L'Spaghetti a la Paret de Catalunya.

Aquest temps, que no acaba de ser ni carn ni peix, m'ha fet la punyeta i m'he tingut que conformar amb l'Spaghetti de Montrebei. I encara sort per que una gotellada en el descens m'ha fet pensar que arribaria moll al cotxe.

De la via varies cosetes per comentar però cap que valgui la pena: via romàntica amb diversos trams de xemeneia terrosa al màxim, de mica en mica va quedant tancada i s'acaba escalant per fissures i diedres que corresponen als llargs més interesants.

Trobareu algun cordino testimonial i haureu d'autoassegurar-vos-ho amb tascons (no els duiem i els he trobat a faltar), Friends, Aliens, bagues i cordinos (nosaltres duiem el C4 i l'hem passejat). Els claus NO fan falta. La roca en general és bona menys a l'últim llarg i, com he dit, trams de terra en els replans de la xemeneia.

Apa! Fins aviat i vigileu amb el fregament en els primers llargs (possibles reunions intermitges)

15 anys de... la Mare Tenebrosum a la Paret dels Sostres.

Molt, molt, i molt orgullós estic de la repetició d'aquesta preciosa via de la Paret dels Sostres d'Oliana. Pensareu que exagero però el context de l'any 1998 feia d'aquesta repetició una autèntica odisea (per mi). Només disposava de la ressenya de l'antiga guia de l'Alt Urgell on demanava una patac de claus i l'horari era de 15 hores, sense referències, sense camí (la ferrata no existia llavors), allunyada de tot i de tothom i el més important: a partir de mitja via era impossible baixar-se. Feia gairebé un any (Jun-97) un ruixat matiner va fer repensar-nos l'empresa però fa 15 anys vam tornar-hi disposats a donar guerra.

Realment l'entorn de la Mare Tenebrosum a canviat moltíssim des de llavors, fins i tot la pròpia via a canviat: l'any 1998 el llarg més difícil era la fissura/diedre del L3, actualment els tres primers llargs estan equipats gràcies a la Pirata Solitari i la resta era una trepidant escalada en 3D fins arribar a la sortida del sostre del L9 (el Cor) on el pati i la placa que et venia a continuació et tallava la respiració.

Bastantes cosetes us podria explicar de la via però tampoc es qüestió de desvetllar els secrets, tot i així un parell de detalls us els donaré. Nosaltres vam fer diversos passos d'A2 entre els burils de l'Ae dels L8 i L9 ara potser ha canviat però tingueu-ho en compte. Sortint del Cor vam clavar però NO ganxejar així que vosaltres mateixos, i sobretot sobretot la càmara amb la bateria carregada al màxim, quina pena no tenir fotos, snif, snif!!

Apa! Fins aviat i ...evidentment no cal que us digui que és una via extraodinària, del millor que he escalat.

Via dels Sons Amagats a la Paret de la Rufa.

Encara. Encara ens atrevim a desafiar la calor en aquest forn que és la Vall de Canelles. Tot i així, el ventet ho ha fet perfectament suportable juntament amb la màniga curta i l'After Sun en arribar a casa. Hem anat a la Paret de la Rufa a repetir la via dels Sons Amagats, avui més amagats i silenciosos que mai.

La via està gairebé equipada i amb un pim pam ja hem arribat a dalt. Realment és molt ràpida de fer i fàcil, un bon retorn per la companya que feia dies que no tocava roca. Crec que és una bona via per la gent que vol iniciar-se en vies de paret.

Amb Aliens (o equivalents) i bagues per sabines ja fareu. La roca és molt bona però amb un parell de xorreres que poden tocar la moral després de pluges, per la resta, gaudir del L6 que és molt bonic.

Apa! Fins aviat i... us deixo amb l'enllaç d'una entrada que us devia.

Estat Lliure al Peladet Orinetal.

Aprofito aquests magnífics dies de primavera per perdrem en el preciós llogaret de Rúbies. Avui m'he descidit per l'Estat Lliure (vejam si arriba) al Peladet Oriental. He de confesar que m'ha sorprès gratament la via, segurament per què m'ha sortit tota en lliure i sense clavar, però té alguns llargs realment bonics (L4, L5 i L11), llàstima de les feixes, això si.

En general els espits costen de veure i m'ha costat trobar la continuació de l'últim mur (just darrera un grup d'alzines). En l'últim llarg (L11), des de la reunió NO es veu l'espit i seguint l'instint he obert una variant en lliure per l'esquerra (sabina seca) i sense clavar. Si es vol fer per la variant no cal portar claus, si es vol fer per l'artificial SI que cal clavar. Tingueu-ho en compte.

La roca variable en general: molt bona en els trams escalables i pedra solta a les feixes i trams fàcils, només cal vigilar en l'entrada i sortida de l'R10 (blocs). Jo he passat amb tascons, friends (fins C2) i aliens, els claus els duia però no els he usat i no us oblideu un grapat de bagues sabineres. Fletxa a l'inici i a mitja via.

Apa! Fins aviat i ...llegiu bé la roca sinó ho podeu trobar més difícil del que és (L4).

15 anys de... la Super Poll al Serrat del Poll.

És curiós les vies que poden arribar a sortir de les anotacions de la llibreta. Podríem qualificar aquesta via com la gran desconeguda del Serrat del Poll on no hi ha cap referència a la xarxa i ben poques repeticions deu tenir. Nosaltres l'ha vam fer fa 15 anys.

La Super Poll és una bonica via molt poc equipada. Realment és una pena l'inevitable jardí central que trenca el ritme de l'escalada però la via crec que val la pena, potser la part inferior és indefinida i una mica herbosa però la part superior ens va agradar molt seguint diedres i fissures.

Apa! Fins aviat i els dos primers llargs es poden empalmar.

Nova via. La Pedra a Busa.

En general, les parets de Busa tenen una roca que s'ha de tractar amb tacte, no és que sigui dolenta però tampoc és bona. Passejant passejant, vaig veure un curt pany de paret on la roca no complia aquest estandart de la zona, així que vaig decidir obrir-hi aquesta via: la Pedra.

Vieta de dos llargs molt descompensats: el primer per un increïble mur desplomat de pura pila i el segon més ajagut i fàcil. Perfectament equipada per apretar al màxim i roca molt bona.

Apa! Fins aviat i grau a comfirmar.

La Montse Pueyo a la Roca dels Arcs.

De la mateixa manera que els seus oberturistes han recuperat aquesta via de l'oblit, jo també l'he recuperat del fons del calaix de les ressenyes. A Vilanova de Meià sempre queda alguna clàssica per fer, avui la Montse Pueyo a la Roca dels Arcs, en un dia que brollava aigua per tot arreu i on els crits de les cordades quedaven emmudits per la remor del riu Boix.

La via és bonica tot i que l'hem trobat massa molla per disfrutar-la. Com he comentat, l'han recuperat de l'oblit restaurant-la i afegint-hi alguns parabolts de més, res a veure amb la infecció que suposa l'obertura, ja fa uns anys, de la Somni de Quimfer en els L1 i L2 i que al seu dia ja va provocar polèmica.

Tot i el material que demana (tascons, friends C2 i C3 + Aliens i bagues) està bastant equipada, nosaltres hem anat col.locant alguna coseta en cada llarg però poc i variat. Destacar la bellesa i agradable escalada del L5, el millor sense dubte. Passos picantons en diversos punts i 6a+ perfectament trampejable.

Apa! Fins aviat i tingueu en compte aquesta prohibició, fins i tot, jo la faria una mica més amplia (des del Clan de los Chamanes a la Passatgers al Vent incloses).