15 anys de... la Jardí Botànic a Busa.

Durant molt temps escalar a Busa era bastant més aventurer que ara: arribar a peu de paret i trobar la via era ja un repte per si sol. En el meu cas, trobar la Jardí Botànic va costar-me un bon matí d'exploració per un altre dia anar-la a fer.

Tot i els 15 anys des de llavors, encara en tinc prou i bons records. La via és xula i sense dubte el nom NO li fa justícia. A dia d'avui és una clàssica envoltada de bastantes més vies i l'inici és possible fer-lo per un parell de llocs.

Apa! Fins aviat i ...només cal precaució al L3 per la roca.

La Bartolo Pérez Pérez a La Cajoleta.

Ni de bon tros la idea inicial era fer la Bartolo Pérez Pérez a La Cajoleta però quan m'he adonat de l'error ja estava massa enmarronat per baixar i un burilet a la punta d'una panxa m'animava a seguir. Així que, em posat el mode rastrejador de xapes rovellades i xino xano em anat tirant amunt.

La via m'ha semblat molt xula però la verticalitat s'acaba tant ràpid que et deixa amb la trempera a mitges (els que teniu nens petits segur que m'enteneu). L1 clarament més difícil que els altres dos amb un parell de tramets en artificial equipat que en lliure prou podríen rondar el 6c. Els altres dos llargs són molt més tombats i fàcils però igual de bonics (la guia presenta alguns errors).

M'ha sorprès la quantitat i qualitat de forats existens per poder reforçar amb flotants, així, cal dur friends fins C2, Aliens (algun de repetit també pot anar bé) i bagues primes per merlets. Roca molt bona en general.

Apa! Fins aviat i ...xapes rovellades, sí, però en bon estat.

15 anys de... l'Esperó dels Cardonins a la Paret del Llop Blanc.

De vegades, hi ha vies que semblen haver entrat en una dinàmica de malastrugança que costa un munt de capgirar (com per exemple aquesta i aquesta altra) i això, més o menys, és el que em va passar a l'Esperó dels Cardonins de la Paret del Llop Blanc: el primer intent avortat per pluja (Set-01) i el segon avortat pel fred... molt fred (Abr-03), finalment, avui fa 15 anys vam aconseguir treure l'espineta.

La recordo molt xula, atlètica i vertical. Possiblement sigui la més bona de la paret (tot i que encara me'n falten un parell). També recordo que estava bastant arregladeta però que sabia d'equipar bastants trams inclòs algun d'artificial, de fet, crec recordar que ens vam estalviar clavar la 'V' que demanen per un pas de ganxo, però certament no n'estic segur.

Apa! Fins aviat i... haurem de tornar-hi per poder-ho confirmar, jeje!!.

L'Enigma de la Jana al Serrat de la Corona.

Moltes vegades de camí a Montrebei la mirada és perdia en els vistosos esperons del Serrat de la Corona i, en aquesta lluminosa jornada d'hivern avançat hi hem fixat l'objectiu: l'Enigma de la Jana, una via tot terreny com les d'abans.

Dic això perque te una mica de tot amb aquella tendència rústica que la deixa fora dels circuits més habituals. He aconseguit fer en lliure el tram d'A1 del L2 amb caiguda controlada en el primer intent (màx 6b+) però no l'Ae del L4 (llàstima). La resta bastant més fàcil tot i que molt sinuós.

La via està semiequipada i cal dur tascons (discret), friends fins C2, Aliens i alguns cordinos o bagues. L'hem fet sense clavar sense patir-hi massa. Roca variable bona en general però poc sanejada i amb pedra solta als replans.

Apa! Fins aviat i ...fletxa i espit visibles.

Strike i Smile a la Paret del Pont de Roca.

A l'ermita de la Pertusa de Corçà ja hi havia estat d'excursió però des de l'obertura de vies a les parets de dalt el lloc guanya interès. Avui n'hem fet dues: l'Strike i l'Smile per aquest ordre.

Vietes curtes de característiques molt similars i on l'única pega és que els hi falta repeticions per acabar de sanejar alguna pedreta i una bona pluja per rentar la terra d'algun replà. Per la resta, boniques, interessants i d'escalada agradable.

Les dues estan semiequipades amb totes les reunions montades però només una rapelable. Cal dur friends fins C2 i Aliens (C3 i C4 totalment opcionals ja que es pot posar quelcom més petit a les proximitats). Roca molt bona en general, abrasiva i de textura curiosa.

Apa! Fins aviat i a veure si amb el temps es va marcant una mica l'aproximació que ara és una autèntica selva mediterrània....grrrrrrr!!!!

15 anys de... El Dorado al Racó del Corb.

El Racó del Corb és d'aquells llocs amb un magnetisme especial on l'escalada pren un caire diferent substituint el verd del bosco pel blau del mar. Jo que sóc de terra endins aquests contrastos tant poc avituals em fascinen.

Van fer possiblement la més repetida del lloc: El Dorado, vieta curta (abans d'empendre el viatge de retorn), molt bonica i vertical per acabar de reventar els braços. Tinc un record especial amb la textura de la pedra: molt erosionada i amb unes formes realment curioses.

Apa! Fins aviat i també recordo que vam fer un llarg més de IVº per poder sortir caminant i que no correspont a la via propiament dita.

15 anys de... Cassiopea a Penya Roc.

De les parets alicantines, jo només coneixia les més emblemàtiques i les de més renom (Ponoig, Puig Campana, Penyal d'Ifach, per dir-ne algunes) i em vaig quedar bocabadat quan el company em va portar a Penya Roc. Ell va triar la via i certament va fer una molt bona elecció: Cassiopea molt molt xula.

La recordo molt vertical i difícil, on només un curt llarg de flanqueig et deixava respirar una mica abans d'afrontar l'últim i espectacular llarg. També recordo que la vam fer gairebé tota en lliure suposo que per això vaig arribar a dalt amb els braços ben enrampats, jeje!!

Apa! Fins aviat i ombra assegurada per la tarda.