Avui hem tingut el despertador més desesperant que un escalador pot tenir, ruixadet a les sis del matí (ens voliem llevar a un quart de set). I això, a Ordesa, et fa posar els pèls de punta. Així que després de recollir-ho tot a corre cuita i fer els últims quilometres fins el prat/pàrking, hem esmorzat amb la calma per veure com evolucionava la cosa. Per sort, s'ha anat aclarint de mica en mica fins quedar un dia radiant.
Feia temps que no anava al Tozal de Mallo i entre les vies que no tinc nivell per fer (moltes), les que he fet (poques), les que ha fet el company (bastantes) i les que tinc emparaulades (més de les que voldria), poca cosa quedava per triar, així que ens hem aventurat per la clàssica FrancoEspanyola.
Via amb dues parts molt diferenciades: part inferior semiequipada, sinuosa i buscant les debilitats de la paret i, part superior gairebé equipada amb pitons, directa, atlètica i vertical. Roca en general bona però amb nombrosos blocs i preses dubtoses (tant a baix com a dalt), trams de roca gastada en la part superior (la combinació amb la Brujas fa molt mal). Destacar l'R11, assentat sobre un bloc puntiagut i amb un pati considerable.
Apa! Fins aviat i... després de gairebé 30.000 mil fotos la càmera va dir prou a peu de paret (snif, snif!!!), haurem d'esperar les del company.
2 comentaris:
Aixo es la obsol·lescència programada!!ejjejee
Tambe contes les fotos??
Ernest
Tot es posible, Ernest, però aquest cop no crec, jeje!!
Mira, si algun dia m'aborreixo, ho contaré.
Cuidat.
Publica un comentari a l'entrada