carles Andrés. Profunda, amb un final curiós i unes formes molt suggerents pel gènere femení.



Després, ja encordats com cal, hem disfrutat de l'Esperó Ribes Sabaté. Es pot fer amb dues llargues tirades, afegint algunes cintes llargues de més a l'arnés.



La roca en general és bona però amb els inevitables bolos dubtosos. I poca cosa més a destacar per aquestes dues vietes ràpides i fàcils.



Apa! Fins aviat i... va ser la Gavina, crack!

dissabte, 8 d’octubre de 2011

Via d'en Xuxe a Canalda.

Dia preciós, radiant, lluminós. Dia de tardor per una tardor que no sembla tardor. Normalment i malauradament durant aquesta època de l'any la muntanya exclata amb bolets, gent i crits, però aquest any no... la muntanya es mostra tal com és : silenciosa, tranquila i pausada. Canalda no és l'excepció i se m'ha fet estrany escalar-hi sense escoltar rebombori de l'entorn.


Hem fet una matinal a la Via d'en Xuxe, una via que ja he repetit quatre cops (Oct-96, Feb-01, Mai-04 i Oct-09), la primera d'elles en solitari amb una sola corda de 9mm i posant en pràctica el que m'havien explicat uns dies abans.



Personalment, és una via que m'agrada... més ben dit, li tinc una estima especial per ser la primera solitària, però tampoc és cap cosa de l'altre món. Ràpida i assequible però amb algun tram vertical on cal apretar. Roca bona però amb una entrada sobre roca dolenta (l'original va una metres més a la dreta) i el final una mica herbós. Grau apretat i sortida de l'R1 piquent.


La part final conecta amb la Pròpolis i en aquest tram si van afegir un parabolt i una reunió quan van obrir la Cherokee, els hem tret i hem deixat equipada per rapelar la reunió final existent de la primera uns deu metres més amunt.

Apa! Fins aviat ...i primer s'ha de repetir per poder obrir

dimecres, 5 d’octubre de 2011

15 anys de... la G.A.M. a la Paret de Diables

Hi ha dies d'escalada que queden grabats a la pell com tatuatges, no necessites fotografies per reviure la jornada, una jornada tant intensa que marca la forma d'afrontar els reptes. Una d'aquestes jornades va ser quan vam repetir la G.A.M. de Diables.


Vam començar tard per motius diversos i va passar el que tenia que passar. Ens va pillar el negre just arribats a la grimpada final, sort que vam trobar una bauma i allà vàrem passar la pitjor nit de la meva vida: freda, amb tempesta i una calamarçada de ca l'ample. L'endemà, tot moll i blanc, vam sortir del cau i al cap d'una estona ens vàrem retrobar amb la família que van passar una nit... distreta.
Des de llavors, el que més hem preocupa d'anar a un lloc nou és conèixer la baixada.


Pel que fa a la via... és una ultraclàssica de Montserrat, hi ha informació per parar un tren i amb la restauració no té massa complicació. Tot i així dues cosetes, no l'infravaloreu i l'abandó a partir de l'R5 pot ser molt complicat.

Apa! Fins aviat i ...no us oblideu la càmera.