Vieta curta però amb caràcter, sobretot la part superior i en especial el L3. Volia fer-la en lliure i sense clavar i al final ni l'una cosa ni l'altra, mecatxís! (almenys el company si que l'ha pogut treure en lliure de segon). Doncs això, destacar el L3 com el més difícil, sinuós, bonic i espectacular.
Està poc equipada i les reunions s'han de montar i clavar si és vol que quedin segures. De material dur els tascons, friends fins C3, Aliens, alguna baga i 3 o 4 claus variats. La roca és força variable i en tots els llargs trobarem trams bon i trams dolents (li falten repeticions). Ressenya de la guia totalment desfasada.
Apa! Fins aviat i ... una més al sarró.
2 comentaris:
En aquest tipus de via, que et surtin els passos fent de segon, té bon poca gràcia. El que compte de veritat, el que determina si s'està o no a l'alçada de les circumstàncies, és no arronsar-se a l'hora d'encapçalar els llargs, és ser prou agosarat per tirar amunt malgrat tenir dubtes sobre el traçat, la qualitat de la roca i la d'unes assegurances ―poques― que ja ténen prop de quaranta anys, i no fer servir els claus, tret de per vestir una reunió improvitzada. És, en una paraula: reeixir. Que no és poc! I aquí, Lluís, m'has clavat un 1-3 que fa més mal que el del Barça-Madrid de l'altra dia. Ha, ha, ha! Felicitats crack!
Josep Santasusana
Jejeje!!!!!! No serà tant, Josep... jo ho deixaria en un empat.
Publica un comentari a l'entrada