1000m! Quina via podia tenir 1000m? Les Enfants de la Dalle a la Dent d'Orlú va convertir-se en un objectiu preuat i s'havia d'escalar sí o sí. Fa 15 anys vam creuar la frontera per empatxar-nos de roca, però en realitat, del que vam acabar empatxats va ser de la llarga caminada vers la cabana d'en Beys i el bosc homònim en el descens.
Pel que fa a la via, doncs això, centenars i centenars de metres de placa tombada amb alguna fisura abans de conectar amb l'Aresta Est. I d'aquí, encara més metres, cada vegada més fàcils fins el cim. En total perds la noció de la distància escalada però mínim uns 1000m, segurs. La nostra estratègia va ser entrar ben d'hora per aprofitar al màxim la fresca i l'ombra matinal, i que el sol i la calor ens agafes a una alçada raonable.
Recordo que escalàvem a l'ensamble fins que s'acabaven les cintes o el fregament era excessiu amb una escalada ràpida i àgil. Amb tot, la part més feixuga va ser la part de l'Aresta Est on ja tenia ganes d'arribar a dalt, però certament, per feixuc, el que ens havia de venir: el descens... quin descens més encabronat, redéu!
Apa! Fins aviat i amb una logística de dos cotxes la cosa pot millorar sensiblement.
2 comentaris:
La primera vegada que vam baixar per allà vam acabar fent algun ràpel en ressalts de roca pel mig del bosc fins a trobar el sender. Del coll cal seguir carenant llargament per sender herbós difuminat fins la cabana i trobar el camí bo de baixada. Una activitat llarga però recompensant (si no hi estàs moltes hores!).
Ja veus, Xavi. Jo crec que, qui més qui menys, tothom ha acabat fent algun recte en algun tram. Tot i així, nosaltres ho vam salvar bastant bé, jeje!!!
Publica un comentari a l'entrada