15 anys de... la Pronòstic Reservat a la Paret de Riu Lacó.

Durant una bona colla d'anys la Pronòstic Reservat solcava una de les proes grises més arrogants de la part alta de Riu Lacó. Un petit diamant en brut del mestre Xuxe que vaig tenir la sort de gaudir, en un estat gairebé virginal, avui farà 15 anys.

La recordo com una via ben guapa i gens fàcil. Entre el que jo vaig alliberar i el que han alliberat en una recent repetició, la via es fa gairebé tota en lliure, només un últim pas d'A0 en placa infernal és resisteix (6c pel cap baix). La ressenya que us penjo és la que vaig fer en el seu dia, només afegir que els friends són recomanables i els claus opcionals (jo vaig clavar en el L1 i no en el L3, i la recent repetició a l'inrevés).

Apa! Fins aviat i dir que actualment queda flanquejada per la Take This Waltz a l'esquerra i la Llunàtica a la dreta, pel meu gust massa properes... tot i que per alguns 'ni es toquen, ni es molesten'.

Canalda. Buscant respostes.

 

Dos monarcas pétreos, impasibles y ajenos a los problemas del paso del tiempo, contemplan sus amplios dominios des de las alturas. Tierras verdes y alegres en primavera, solitarias y melancólicas en otoño, pero siempre exuberantes y acogedoras. Son los valles de la Ribera Salada y del Cardener, situadas en el Solsonés.

La reina, con su atuendo blanco de dura caliza, se adorna con extraplomos sonrojados. En algunos de los mas duros inviernos, se cubre con su viejo velo blanquecino, añorando sus nupcias casi olvidadas.

El rey, siempre con su traje gris de aglomerado, se mantiene vigilante. Después de varios siglos de insomnio, su cara cansada y soñolienta, esta surcada de arrugas, donde las raíces de algunos árboles penetran en busca de sus entrañas. Sus ojos abovedados, con negras bolsas, derraman lágrimas, señal de tristeza y nostalgia de tiempos ya pasados.

Los cortesanos, algunos cercanos y afines, otros lejanos e intrigantes. De aglomerado los del rey, de caliza los de la reina. Los primeros, viejos ya, dejaron atrás las intrigas de la corte; prefiriendo demostrar su amistad. Las cortesanas de la reina, todavía son jóvenes, solo una de ellas ha osado enseñar sus adolescentes encantos, pero la mayoría, doncellas hasta el momento, esperan príncipes que descubran sus encantadoras formas.

Los vasallos del reino son pueblos dormidos, sus pocos habitantes se confunden con el tranquilo y solitario paisaje. Son ellos los que mantienen abiertos los caminos que permiten llegar hasta la pétrea corte.

Tan magnánimo y magnífico castillo tiene salvajes jardines, situados en barrancos y quebradas, cuya flora ha permanecido sin influencia humana; salvaje e inalterada. Se pueden encontrar tilos, tejos, robles, bojes, pinos..., entre otras especies. Todas de centenaria edad que nos sorprenderán en cualquier recodo y en todo momento.

Hay otros habitantes en el milenario castillo, desconocidos por la pétrea corte hasta hace poco tiempo. Al llegar fueron bien recibidos. Un solo instante mágico, fue necesario para que surgiera la amistad. Son como sus fantasmas. Visitan el lugar con bastante frecuencia, ansiosos de conocer todos los rincones de sus impresionantes muros. Las posibilidades que el lugar encierra en sus entrañas, junto con lo que ya conocen, les ha fascinado tanto que necesitan darlo a conocer.

Otros moradores esperan estos monarcas y su corte, tal vez así, olviden sus nostalgias y tristezas.

Aquestes boniques paraules acompanyaven, aquell ja llunyà, primer article d'escalada solsonina a l'extinta revista Extrem. A mi, va fer-me enamorar de tots aquests indrets de que parla i, des de sempre, m'han ajudat a carregar les piles d'una manera especial. Però, els esdeveniments ocorreguts fa poc més d'un mes, m'han fet sentir profundament afligit i, a la vegada, traicionat en certa manera.

Així, a mode de redempció o reconciliació, he tornat a Canalda fent un viatge al meu inframón més íntim: acaronant primer la roca i regravant la  F  inicial amb la meva rabia més sentida. No només necessitava buscar respostes, sinó també, volia retre un petit homenatge a l'Ivàn que, malauradament, no vaig arribar a coneixer. Serveixi el post per recordar-lo.

Adéu per sempre, company, descansa en pau.

15 anys de... l'Òscar Lafotet a la Paret de l'Extrem.

Les virtuds hivernals del Montroig, sempre que no hi hagi boira, són ben conegudes. Fa 15 anys, nosaltres vam gaudir-ho amb una profitosa jornada a la paret de l'Extrem tot repetint l'Òscar Lafotet i la Porta al Coll al Coll de Porta.

No recordo absolutament res de cap de les dues vies així, us deixo les ressenyes que he fet, ja buscareu informació per la xarxa si necessiteu quelcom més.

Apa! Fins aviat i foc a l'obaga.

Antipsicòtica a la Cima Cònica

Després de la plugeta d'ahir i la boira d'aquest matí, trobar solet i roca seca era gairebé missió impossible. Així que m'he estalviat fer quilòmetres i m'he quedat a prop de casa. M'he decidit per Sant Honorat enmig d'una boirada fantasmagòrica que no deixava veure res, però com que el mes passat vaig fer la via del costat, ja sabia on anava.

He repetit l'Antipsicòtica, vieta equipada amb les assegurances justes i roca (a trams) molla que m'ha fet escalar amb els cinc sentits. Menció especial al L1, ben vertical i on la primera panxeta prou m'ha fet apretar. Part superior bonica i altiva amb el final de via gairebé al mateix cim.

Apa! Fins aviat i descens caminant cap a l'esquerra amb alguna desgrimpadeta, alerta.

La Perla Negra al Sòcol del Montroig.

Feia temps que anava al darrera de la Perla Negra al Sòcol del Montroig i, per una cosa o per una altra sempre l'acabàvem desestimant. Però avui no, avui l'hem repetit disfrutant molt d'alguns llargs i renegant en alguns altres.

L1, L2, L3 i L7 molt bons. L4, L5 i L6 no. En general, per això, és una bona via semiequipada. En el L1 cal saber quan passar d'una fisura a l'altra, en el L2 cal saber triar els forats més bons per poder tibar amb condicions i en el L7 podeu posar tanta metralla com porteu però amb un joc d'Aliens i friends fins el C3 podeu fer de sobres (C4 i C5 opcionals).

Roca molt bona en general però amb diversos blocs aquí i allà que cal vigilar, segona meitat del L4 amb molt líquen i arribades amb precaució en els replans. Com us podeu imaginar hi ha diverses caminades per les feixes que la paret tots la coneixem.

Apa! Fins aviat i la ressenya per tancar el post.

Nova via. L'Esperó Elegant al Pollegó de la Font.

Primera obertura de l'any en un fantàstic dia de sol hivernal. Com fantàstic ha estat l'itinerari aconseguit per un esperó que feia temps que em mirava. El peatge a pagar és l'excursioneta (1h) fins el segon pis de les roques de la Móra Comdal, a l'anomenat Pollegó de la Font (de Medes).

Vieta de dos llargs equipats sense excés buscant el pas més franc pel fil de l'esperó. Llàstima que la roca no sigui tot lo bona que un voldria, tantmateix, sense ser dolenta s'ha de vigilar. Menció a l'inici del L2 per un muret amb els forats contats que cal saber trobar i un merlet del tot sorprenent.

Apa! Fins aviat i la ressenya que us he fet que no m'ha quedat massa bé... però és tant evident que ja farà el fet, jeje!!!

15 anys de... la Roca i Fantasia a l'Agulla del Trident.

Fa 15 anys vaig tenir una efímera estada Pallaresa que aprofitava per exprimir allò que ningú fa pel Congost de Collegats, i una mostra d'això és l'oblidada Roca i Fantasia al vessant dret de la bella Agulla del Trident.

Recordo poquetes coses de la via: la seva roca tant idèntica a la meva estimada Canalda amb unes formes del tot capritxoses, els diedres tancats per on puja la via i els desploms mínimament assegurats. Certament, la vaig trobar molt xula i amb una aproximació ben còmoda.

Apa! Fins aviat i per acabar d'arrodonir la jornada ...el salt al buit vers l'agulla... oh yeah!!