La Capitan Veneno a la Pala Alta.

Dia de ressaca de núvols, pluja i neu. Costa descidir on anar, però segons les previsions metereològiques les terres de ponent tornen a guanyar, així que cap al Montroig i falta gent (o no, millor que no).

Tornar escalar amb company, i deixar les solitàries aparcades, és una alegria i si el company fa dies que no el veus, doble alegria. Només la falta de sol ens a amargat una mica la via, la Capitan Veneno.

L'hem feta amb dues llargues tirades, vigilant amb el fregament i optimitzant els friends en el L1 i L2. Els altres dos estan equipats. La via m'ha agradat molt tot i tenir unes mans com fustes en el tram difícil. Aquest tram és força tècnic de peus i val la pena portar uns gats ben afilats. Per la resta, no hi ha massa problema si confiem amb els nombrosos claus (a caldo i fins les orelles) que asseguren alguns dels passos més compromesos.

L'inici de la via el trobarem a mig camí de les dues grans zones desplomades de la paret (Mariola Motors i via dels Llons), en una marcadíssima fisura diagonal d'esquerres que la ratlla de dalt a baix.

Apa! Fins aviat i foc a l'obaga.

15 anys de... la Directa Bassi a la Paret del Tamok

 La Paret del Tamok?... Tamok?... doncs... no recodo cap paret que es digui així. Oi?
Doncs segur que hi heu passat per sota de camí cap a Terradets. Aquesta paret la veureu just passada la presa de Camarasa, vestida de taronja i caïent a plom sobre l'aigua de l'embassament.

La Directa Bassi és una petita gran via. Petita per què és curta i gran per què està oberta amb classe. Aquesta via és dura, vertical, mantinguda i grau apretat, vaja, tal i com els agrada a la gent de ponent. Després de tant de temps no crec que tingui gaires repeticions i no m'extranya. Recordo sobretot la sortida de l'R3... d'aquelles d'apretar les dents de veritat, i l'últim llarg per bonic. Els trams de 6b+ no són obligats i originariament eren A0 i A1 respectivament.

Apa! Fins aviat i foc a l'obaga.

La J.E. Farreny a la Paret de l'Ós

Continuem amb temperatures baixes però sense boira a les terres de ponent, i això s'ha d'aprofitar. Em tornat a St. Llorenç de Montgai, em tornat a la Paret de l'Ós.

No era la intenció fer la J.E. Farreny, però també la tenia a la llista. Aquesta la volia fer amb company per poder apretar fort en els artificials però... tant es... ara ja estar feta. Els 130m s'ha m'han fet eterns: va molt malament empalmar llargs, ja sigui pel fregament o pel número de cintes que es necessiten, per això no l'he disfrutat gaire, però la via va molt bé per iniciar-se en l'artificial.

Està practicament equipada amb parabolts i els llargs del mig són molt verticals. El L5 és molt bonic. Per la banda esquerra puja una via nova (crec que és la Via Crisis) i la sortida al cim o podem fer perfectament per aquesta.

Apa!Fins aviat i foc a l'obaga.

Nota (del 24 de Gener de 2017): Torno a repetir aquesta via gairebé sis anys després de fer-la en solitari. Només afegir que tot i anar amb company l'Ae del L4, és molt difícil en lliure (per mi més de 6c).

Per la resta, poc més a destacar. Quan tingui una estoneta tornaré a referla ressenya.

L'Alba...oi? al Serrat dels Monjos

Temperatures gèlides aquesta setmana, però de nit, per què de dia si et toca el solet s'està molt bé. Avui hem tornat anar al Serrat dels Monjos a repetir aquesta nova via que fa poc vaig veure per internet. Vigilar molt molt amb la caiguda de pedres, ja sabeu que el camí està allà mateix. Inici de via claríssim, no?

Aquesta via és una mica rara. Comença amb un L1 molt equipat (fins i tot massa) i acaba amb els últims llargs desequipats (també massa diria jo). No sé... no m'ha acabat de convèncer això de passar del blanc al negre. També l'hi convé una bona pluja per fer marxar la terra de moltes presses, i porteu cordinos per escanyar algun que altre pitó que surt més del normal, i compte amb ells que un ja m'ha sortit amb els dits.

Al final del L5 aquesta via s'uneix amb una altra, La Porta dels Somnis, i just en aquest punt hi han afegit un clau, suposo que per desconeixement, però crec que s'ha de dir. Ara cadascú que tregui les seves conclusions. També voldria comentar el tema del clau que m'ha sortit, més que res per evitar ensurts potencialment perillosos.
Quan deixem un clau en una via i sempre que aquest asseguri un pas "difícil", hem de procurar que quedi a caldo i fins les orelles (suposo que tothom enten que vol dir a caldo i fins les orelles). En aquest cas, el clau assegurava un pas de V+, dels més difícils de la via. Res més.

Apa! Fins aviat i... compte.

L'Integral K30 i la Pau Fiction a la Paret de la Carretera

Quan he marxat de casa aquest matí pensava que hem pelaria de fred, però la veritat és que he escalat de conya, fins i tot, la segona via l'he fet a l'ombra i cap problema. He tornat anar a Sta. Anna, a la Paret de la Carretera amb sol al matí i ombra a la tarda.

Primer he fet l'Integral K30. Via molt xula, practicament equipada en el tram inferior i més d'autoprotecció en els contraforts superiors. El L3 té un tram de roca a estudiar i un altre de roca excel.lent (la cara i la creu). Descens selvàtic a dalt i rapels ben equipats a baix.

Després he fet la Pau Fiction, ja a l'ombra i havent-la ullat en els rapels. Via molt bona també. Equipada en els punts més difícils però amb fisures boníssimes per tasconejar a fondo.
El millor de tot és poder endreçar el material a la porta del cotxe i sense embrutar els gats, jeje!!

I la ressenya.

Apa! Fins aviat i foc a l'obaga.

L'Airgambois a la Roca dels Arcs.

Amb l'anticicló arriben les boires a les fondalades i el solet a les cotes altes, i  la Roca dels Arcs, a Vilanova de Meià, és un lloc ideal per quan fa aquests dies duals. Fins a  l'últim moment no sabia quina via anar a fer i fullejant la guia m'ha fet gràcia anar a l'únic pany de paret que encara no havia escalat mai. El pany més lleig, el més herbós, el menys vertical.

No tenia referències de l'Airgambois i hem feia una mica de respecte posar-me en aquests murs vilanovins de tanta continuitat en solitari, però al final he disfrutat molt: del sol, de la via i de la roca.

De fet, l'únic pas on s'ha de vigilar és a l'inici de la via, després la cosa millora notablement. El L3 i L4 són de navegar una mica sobre una roca brutalment cantelluda que fa oblidar les alegries entre pitons, fins i tot, amb una mica de gesto podem passar sense tascons, però millor portar-los.
Per acabar, vigileu molt en el descens. El camí està molt rebentat i rellisca molt. Ah! i la ressenya.

Apa! Fins aviat i foc a l'obaga.

El Diedre Blanqueta a la Pala Alta

Molts dies aturat, molts dies sense activitat, molts dies sense vies. Hem començat l'any tal i com el vam acabar, però aquest cop al Montroig.

El Montroig, com molt bé deia un article d'escalada, és un regal del Segre, i el gernà petit del Montsec, aquell que sempre és posa al davant de les fotos per que ningú el tapi. Vermell de foc i calor estiuenca, sobresurt, de tant en tant, de la boira hivernar. La Pala Alta, és la part més enlaïrada de la serra, un mirador fabulós cap el germà gran i els pares ,amb cabells blancs, del fons.

El Diedre Blanqueta és una de les clàssiques del Montroig. Bonica, evident, lògica, bona roca, ben assegurada i tots aquells adjectius que és poden posar a una gran clàssica, realment és una via que es fa curta. L'única pega d'aquests tipus de vies és la roca gastada que hi ha en alguns trams, però... què hi farem?

Apa! Fins aviat i foc a l'obaga.