I jo assegut al capdemunt de la llastra de la Haus Estrems de la Mòmia, més feliç que un gínjol, anava sentint els ecos resonant des de l'interior de la muntanya. Paraules algunes d'elles incomprensibles, dels meus dos amics, mentors i companys d'escalada de tota la vida. Un plaer que m'ensenyessin a escalar i un goig poder-los portar en aquesta històrica via de Montserrat.
Com tantes altres vegades he dit en vies tant clàssiques com aquesta: poc puc dir jo que no s'hagi dit ja. En arribar al cim tenia uns sentiments de felicitat, joia i satisfacció, però ara, des de casa tinc una sensació de buit espiritual.
La via està equipada i restaurada amb assegurances distants i trams obligats. De poder posar és pot posar, però tamany extra gran. A partir d'aquí, que cadascú sigui conscient del seu nivell i de les seves possibilitats.
Apa! Fins aviat i ...tants anys mitificant-la per res, jejeje!!!
3 comentaris:
Fes la "Escándalo Público", la millor de la roca al meu parer!
Així la podràs mitificar un cop tornis a casa i evitaràs el buit espiritual, je, je, je...
A tibar-li, crack!
Un encastament dels bons.
Podet feu servir molt a la lleugera la paraula expo, no?
Amb un atac mistic, en Josep M. en solo i poder descalç, ho va graduar de IV+.
Tot son parers i percepcions del moment.
Caram!!! Mohawk!!! Tu sempre donant-me feina. Et començo agafar mania.
I caram!! Cesc!!! Els que em coneixen no crec que pensin el mateix.
Salut companys.
Publica un comentari a l'entrada