Útimament he tingut la sort de fer un regitzell de vies amb una estil d'obertura atrevit, treballat, cuidat, col.locant les assegurances en els llocs escaïents, unes obertures on cal felicitat els autors. Però, malauradament, avui ha estat tot el contrari repetint la Detritus Màximus al vessant oest de la Roca del Corb de St. Honorat.
El L1 i L2 encara se salven seguint la lògica en un terreny desplomat i amb roca més aviat dolenta. Però el L3 és, francamant, una nyap dels grossos i això que la roca ja és bastant més bona: un llarg flanqueig acribillat a parabolts just damunt el llavi d'un desplom, trenca tots els esquemes de la lògica en escalada. Una autèntica pena.
Porteu un bon grapat de cintes (22 sinó m'he descontat) i un estrep. Roca, lo comentat, millorant amb l'alçada. I ... no sé... però potser hauriem de reflexionar sobre aquest tipus d'obertures, no només per la quantitat desmesurada de parabolts sinó també per la manca de visió general que requereix l'obertura d'una via.
Apa! Fins aviat i amb ànims de millora... que les males interpretacions les carrega el diable.
1 comentari:
completament d acord,entre poc i massa.
Publica un comentari a l'entrada