dimarts, 9 d’agost de 2011

Maladeta. Crònica d'un somni.

El sol brilla darrera el arbres mentre els passos van caient muntanya amunt. Pujada forta, sense pietat, a un ritme lent, constant... dels que sembla que no arribes enlloc i et porten a tot arreu. L'ombra dels vegetals és perd i entrem dins el regne de la pedra. El sol continua brillant i els passos continuen caient. Finalment, després de 3h, l'ibón de Cregüenya se'ns presenta davant dels ulls d'una forma tímida, vergonyosa. Unes passes més i ja se'ns presenta en tota la seva majestuositat. Per què amagues tanta bellesa?


El sol deixa pas a la lluna, i nosaltres, a tocar de l'aigua calmada del llac, ens enrosquem dins el sac de dormir. La nit serà per la lluna i el matí pel fred. Però mentre no arriba, només faig que donar voltes. El bivac és incòmode? Tinc fred? o estic nerviós? ... el silenci és profund, del que fa mal a les orelles, i finalment sucumbeixo a la foscor.

Aviat, encara de nit, sona el despertador. Tinc les mateixes mandres que el dia en clarejar però tinc ganes de veure la paret. Una paret que, com el llac, es presenta d'una forma tímida, vergonyosa només ensenyant el trampolí a dalt de tot. Què hi ha en aquesta terra que tot s'ensenyi de mica en mica?


La neu comença on acaba la pujada, i la via comença on acaba la neu. Així doncs un granit polit per l'acció del glaç ens dóna la benvinguda. Diedres i fisures seran les seves formes, tot a l'ombra del Pic Maleït.

Portem pocs tascons, pocs friends i no portem claus. Volem fer-la en lliure, volem fer-la bé, ràpid, amb solvència, amb estil... ai! aquesta canalla. Eterna Juventud.



Els llargs cauen, nosaltres pujem. Tot surt perfecte, en un continu intercanvi de llargs, sense entrebancs, com un guió escrit. Fem una escalada minimalista, si portem poc hem de posar menys. L'aire corre entre entre les cintes però no importa, la roca és bona i la presa franca. Moviments freds i matussers a l'inici, moviments càlids i elegants amb el sol.



La meva eufòria augmenta amb l'alçada i es desborda un cop al cim. Queda la baixada sí, però aquest moment que no me'l robi ningú. Estic content com el sol radiant que il.lumina l'horitzó i mentre faig camí cap al coll que ens separa del Pic de la Maladeta penso en com de feliç i afortunat sóc de tenir companys que vulguin estar a l'altre cap de corda.



Això ha estat avui, però ahir vam escalfar motors a Ampriu, en una verda i acollidora vall, on hi ha diverses petites i caòtiques parets.



Per caminar poc i omplir el dia, la Desustanciao.


Plaques d'adherència sobre un granit molt bo i ben assegurat.


Apa! Fins aviat i ...que bonic és el Pirineu.

1 comentari:

Mingo ha dit...

Realment és un lloc preciós i la roca de la Maladeta bonissima. Enhorobona per l'ascensió