dijous, 24 de maig de 2012

Montrebei. La traca final.

La primavera fa dies que es mostra en tota la seva esplendor. El sol brilla i escalfa. Un sol que no et posa moreno sinó que et deixa vermell directament. Un sol del que val la pena amagar-se encara que no sigui estiu. Per això, practicament donem l'adéu al vessant sud, fins la tardor, i aviat donarem la benvinguda al vessant nord.


Dels pocs llocs que no són ni carn ni peix, és la Paret de Catalunya de Montrebei. Aquest dos dies hi hem fet un parell de vies que ens han deixat el cos cansat i els dits sense pell.


Primer la Marquises. Via que tenia a la llista des de temps inmemorials i que sempre m'havia fet una por terrible. Finalment, després d'una llarga jornada, l'he fet acompanyat de dos veterans amb currículum i, que per sort meva, també la tenien pendent.



La Marquises te l'esperit montrebeia més autèntic. Plaques, fisures, diedres, xemeneies, desploms, etç. tot en 450m d'escalada poc equipada i roca bona en general. Destacar el L4 per bonic, el L5 per perdedor i sobretot el L9 que si el voleu fer tot en artificial us caldran dos jocs de friends fins el C3. Com passa sempre en aquestes vies, NO calen claus però poden ajudar.


I l'endemà, amb una mica de por de com respondria el cos, ens hem posat a la benèbola Cau del Sioux, benèbola per ser a Montrebei per què la via té algun trosset on cal apretar (L8), però en general és una via bastant equipada on de tant en tant posarem alguna coseta. Destacar la placa mirall del L4 i la presiosa fisura del L5 (on falta una xapa però es pot protegir bé) amb la respectiva reunió, llarg molt bo.



Menció especial als malparits que s'han endut els claus a la sortida de l'última R i que han deixat unes bagues penjant del parabolt per que a algú s'he l'hi trenquin i hagis d'avisar als bombers. He parlat amb l'oberturista i mirarem d'arreglar-ho però no sé quan (ja informarem). De moment, molt de compte, amb un pas d'espatlla crec que també és pot passar.

Apa! Fins aviat i disfruteu-les. 

divendres, 18 de maig de 2012

El Kraken i l'Stargate a la Pastereta.

Amb una son tremenda i encara sentint a bategar el cor al ritme del Thunder Road, el Born to Run, el The River, el We are Alive... i tantes altres, he anat a recobrar l'al.lè a les boniques plaques de la Pastereta.


Com que jo tenia el cap més allà que aquí, el company m'ha portat a passejar pel Kraken primer i l'Stargate després, així he pogut assaborir amb més calma el retorn a la realitat.


Les dues vies estan equipades, la primera ben assegurada i la segona amb les assegurances més justes. La roca molt bona en la primera i més crosteta a la segona. Per baixar, millor anar a buscar els rapels del Viatge Apatxe, ja que les reunions d'aquestes vies NO estan en bones condicions PER RAPELAR amb seguretat (rapels d'un sol punt, eslabons de cadena no soldats, cordinos vells, etç).



Apa! Fins aviat i ...avui n'hi ha un munt més que estaràn tocant el cel.

dimecres, 16 de maig de 2012

L'Aresta Troche a l'Argenteria.

El mes de Maig és un mes una mica punyetero a l'hora de triar les vies o més aviat les parets. A l'ombra encara pots passar fred, al sol et pots rostir com un pollastre, així que, s'ha d'anar provant i amb una mica de sort NO pilles, com ens ha passat avui. Dia magnífic a Collegats, tant al sol com a l'ombra.


Hem anat a fer la via més llarga, l'Aresta Troche, i m'ha sorprés gratament. Mai havia sabut situar-la exactament però te un perfil molt estètic amb una aresta final afilada i molt aèria... preciosa. Llàstima de no haver-la tret tota en lliure (per un pas d'adherència extrema) però la via sempre te bona presa, amb el L8 de pel.lícula.


Semiequipada, roca molt bona, poca herba, variada, ràpida i vistes de vertigen. Alicients més que suficients per no perdres aquesta clàssica del lloc. Amb friends (fins C2) i aliens en tindreu més que de sobres.



Apa! Fins aviat i fins i tot l'excursioneta de baixada val la pena.

divendres, 11 de maig de 2012

La Territori Verneda a Busa

Sembla curiós la diversitat d'opinions que poden sorgir amb el company d'escalada després de fer una via com aquesta. Ell motivació pura, genial!! Jo ja... en camí de retorn. Ni ell s'imagina la vitalitat que m'ha transmés.


Avui hem anat a Busa a fer una via que no sabíem massa bé per on anava i ens hem alegrat moltíssim quan hem vist que pujava pel fons d'una canal/depressió on ens tocaria l'ombra tota l'estona. Diguem avui no era dia per escalar al sol i menys en una via com aquesta. Poc equipada i roca variable amb un L2 bastant dolent, sort que era tant llògica que no tenia pèrdua. Al company li ha agradat, a mi no.


Hem passat sense clavar i els tricams els hem usat en els primers 10m (difícil d'assegurar sense ells). La resta amb tascons, friends i aliens, ah! i els cordinos per merlets. Les reunions estan equipades i alguna sorpresa per la part final que hem pogut deixar, jeje!! Us agradarà!!


Apa! Fins aviat i us deixo l'enllaç d'una via que us devia.

dijous, 10 de maig de 2012

15 anys de... la Chapuzas de la Evolución a la Paret del Diable.

Hi han diverses vies, en el meu cas, que han marcat un abans i un després, però la que possiblement ha deixat la petjada més forta ha estat aquesta. No entraré en massa detalls però la descàrrega d'adrenalina a l'arribar al cim no va ser, aquest cop, en forma de crits sinó més aviat tot el contrari. Sort dels companys que hem van saber transmetre tranquilitat i el que representava escalar amb majúscules. Mil gràcies... de tot cor.



La Paret del Diable d'Oliana gairebé tothom l'anomena Paret de la Cascada per qüestions evidents. Durant molts anys només hi havia dues vies, o més aviat viots, perduts en aquell racó aïllat i sense camí. Després en van venir més, encara més difícils, i la ferrata... ferrata, freqüentació, camí, soroll i demés.



La Chapuzas de la Evolución és una gran via. Difícil, entretinguda en l'inacabable desplom inicial i ambient espectacular en la part superior. És una clàssica però una clàssica de nivell. Recordo que alguns passos d'artificial és feien sobre blocs sonors i recordo molt especialment el fantàstic diedre superior que hagués disfrutat més si hagués tingut més nivell.

Apa! Fins aviat i vigileu si la cascada està activa.

dilluns, 7 de maig de 2012

Realitat Separada i Curt Curtet a la Paret del Llop Blanc.

Ben bé a la Paret del Llop Blanc, no. Més aviat al seu contrafort. Un contrafort de pedra blanca, plena de fissures verticals i algun que altre sostre per treure's el barret.


Fa uns anys (Set-05) vaig anar per obrir-lo i, el més increïble de tot és que va sortir en lliure (brutal!!). L'any següent hi vaig tornar per obrir una de les multiples fissures que hi ha a la dreta. Com que avui teniem poc temps hem descidit anar-les a repetir i hem disfrutat com mens d'un parell de vies curtes però molt xules.


La Realitat Separada necessita els tascons per poder reforçar el L1 i l'R, i el L2 està equipat. En la Curt Curtet posarem més trastos però sense excés (algun tascó i friends des d'aliens fins el C3).


Apa! Fins aviat i moltes possibilitats de noves però curtes obertures.

divendres, 4 de maig de 2012

Masmut. Un trosset de cor.

Hi havia una vegada unes muntanyes tranquiles i amagades al Matarranya. Unes muntanyes salvatges, inòspites, unes muntanyes on escalar retrobava tot el seu sentit, tota l'escència que la feia una activitat noble i atrevida. Una escalada amb sabor a la de la meva estimada Canalda. 




Fa molts anys que vaig descobrir aquestes roques, les Roques de Masmut, i han passat masses anys sense anar-hi, no pas per falta de ganes però la seva llunyania i racòndita ubicació la relegaven a un segon plat. Finalment, sense company, hi he tornat per fer vies que es fan poc tot i que més del que m'esperava.

En tres dies he fet quatre vies. L'Aresta del Gas per entrar en joc, la Kenia, La Gandhi i la d'un Temps. I ja de cansament m'he baixat de l'Último Espolón i sort per què la pluja m'haguera sorprès abans d'arribar al cim.
De l'Aresta del Gas només comentar que es millor fer l'entrada directa i la variant de sortida així queda una via més homogènia i totalment equipada (i restaurada). De la Kenia comentar que el L1 és el més difícil i la resta a navegar seguint la llògica. De la Gandhi dir que els dos primers llargs són atlètics, verticals i difícils, menció especial al final del L2 (abans de sortir del diedre cap a l'esquerra) és molt trencat i difícil d'assegurar (compte!!). I finalment, la Via d'un Temps és la típica via de xemeneia improtegible a no ser que portis un friend gegant (C5 o C6), per tant, podem dir que té algun tram exposat. Aquesta via la creua abans de l'R2 una via de parabolts que desconec el nom i les característiques, si algú en sap quelcom més ja ho comentarà.

En les ressenyes originals de la Kenia i la d'un Temps demanava claus, jo he passat sense clavar i sense cap problema. Portar tascons, friends (fins C3 mínim), aliens i cordinos/bagues menys per l'Aresta que amb cintes (alguna llarga) ja en tindreu prou.

Apa! Fins aviat i la canal dels rapels va bé si voleu fer més d'una via, sinó, millor baixar xino xano.

dijous, 3 de maig de 2012

15 anys de... la Chica del Martini a la Roca dels Arcs.

No sé si us passa a vosaltres, però a mi després d'apretar fort el coco necessito una via de parabolts. Així que teníem que fer una via ben assegurada i vam escollir aquesta de la Roca dels Arcs, la Chica del Martini.



Impresionant mur de baix a dalt, vertical, continu, ben assegurat. Amb una roca magnífica, tant magnífica que està massa gastada per poder-la gaudir, si fa 15anys ja n'estava, a dia d'avui imagineu-vos-ho. És realment una llàstima que vies així acabin en relativament poc temps tant malament.


Apa! Fins aviat i ...tot i així la via és molt bonica.

dimarts, 1 de maig de 2012

15 anys de... la Nazgul a la Paret de Catalunya.

De vegades sembla que els escaladors siguem masoques. Patim d'allò més, però al cap de poc ja tornem està allà liats i això és el que em va passar en aquesta via. No feia ni dos mesos de la meva primera visita que ja estava encaixonat dins les fabuloses xemeneies de la Nazgul.


Aquell dia van passar moltes i diverses anècdotes (o sofriments) i, ho podem resumir en dues frases que vam intercanviar a l'R5:
- Uf! Ens hauríem de baixar -.
- Em fa més por tirar avall que tirar amunt -.


Apa! Fins aviat i trobareu informació de sobres a la xarxa, per això no comento res.