Dia de Lluna al Vallhivierna.

Llauset, un altre racó on no havia estat mai. Bonica vall de colors contrastats: des del marró opac de l'òxid de ferro, fins el blau fosc de l'embassament de rigor, passant per les catifes de verd intens al voltant dels estanys. Tot dominat per un dels grans del Pirineu com és el Vallhivierna.

El nostre objectiu ha estat la seva caòtica i allargada paret sud, amb una roca bicolor molt més bona i exòtica del que m'esperava: tota una delícia pels experts en la matèria i que no poden deixar passar. Hem repetit la bonica Dia de Lluna, potser la millor de la paret.

Via semiequipada, ben trobada i prou variada. Tot i trobar alguna presa molla, l'hem feta tota en lliure, essent el L2 el més difícil (tot i que el L3 té el grau més alt). Destacar la bellesa del L8 per una xemeneia realment increïble. Possible variant en el L9 (sense més dades) i cresta somital de 70m on és millor anar encordats (possible muntar reunió en un gran bloc caractèristic o sortir en ensamble)

Amb els friends (fins C3) i els Aliens ja fareu. La roca molt bona encara que no ho sembli, tot i així, tots els llargs tenen aquell tramet o bloc on cal vigilar, sobretot a la cresta on SÍ que és dolenta. Si és vol baixar rapelant s'ha de preveure cordinos de recanvi o alguns maillons (no totes les reunions en tenen). Sinó es vol rapelar, la cosa ja és més feixuga.

Pel descens, primer cal pujar fins la cresta somital, baixar per la gran pedrera del vessant nord i de mica en mica amb intuïció i bona vista anirem trobant fites fins el camí que puja al Vallhivierna per l'Ibón de Chelat, a partir d'aquí ja és més còmode direcció al (futur) refugi de Botornás, el seu estany, el seu coll i la baixada definitiva cap a l'embassament, total: poc més de dues hores.

Apa! Fins aviat i l'aproximació és molt més evident i còmoda amb poc més d'una hora.