L'Esperó del Vent és la primera via que es va atrevir a desafiar l'entorn. Roca, aigua, carretera, cotxes, soroll i mirades perdudes es fusionen en molts pocs metres. Fa 15 anys ens hi vam encaminar i vam disfrutar d'una bonica via i d'un bon dia d'escalada, fins que vam tornar arribar al cotxe on un vidre trencat ens va donar la benvinguda. Encara ara no sé si va ser un roc que va caure de dalt o un lladre que no va tenir temps de consumar l'acte però no vam pas trobar a faltar res.
La via està poc equipada en general, essent el mur inferior el més generós. Ja en aquells dies vam veure possibilitats d'apurar-ho en lliure però el nostre nivell no era (ni és) de 6c com per poder-ho fer. En la part intermitja passarem per una inusual aresta afilada que des de baix ningú se l'espera i, finalment, el mur superior, vertical i desequipat ens deixarà un bon regust de bona.
Apa! Fins aviat i penseu que la zona és ombrívola a l'hivern i assoleiada a l'estiu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada