+2b.jpg)
Podria relatar-vos aquells quatre dies com si fossin avui però intentaré ser breu. Us deixo dues imatges que la meva companya va fer des del balcó de casa seva el dilluns dia 20 de Juliol de 1998. Aquell dia, no va sortir el sol, el foc va arribar a dos quilòmetres de Solsona, plovia cendra i la ciutat va quedar paralitzada i horroritzada: tothom estava bolcat en fer quelcom.
+1.jpg)
Jo, vaig començar el cap de setmana obrint via en solitari al Llop Blanc (la futura Cagadubtes) i mentre em baixava per culpa d'un ruixat, les columnes de fum s'aixecaven a la plana, i després de dos dies anant ença i enllà, el foc ens va engolir en una casa de pagès on vam salvar la casa però no el cobert i si l'infern pren alguna forma és la que vaig viure allà, sense possibilitat de marxar, sense possibilitat de fugir. Déu vulgui que NO torni mai més.
Apa! Fins aviat i ...s'em posa la pell de gallina cada vegada que hi penso, buf!!
3 comentaris:
I a mí se m'ha posat la pell de gallina de llegirte Lluís! tan de bo mai es repeteixi un fet semblant...però i pensant fredament, el país Mediterrani cíclicament es crema...es el que té aquesta vegetació...el que no treu que sigui esfereïdor.
Salut i roca!
Fas bé recordant-ho. Teníem el fill de colònies a la Selva de Busa i els van desallotjar al poliesportiu de Solsona... Els darrers anys passo vint dies entre Pinós i Castelltallat i la mestressa del mas m'explica com va plorar quan, al cap de dos anys, va veure la primera guineu.
Certament el país on vivint es crema i s'ha de cremar, però quan es crement 27000ha de bosc (27mil!!!) per causes NO naturals tens una ràbia a dins difícil d'explicar i més pels pobladors i propietaris del territori i pels que el treballen.
Sembla que ara només ens recordem dels de l'Empordà (i ja està bé que ho fem) però els altres també existeixen.
Salut companys i guardeu-vos de la calor.
Publica un comentari a l'entrada