L'estiu s'acaba.

Diuen que a partir de demà arriben les tempestes de tarda i, certament, ja en tenia ganes després d'un estiu tant sec com aquest. Això, a muntanya, vol dir que la fresca arriba i l'estiu s'en va. Un estiu on les escalades es compten amb els dits d'una mà però altres interessos tenia jo.

Molts moments en familia (i parella) que m'omplen de felicitat i em fan sentir viu. Quin estiu més curt s'he m'ha fet, renoi!!! Aviat tornarem a la rutina escolar i a l'horari de papa, només espero que la pandèmia no ens faci confinar una altra vegada.

Apa! Fins aviat i sinó la comarca ens espera... 'again'.

15 anys de... la Via de Pasqua a Canalda.

Afrontar la Via de Pasqua de Canalda és començar a picar alt i entrar dintre del grup de vies selectes de la paret. El primer i últim llarg mereixen un punt i apart però sense descuidar la part central que tampoc regala res. Un viot sense cap mena de dubte que mostra el bon fer dels seus oberturistes. Chapeau!!

A mi hem va costar molt decidir-me a fer-la i el L1 m'el mirava i remirava, des de terra, fins que un calfred m'eriçava l'espinada i defugia la perspectiva. Avui fa 15 anys, vaig posar-hi fil a l'agulla i us ben asseguro que fins l'últim metre no va donar treba. Via de Pasqua: de les grans vies de la paret.

Apa! Fins aviat i la imatge és de la repetició d'un bon amic que li he robat... gràcies crack!!

La Sánchez Galí a la Roca de l'Ordiguer.

Quan en els articles d'escalada llegeixes: -Otra gran clásica...- però no trobes res d'informació ja t'ensumes que hi haurà ratamorta. Tot i així, la Sánchez Galí de la Roca de l'Ordiguer feia molts anys que estava a la llista i, amb ratamorta o no, tenia ganes de repetir-la... i Déu ni do... una bona curtida. 

Com passa em moltes vies del Cadí, el grau importa poc. Aquí el que té més valor és saber gestionar la roca, el material i un bon instint de paret. Nosaltres possiblement NO em sabut trobar l'itinerari cent per cent correcte a la part central però més o menys ens n'em sortit i és el que us he ressenyat.

La via la podem dividir amb tres parts: la inferior per xemeneis i diedres de grans dimensions amb roca delicada, la central indefinida amb diverses variants possibles i amb roca ben bona i compacta i, finalment, la part superior molt vertical, difícil, intimidatòria i amb roca variable bona en general.

Molt poc equipada en general, trobareu quelcom molt de tant en tant (alguns ben amagats). Dur tascons (discret), friends fins C4 repetint fins C2 i opcional repetir el C4, Aliens repetits i 4 clauets per alguna reunió i per equipar un pas en un dels artificial. Graduació original desfassadíssima i en general via més dura del que sembla.

Apa! Fins aviat i ...això sí: ombra i aventura assegurada.

L'Artigas Manel Picazo a la Forcanada.

Quin tros de queixal de roca blanca és aquesta muntanya de la Forcanada!!! Mare meva!!! Sempre en baixo amb la sensació de destrucció total i de corre corre que ens sortiran els puputs. En un dia perfecte hem repetit l'Artigas Manel Picazo, un altre tros de via que fa honors a la muntanya.

Després de tants mesos sense fer metres, la via se m'ha fet llarga (i ho és). La podriem dividir en quatre part: l'inicial, fàcil i amb la vista posada en una cova que domina la vertical. La següent seria la superació d'aquesta cova (per l'esquerra) i fins el balcó panoràmic, difícil i amb roca delicada. Tot el diedre superior seria la tercera part, bonic amb roca bona. I l'última correspon des del collet de la Punta Manel i fins al cim de la Punta Estel, llastres i blocs gegants on sembla que s'hagi d'arrencar o ensorrat tot.

En general, el poc equipament, la roca, la llargada, l'aproximació, el descens i l'ambient fan que sigui una via dura i una activitat llarga de veritat (15h i mitja de cotxe a cotxe, del tot millorable). L'inici l'hem fet a l'esquerra de la part més baixa de la paret i el descens pel sistema de rapels (que aquest cop sí que hem trobat): de la Punta Estel rapel de 30m al coll, desgrimpada de IIº per l'est fins trobar una intalació de claus (de cara al buit a l'esquerra), llavors tres rapels encadenats de claus (30, 55 i 55m), seguir baixant caminant pel llom fins a la vertical del Coll dels Pois i localitzar una intalació de cordinos discreta al terra (petit punt vermell en una pedra), rapel de 50m (encara que no ho sembli) fins al coll i ja caminant cap a peu de via i desfer l'aproximació.

A la via hi ha alguns claus, basicament a les reunions i poca cosa més. Dur tascons, friends fins C3, Aliens (els super petits són molt útils per estalviar-vos algun clau) i 4 pitons plans del tot recomanables (hi ha diverses reunions que no admeten res més). Roca bona a l'inici de via i des del balcó fins al final del diedre, la resta delicada. Molt de compte en els blocs gegants ja comentats.

Apa! Fins aviat i porteu un bon arsenal de cordinos per reposar els dels rapels que alguns comencen a fer pànic... i si voleu posar-hi un espit segur que us ho agraïran.

La Bages (per l'entrada directa) a la Sud del Fals Pollegó Inferior.

Feia almenys un parell d'anys que no anava al Pedraforca i algun més que no anava al vessant sud. Amb els companys ens ha fet gràcia repetir una de les boniques raresses que hi ha a la seva part més occidental: la Bages començant per l'entrada diecta.

És bonica? sí. És curta? també. Així que cadascú sabrà si li compensa la pujada fins a Prat de Reo per fer només 150m (a no ser que la combineu amb alguna altra). Destaca el L1 per la seva bellesa i el L4 per la seva dificultat: en l'opció clàssica trobareu algun pas prou piquent i algun pas d'artificial a equipar, en l'opció lliure trindreu unes bones i variades apretades que prou us farà pujar pulsacions (jo he fet un mixte entre els dos).

La via està semiequipada però cal dur friends fins C3, Aliens, dues xapes recuperables i alguna baga (tot basicament pel L4). R1 i R2 rapelables, R3 en un pi sec de bones proporcions o a montar i R4 de parabolts no rapelable. Roca molt bona en general i descens en rapel de 35m equipat per la canal oest i si sou atrevits podeu desgrimpar per una corda fixa que hi ha intal.lada.

Apa! Fins aviat i a la ressenya que us he fet, crec que el L3 correspon a una altra via i no exactament a la Bages... tocarà investigar.

Nit de tempesta.

Després d'uns dies desconectat del món només pendent dels que més t'estimes, no hi ha res millor que arribar a casa i que et rebin amb un bonic espectacle nocturn.

Apa! Fins aviat i a veure si podem fer alguna pirineiada que ja toca, jeje!!

L'Alicorn i el Diedre Joan Colet a Coll Roig.

En arribar a Montgrony aquest matí, una tempesta entremaliada ha deixat la roca ben molla. Per uns moments he pensat que hauria de canviar de plans però les canaleres de la via Alicorn s'han eixugat ràpid i això m'ha permès continuar amb el pla inicial. Després, una alineació ben curiosa d'astres fruit de la tempesta, m'ha permès enrolar-me amb una cordada de veterans (gràcies per la generositat Josep i Pere) per repetir l'última via del lloc: el Diedre Joan Colet.

La clàssica Alicorn és super bonica i curiosa: les profundes canaleres inferiors van tornant-se amb l'alçada en ondulacions de la roca. Una mostra perfecta de l'erosió de la pluja.

El Diedre Joan Colet també ben bonic, és una mostra de la feinada que comporta netejar una via perque quedi ben plaent. Wow!!! Jo, sóc incapaç de deixar les meves vies amb aquesta pulcritud, jeje!!

Totes dues podríem dir que estan equipades, potser a l'Alicorn (amb assegurances més separades) pot anar bé algun Alien i pel Diedre dur algun cordino o baga per llaçar ponts de roca de l'última tirada. Roca perfecta en general i reunions hiper segures i rapelables, tot i que baixar caminant és un moment.

Apa! Fins aviat i després de pluges descarteu el Diedre... el L3 i L4 poden estar molls.