dimecres, 18 de maig de 2011

La SongokuKrilin i la Normal a l'Esperó Remacha. Llum de Lluna.

Primer de tot dir que aquesta és una escalada que no recomano fer a ningú. No l'agafeu com un exemple.


Potser per falta de motivació o per mandra d'aquest sol que pica tant fort al cap però avui tenia una cita amb la Lluna. L'any passat hem vaig quedar amb les ganes però aquest cop els vents han estat favorables i l'Esperó Remacha de St. Llorenç de Montgai ha estat l'escollit.



Veure com la foscor t'engoleix en una escalada en solitari és una sensació difícil de descriure. El control ha de ser màxim i reduir una marxa la progressió. Les vies que he fet no tenen cap tipus de problema, estàn perfectament equipades i les reunions són rapelables.


Apa! Fins aviat i... escalades nocturnes sota la vostra responsabilitat.

2 comentaris:

Joan B ha dit...

Ei Parce,
Això de fer-ho en solitari et devia donar la sensació de mussol, je je je.
Et felicito, encara que jo prefereixo compartir foscor i silenci amb un company de cordada.
La veritat és que va ser una escalada molt fosca i a diferencia de les anteriors que haviem fet amb llum de la lluna, no tant agradable d'escalar ja que costava molt més de veure les preses i les assegurances.

Salut i a tibar

Parce ha dit...

Diuen que els homes tenim un vocabulari d'unes 15000 mil paraules, però entre totes elles encara no n'he trobat una (o varies) que puguin resumir les sensacions que vaig tenir.

El proper repte serà buscar aïllament, ja que aquest cop tenia la carretera just a sota i de tant en tant algun cotxe hem feia saber lo amunt que estava.

Cuidat Joan.