15 anys de... l'Esperó de la Segalla i la Te de Roca a la Rua del Roig.

Havent descobert el raconet de la Rua del Roig feia una setmana i amb vies encara disponibles per repetir, no vaig poder resistir la temptació de tornar-hi avui fa 15 anys. Així, l'Esperó de la Segalla i la Te de Roca van ser els objectius.

Vietes tranquiles i ben assegurades per disfrutar d'una matinal a l'ombra. Destacar el sostre horitzontal de la Te de Roca que et dóna rapidament ambient a l'ascensió. Llàstima que siguin tant curtetes. 

Apa! Fins aviat i per fer cim caldrà fer una fàcil grimpada sense pèrdua possible.

Ozymandias a Narieda Oest.

Com sí fos la cançó de l'estiu, repeteixo el que seria la seva homònima en escalada, la Ozymandias a Narieda Oest: la via de moda de l'estiu 2025 (i ja veient el nou projecte que serà la del 2026). Avui, per sort meva, sense ningú a la vista.

Vieta 'plaisir', molt (massa) assegurada en els trams difícils i netejada i sanejada a conciència. Tot i que no són les vies que més m'agraden, almenys m'ha servit per apretar al màxim i mica en mica tornar agafar la forma (trams prou atlètics de bona presa).

Apa! Fins aviat i informació extensa per la xarxa... recomanable portar pla B.

Ullets a la Serra de les Canals.

Mar de fons queda després de la tempesta estival on les rutines han saltat pels aires. Mica en mica ens anem arrenglerant per això. Avui, aprofitant els núvols baixos he decidit provar sort a les assoleïades plaques de la Serra de les Canals però no, encara és massa aviat i quan surt el sol la rostida és important.

He fet la Ullets i bé: tota en lliure (màxim 6a+), roca bé i mínimament sanejada (tot i que encara hi ha crosta i pedra solta als replans) i ben assegurada en els trams difícils i excursions en els fàcils. Poc més a destacar, certament.

Apa! Fins aviat i un altre sectoret on les acabarem fent totes en els dies on l'horari sigui determinant.

15 anys de... Que bé s'està, quan s'està bé, eh? a la Rua del Roig.

Amb aquesta via descobria, fa 15 anys, aquest bonic racó del Santuari de Lord. La vieta em va semblar boníssima i, amb menys de dues setmanes, vaig tornar-hi per repetir-la integrament en lliure (Set-10).

Que bé s'està quan s'està bé, eh? està perfectament equipada i només cal donar l'enhorabona als oberturistes per trobar un retall montserratí tant bo com escàs a la comarca. Chapeau!!

Apa! Fins aviat i afegir que a la part alta hi ha unes casetes de fusta destinades a la meditació... així que sigueu absolutament discrets que sinó ens tancaran el llogaret.

Nova via. Via de la Bavaresa a la Paret de Riu Lacó.

Fa uns mesos, un amic va dir-me que al vessant oest de la paret de Riu Lacó havia vist uns parabolts i per l'explicació que va fer-me, no coincidia amb res del que jo coneixia. Així, durant molts matins d'aquest estiu, he anat explorant i descobrint el traçat d'aquestes vies desconegudes.

La Via de la Bavaresa ha estat l'única que he trobat a mitges i avui m'he decidit acabar-la, tot obrint un L2 de placa infernal que surt en lliure però no fàcil. I el L1, ja obert, va a buscar una vistosa i bonica bavaresa a equipar amb un C3 o C4 (o tots dos).

Aprofito la ben entesa per fer-vos una petita ressenya de les altres tres vies existents. En dues d'elles hi ha burils (o cargols) sense xapa en que serà recomenable dur uns tascons o similar per escanyar-los (les xapes recuperables no hi acaben d'anar del tot bé).

Apa! Fins aviat i ombra fins allà les 12h.

15 anys de... Les Enfants de la Dalle a la Dent d'Orlú.

1000m! Quina via podia tenir 1000m? Les Enfants de la Dalle a la Dent d'Orlú va convertir-se en un objectiu preuat i s'havia d'escalar sí o sí. Fa 15 anys vam creuar la frontera per empatxar-nos de roca, però en realitat, del que vam acabar empatxats va ser de la llarga caminada vers la cabana d'en Beys i el bosc homònim en el descens.

Pel que fa a la via, doncs això, centenars i centenars de metres de placa tombada amb alguna fisura abans de conectar amb l'Aresta Est. I d'aquí, encara més metres, cada vegada més fàcils fins el cim. En total perds la noció de la distància escalada però mínim uns 1000m, segurs. La nostra estratègia va ser entrar ben d'hora per aprofitar al màxim la fresca i l'ombra matinal, i que el sol i la calor ens agafes a una alçada raonable.

Recordo que escalàvem a l'ensamble fins que s'acabaven les cintes o el fregament era excessiu amb una escalada ràpida i àgil. Amb tot, la part més feixuga va ser la part de l'Aresta Est on ja tenia ganes d'arribar a dalt, però certament, per feixuc, el que ens havia de venir: el descens... quin descens més encabronat, redéu!

Apa! Fins aviat i amb una logística de dos cotxes la cosa pot millorar sensiblement.

15 anys de... la Mousquere i L'Aouelho Morto a Le Pujol.

A la vall d'Orlú, la Dent del mateix nom, és el destí estrella de moltes escalades, però els contraforts d'aquest imponent pic de l'Arieja amaga sectorets ben interessants i bonics per escalfar motors. Amb aquesta idea, fa 15 anys, vam acostar-nos al sector Le Pujol per amortitzar la tarda d'arribada al lloc.

Vam fer dues vies: primer La Mousquere i després L'Aouelho Morto. No recordo res d'especial en les vies, només aquell grau ajustat típic de les escalades franceses i aquella distància gens menyspreable entre assegurances. Per la resta, vies fetes amb el mateix motllo.

Apa! Fins aviat i aproximació còmoda, ràpida i un xic perdedora per la falta de traça.