dijous, 22 d’agost de 2013

Maladeta. Un retorn desitjat.

Hi ha llocs tant bonics que no et cansaries d'anar-hi, però gaudir de l'ibón de Cregüenya no és precisament fàcil: la pujada sense contemplacions no perdona i amb la motxilla a l'esquena amb tots els trastos per escalar a la Maladeta tampoc.


Almenys aquest cop ja sabia on anava i el que em trobaria ...de fet, sabia que trobaríem més neu però no m'imaginava que tanta, així que hem tingut que modificar el plans i anar a una via de més a l'esquerra per no jugar-nos el tipus per la rimaia.


La Montse és una bonica via que busca l'esperó que cau de la part occidental de la paret seguint diedres i fissures. En alguns punts dubtes una mica de quin seguir però si et poses a la pell dels oberturistes i vas a buscar el més evident, el més fàcil i pensant que vols seguir l'esperó, llavors la vas trobant tranquilament.


Nosaltres hem estirat molt les tirades, així sempre féiem dos llargs en un i montant les reunions en còmodes replans on gairebé sempre hi ha algun pitó, l'R2 i l'R4 es monten en petits collets amb un gendarme al darrera molt característics. Els pitons en general costen de veure i la roca és boníssima tota l'estona.


De material, el de sempre (tascons, friends fins C3 i aliens), dúiem claus però no els hem fet servir i hem aprofitat el martell per repicar els claus de via.

Com que l'estratègia ha estat la mateixa que l'altra vegada, hem aprofitat el dia d'arribada a la vall per fer una vieta a Ampriu, la Estalentao. Via sense pretensions, equipada i ràpida.


Apa! Fins aviat i us deixo amb la ressenya d'aquesta darrera.


3 comentaris:

Mingo ha dit...

Mirant la última foto no acabo d'esbrinar quina via de la paret de la Maladeta és.Suposo que encara és el lloc tranquil de sempre.

Parce ha dit...

Jeje!! Si si, el mateix.

Mingo ha dit...

Ok és l'Ampriu, si és que cal llegir fins al final. Salut