divendres, 14 de maig de 2021

15 anys de... la Farinelli a Canalda.

Canalda és una font inesgotable d'emocions fortes i la Farinelli n'és una de les vies responsables. Només pronunciar el seu nom ja se m'ericen els pèls i sense cap mena de dubte és una obra mestra que mereix estar en el podi de les millors vies canalderes. Chapeau pels oberturistes i chapeau pels qui la vulguin repetir. Segur, seguríssim, que us deixarà cicatriu.


Tot i els 15 anys des d'aleshores, els records són intensos, sobretot del L3, uf! uf! uf!. Un llarg memorable on després de 50 metres de donar-ho tot, vaig quedar-me sense un bri de força per superar l'última panxa abans del repòs de la reunió. Una última panxa on l'esgotament i el fregament de la corda per una sinuositat extrema, va fer-me penjar d'un ganxo precari entregant el meu destí a la providència. Aquells metres finals,  van ser com els cants de les sirenes on la llunyania del darrer port segur i la proximitat dels esculls em van fer temer el pitjor.


La Farinelli va ser el punt i final a una de les millors primaveres que he tingut mai, amb grans vies, grans clàssiques i molta adrenalina fluint per les venes.

Apa! Fins aviat i ... rauxa i seny, dos antagònics imprescindibles per triomfar.


2 comentaris:

Anònim ha dit...

Ja,ja...d'aquesta via també recordo aquest llarg...és l'única vegada que he estat pensant des de la reunió què faria quan et fotessis la galeta, i com me'n sortiria per baixar i avisar l'ambulancia...je,je...Cap altra vegada he patit tant des d'una reunió, ni he vist tant clar que te la foties...uf,uf,uf...
Jaja, en aquestes vies primer anàvem a llargs, després ja feies tu els durs, i ara hi vas sol...

Parce ha dit...

Fua! Ja veus. Ara amb els mòbils és tot més fàcil. I poder-les fer sol representa una evolució que no sempre ha de ser pujant el grau.
Cuidat crack. A veure si algun dia d'aquests en veiem i la fem petar.