La tranquila Roca Alta, i en aquells dies encara més. No hi havien tantes vies i el camí estava malament. Podria posar més adjectius a la paret però el més escaïent és el de vertical. De front, ja veus que pel color vermellós de la roca la verticalitat promet i, quan la veus de perfil
emergint de la boira ja no t'en queda cap dubte.
Fa 15 anys, havia plogut el dia abans i tot estava regalimant, així que ens vam plantar en un camp amb totes les parets de Vilanova al davant i, amb la vella guia, vam anar examinant quina via estava seca. Al final vam trobar l'Albert Andreu, al sector oriental de la Roca Alta.
Els records que tinc són d'acabar amb els braços infladíssims i penjant-me d'una corda que no parava d'estirar-se i aprimar-se en l'últim llarg. Com vaig patir tot i anar tota l'estona de segon. M'havia de curtir i ho estava fent
a base de clatellots.
No puc donar gaires més detalls de la via. Els records ja són borrosos i l'emplaçament dels pocs seguros que hi ha ja hem resulta impossible. Crec recordar que hi havia una entrada directa a l'R0 (d'artificial) però no en tinc més referències i per això no l'he ressenyat.
Apa! Fins aviat i foc a l'obaga.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada