dijous, 21 d’agost de 2014

15 anys de... la Ravier al Tozal de Mallo.

Ja des de les primeres escalades que vaig fer, sentia parlar d'una vall pirinenca feta per escalar, amb unes parets que desafiaven la gravetat d'una forma sorprenent. Escalada vertical, atlètica, amb un ambient que tallava la respiració. Només de pensar-hi se m'eriçaven els pèls i calia anar-hi, calia anar a Ordesa.


Vam escollir la via més clàssica de totes: la Ravier del Tozal de Mallo. Recordo que al plantar-me al peu de paret vaig flipar del que els meus ulls veien i de seguida van identificar la característica (i difícil) xemeneia del L5. La jornada va transcorrer sense incidències però deu ni do del que ens va costar.


Res a afegir que no pogueu trobar per la xarxa: via semiequipada, els flotants de sempre i bagues llargues, escalada atlètica i vertical a la part central. Tot i ser clàssica i molt freqüentada, no l'infravaloreu, hi ha trams en que s'ha d'apretar.

Apa! Fins aviat i ...amb el Marià i amb aquesta via vaig descobrir les escalades pirinenques: moltíssimes gràcies des d'allà on siguis per fer-ho possible.