Montrebei. Primeres de l'any.

Doncs si, primeres vies de l'any a Montrebei. Ahir amb més vent que sol i avui al revés. Ahir amb més herba que roca i avui al revés. Ahir més sols que la una i avui al revés, envoltats d'amics i companys.

Ahir vam fer la TapiaJover, i abans he comentat lo de més herba que roca... home! potser he exagerat massa però d'herba en te. És una bona via pel dia d'arribada al lloc on sempre perds part del matí. La via és ràpida i és va trobant força bé. El primer llarg és el més entretingut i difícil (3 passos d'A1) i el penúltim ben bonic.

I avui... avui si, avui he fet una via que fa uns anyets m'era impensable de fer (mil gràcies crack per acompanyar-m'hi). Avui hem fet la Femme Fatale. Viot increïble... de lo millor que he escalat mai. Obert d'una forma acertadíssima (vejam si prenem nota) i, tot i que no he encadenar els setens, la resta ha sortit perfectament (compte que s'ha d'apretar sobre pitons i/o ponts de roca. L'enhorabona als oberturistes.

Per la primera via dur els trastos habituals fins el C4, roca bona menys un tram abans de l'A1 i alguna que altra herbeta aquí i allà. Per la segona, dur els friends (fins C3), aliens i cordinos, roca excepcional menys del segon setè en amunt, i quan dic excepcional és això, excepcional, forats difícils d'imaginar en calcari.

 Apa! Fins aviat i ... presioses les RumbaGirls d'ahir i fortíssimes les que pujaven darrera nostre avui, jeje!!

15 anys de... la Pere Camins a Roca Regina.

Suposo que la Pere Camins la podem posar al pedestal més alt de les vies clàssiques catalanes, fins hi tot, de les clàssiques peninsulars. Així de forts començàvem la primavera del 1998, una primavera que ens va portar grans vies al currículum i un mestratge amb el material difícil d'oblidar.

En aquells dies, la via encara no estava restaurada i la lluita amb els burils era constant: el mosquetó dels invents els feies servir cada dos per tres i en els llargs de placa centrals t'havies d'exprimir el cervell doblement per imaginar quelcom per escanyar els burils i després penjar-t'hi. Recordo que algunes xapes estaven petades i havíes de fer autèntiques filigranes amb les xapes recuperables que portaves per col.locar-les de manera que t'aguantéssin. Evidentment, d'apurar en lliure ni somiar-ho. Va ser tant gran l'estrés que vaig tenir que mai abans m'havia alegrat tant de xapar un parabolt com quan vam conectar amb la Maldita sea mi Suerte.

Ara, tot allò, ja és història i les expansions de la via estan restaurades, no així els claus que són de l'època. Però amb el material habitual d'avui en dia i un bon grapat de cintes no tindreu problemes per disfrutar d'aquesta bonica via, fins hi tot val la pena anar fort per apurar el màxim en lliure. Molt ambient, molt vertical i bona roca (suposo que gastada en alguns punts).

Apa! Fins aviat i... sobretot no us encanteu que és molt llarga.

Pin Din Bir, Si us Plau al Cap del Ras.

Avui hem jugat a cucut i amagar el sol, els núvols i nosaltres. I tot per culpa del vent de l'oest que ens feia baixar la candela altre cop. Hem anat a Àger a fer la Pin Din Bir, Si us Plau. Una via que feia temps que tenia ullada i que hem repetit amb el meu nou company de cordada, gràcies crack.

La via és xula i variada, potser amb l'espai una mica apretat però com que hi ha ben poca cosa encara no molesta gaire. Llàstima del fred en l'últim llarg que NO ens ha deixat apretar tot el que haguéssim volgut (tot i així calia fer-ho de valent per fer-lo en lliure). La resta més benèbol però sense regalar res, sobretot en el L1 on val la pena NO trencar la sabineta i el L2 on haurem de vigilar amb el fregament (possible i recomanable reunió intermitja).

Tascons (no us descuideu els petits i micros), friends (fins C3), Aliens (complert) i bagues sabineres seran necessaris per assegurar la via que està molt poc equipada. La roca molt bona en general i tibades considerables d'alguns blocs dubtosos.

Apa! Fins aviat i ...així ha acabat el dia, hem tallat ben just, jeje!!

15anys de... l'Esperó Lluís Parcerisa López a Canalda.

Feia més d'un any que no obria cap via i aquesta va ser la meva primera obertura en solitari, la meva òpera prima i a Canalda, on ja havia fet un munt de vies i ja em coneixia tots els seus secrets. Tenia diversos llocs ullats però vaig escollir el més arrogant i espectacular, per això em va portar tanta feina (sis atacs repartits en un any sencer) i dues caigudes esgarrifoses (algun dia us les explicaré). Suposo que per això m'he la vaig autodedicar (digeu-m'he xulo, jeje!!).

L'Esperó Lluís Parcerisa López és una via d'escalada combinada en el seu màxim exponent, possiblement nombrosos passos d'artificial puguin sortir en lliure però tot i així és una via entretinguda. Atrevida, aèria, vertical, amb bon ambient a la part alta. Jo la posaria entre les difícils i boniques de la paret. La vaig repetir en cordada al cap d'un mes (Abr-98) però que jo sàpiga poques repeticions més te (inclosos els intent).

Escalada semiequipada on potser podrem passar amb menys claus si anem en lliure i on sempre he volgut arreglar l'R3 i la primera meitat del L4 (ai si hagués tingut taladro aleshores!!). Compte al L2 NO seguir cap a un clau a la dreta i travessar a l'esquerra encara que sembli impossible (pas clau de la via).

Apa! Fins aviat i ...penseu que n'estic molt orgullós d'aquesta via.

15 anys de... la Picnic al Serrat dels Monjos.

No és que fos un crack fent solitàries, però la tècnica ja la tenia dominada, i si les vies de Montserrat em feien respecte, afrontar-les en solitari ja eren paraules majors. Així que tenia que buscar una via fàcil i com que el company que em va venir a controlar estava lesionat i no podia caminar gaire, vaig escollir la clàssica del Serrat dels Monjos: la Picnic.

 

De la via trobareu informació de sobres per la xarxa, i no podia ser d'una altra manera ja que és molt repetida i bonica dins el seu grau. Recordo que el L3 tenia una bona apretada en el 6a però perfectament assegurat i la resta molt agradable.

 



La via està equipada però pels porucs o justets de grau podeu portar els tascons. Descens en rapel al final del torrent (40m).

Apa! Fins aviat i ara NO hi podeu anar que està prohibit (fa 15anys ni s'en parlava de les regulacions).

Diedre Salvatge a la Paret del Silenci.

Com que el dia d'avui no estava per tirar coets, he anat a fer una vieta que van obrir la primavera de l'any passat així, mentre baixava pel caminet direcció a Font Ferrera, la llum, les formes, els colors teníen una màgia especial... era com si els arbres, els boixos i els grebols em saludesin dient-m'he: -Caram! quan de temps sense veuret, et trobàvem a faltar-.

Els meus passos m'han dut enmig del bosc on s'alça la Paret del Silenci i en la seva part més oriental el Diedre Salvatge. Salvatge per l'escàs equipament i salvatge per la roca, no sempre dolenta però no sempre bona.

Després d'una estona essent ocell de bosc, deixant perdre la mirada al fons de la vall, he desfet les meves passes talment com si tornés a la realitat.

Apa! Fins aviat i ...la crua i despietada realitat.

La Placa Base a la Roca Viella.

Després del fred de l'última escalada, avui buscava sol a dojo i temperatura confortable (no calia engreixar més el costipat de campionat que m'en vaig endur de premi). Així que hem anat a Abella de la Conca a disfrutar d'unes boniques vies llargues que hi ha per allí.

Hem repetit la Placa Base, sobre ressenya la més difícil. Bonica via desequipada amb bones possibilitats d'autoprotecció però que s'han de saber trobar enmig d'una placa amb fissuretes i on cal anar ençà i enllà buscant el pas més fàcil, tot i així, graduació bastant regalada.

Nosaltres duiem el trastos habituals però alguns els hem passejat i d'altres són prescindibles, així que amb tascons, friends fins el C1, aliens i bagues ja fareu... sobretot els tascons que queden molt millor que els friends.



Apa! Fins aviat i al bar Edelweis d'Isona trobareu un llibre de piades super nou... fotem-li canya, genteta! que gairebé no hi ha piades.